Aquesta novel·la, publicada l’any 2016, ha aconseguit tant l’èxit de la crítica com el reconeixement del públic. Va guanyar el premi Ahmadou Kourouma, així com el Goncourt l’any 2021. Aquest premi és un testimoni del reconeixement crític i públic que ha rebut l’obra. Mohamed Mbougar Sarr ha emergit com una veu destacada en la literatura contemporània.
L’autor és un escriptor senegalès nascut l’any 1990 a Ziguinchor, la principal ciutat de la Casamance, al Senegal. Malgrat la seva joventut, ha assolit crear una obra literària profunda i reflexiva que ha rebut elogis en tot el món. El llibre és una exploració apassionant de la identitat i les arrels culturals en el context de l’emigració africana a Europa, especialment a França.
Mbougar Sarr és el primer escriptor de l’Àfrica subsahariana que rep el Goncourt des el 1903, la qual cosa posa de manifest la resistència encara existent a acceptar un escriptor africà, entre els referents de la literatura francesa.
Diégane, un jove escriptor senegalès, descobreix a París, un llibre llegendari: El laberint de la inhumanitat, publicat el 1938. Ningú no sap què li va passar al seu autor, T. C. Elimane, a qui havien anomenat el “Rimbaud negre” després que la publicació del llibre provoqués un bon escàndol en la societat de l’època
La novel·la ens transporta de París a Dakar, d’Amsterdam a Buenos Aires, de la Primera Guerra Mundial als conflictes de l’Àfrica contemporània. El relat ens introdueix en la vida de la diàspora africana a través d’un grup de joves escriptors. Un d’ells, Diégane, un jove escriptor senegalès, descobreix a París, un llibre llegendari: El laberint de la inhumanitat, publicat el 1938. Ningú no sap què li va passar al seu autor, T. C. Elimane, a qui havien anomenat el “Rimbaud negre” després que la publicació del llibre provoqués un bon escàndol en la societat de l’època, Diégane queda fascinat i decideix buscar el rastre del misteriós autor.
Diégane Latyr Faye emprèn la recerca d’aquest autor dels anys trenta, desaparegut després de les acusacions de plagi que el van desprestigiar i el van fer caure finalment en l’oblit. La seva atzarosa trobada amb l’enigmàtica escriptora Siga D., “l’Aranya Mare”, li permet conèixer aquest llibre, que el pas del temps havia tornat impossible de trobar, fins i tot posant-se en dubte la seva existència. Comença així una recerca, que converteix el jove escriptor en un detectiu, convençut que el sentit del món i el de la seva pròpia vida es troben ocults a les petjades d’Elimane.
Emprèn la recerca d’aquest autor dels anys trenta, desaparegut després de les acusacions de plagi que el van desprestigiar i el van fer caure finalment en l’oblit.
Diégane s’embarca llavors, fascinat, a seguir el rastre del misteriós T. C. Elimane, i s’hi s’enfronta a les grans tragèdies del colonialisme i la Xoà. Del Senegal a França passant per l’Argentina, quina veritat l’espera al centre d’aquest laberint? Sense perdre mai el fil d’aquesta investigació, Diégane, a París, freqüenta un grup de joves autors africans: tots s’observen, discuteixen, beuen, fan tant com poden l’amor i qüestionen la necessitat de la creació des de l’exili. Sobretot, s’unirà a dues dones: la simpàtica Siga, guarda de secrets, i la fugaç fotoperiodista Aida.
Durant les seves llargues tertúlies, els personatges disserten sense fi sobre “les ambigüitats, de vegades confortables, sovint humiliants” de la seva situació d’escriptors africans –o d’origen africà– en els cercles literaris francesos, i alerten del perill de deixar-se tancar, com els seus predecessors, per la mirada occidental, que els exigia alhora que fossin sempre autèntics, és a dir: diferents i, tanmateix, similars, és a dir: comprensibles i comercialitzables en el medi occidental en què creen.
Explora el dilema entre la submissió i l’emancipació, al qual tot escriptor africà s’enfronta: haver d’emigrar per existir com a escriptor, ja que qui escriu en una llengua africana té difícil accedir al reconeixement mundial.
A partir de diversos recursos narratius com ara el diari, la correspondència, la reproducció d’arxius d’època –ficticis–, la novel·la explora el dilema entre la submissió i l’emancipació, al qual tot escriptor africà s’enfronta: haver d’emigrar per existir com a escriptor, ja que qui escriu en una llengua africana té difícil accedir al reconeixement mundial.
La memòria més secreta dels homes és una novel·la vertiginosa, dominada per la necessitat d’escollir entre l’escriptura i / o la vida, o pel desig d’anar més enllà de la qüestió del cara a cara entre Àfrica i Occident. Sobretot, és un cant d’amor a la literatura i al seu poder atemporal.
L’estil literari de Mohamed Mbougar Sarr és notòriament ric i evocador. Utilitza una prosa poètica que captura la bellesa i la complexitat de la cultura senegalesa, amb algunes pinzellades de la jueva. L’autor fa un ús exquisit de la metàfora i la simbologia per aprofundir en els temes de la identitat i la pertinença cultural. La seva escriptura és alhora subtil i evocadora, capturant l’essència de les experiències dels personatges amb una gran habilitat narrativa.
Una prosa poètica que captura la bellesa i la complexitat de la cultura senegalesa, amb algunes pinzellades de la jueva. L’autor fa un ús exquisit de la metàfora i la simbologia per aprofundir en els temes de la identitat i la pertinença cultural.
El llibre aborda temes que tenen una significativa transcendència social. La novel·la explora la identitat i la pertinença cultural en el context de l’emigració africana a Europa, un tema cada vegada més rellevant en la societat contemporània. A través de la narració, l’autor fa preguntes essencials, sobre com les persones naveguen entre les seves arrels culturals i les influències de la seva educació occidental, en un món que sovint els demana que triïn entre dues identitats. Aquesta exploració aprofundida de la identitat i la pertinença cultural, ressonarà en molts lectors que han experimentat la diàspora, o que han hagut de fer front a les complexitats de la seva pròpia identitat cultural. L’autor no ofereix respostes fàcils ni solucions simples, sinó que ens convida a reflexionar sobre com reconciliar les diferents parts de la nostra identitat.
Aquesta és una novel·la de l’exili i de la recerca sense fi d’un lloc propi, en una llengua aliena, ja que l’autor, igual que el seu protagonista, decideix escriure en francès, encara que també hi fa ressonar les seves llengües natals el serer i el wolof. Aflora així la tensió existent entre França i les seves antigues colònies, la dolorosa història comuna de les quals ressorgeix sense parar. Aquest és un dels encerts de l’obra: tornar a l’herència colonial per comprendre-la mitjançant la ficció i escriure la història del continent africà en la seva relació amb Europa des d’una perspectiva pròpia.
