Terrible periple de tres adolescents que volen sortir de marxa i que acaben involucrant-se en un acte atroç basat en un fet real. Aquest no és cap altre que el que es coneix com a “crim del caixer”. Durant la matinada del 16 de desembre del 2005.
Una de les tendències clau de la literatura catalana d’aquest primer quart de segle XXI és la narrativa neogrotesca. Es tracta d’una actualització ferotge i nostrada del realisme brut nord-americà, que defensava un acostament a les zones més fosques a través d’una expressivitat crua i contundent. La narrativa neogrotesca també es pot interpretar com un retorn pendular a les proses modernistes dutes a terme per figures il·lustres com ara Prudenci Bertrana, Agustí Esclasans, Marian Vayreda o Víctor Català a finals del segle XIX i principis del XX.
A través d’una descripció hiperrealista i exagerada, així com plena de violència implícita i explícita, aquesta mena d’escriptura constata l’essència descarnada de la nostra turbulenta societat, amb la plena consciència que ens dirigim cap a l’Apocalipsi en una carrera vertiginosa amarada d’actituds macabres. L’hem practicada, entre d’altres, Anna Carreras, Roser Cabré-Verdiell, Lucia Pietrelli, Salvador Company, Xavier Aliaga, Joan Jordi Miralles, Ferran Garcia, Jordi Dausà i Mascort, Ramon Mas, Albert Pijuan, Max Besora o jo mateix.
Tot i que encara s’ha de fer un estudi a fons que aprofundeixi en els fonaments de la narrativa neogrotesca, i de la seva germana bessona com és la poesia mòrbida en el terreny de la lírica, per ara hi ha petites antologies que la mostren amb tota la seva radical significació, talment Sangassa (AdiA Edicions, 2017), i editorials que l’han convertida en habitual a les llibreries, talment Males Herbes. Perquè, en efecte, aquest estil ha anat donant senyals de vida en tota mena de cases de paper, entre elles Angle Editorial, que ara ens proporciona un darrer exemple insigne d’aquesta escriptura ancorada en la salvatgia directa i en l’amplificació extremada dels elements narratològics. Es tracta de la novel·la Hiperràbia de Ferran Grau.
Converteix aquesta estimulant proposta literària en un dels plats forts de la temporada, una obra que demana debat i que proposa una radiografia molt quirúrgica al voltant de comportaments humans aberrants.
L’obra ens presenta l’inconscient i tanmateix terrible periple de tres adolescents que volen sortir de marxa i que acaben involucrant-se en un acte atroç basat en un fet real. Aquest no és cap altre que el que es coneix com a “crim del caixer”. Durant la matinada del 16 de desembre del 2005, a la zona alta de Barcelona, uns joves varen calar foc a una dona sensellar que dormia en una oficina d’estalvis de La Caixa i que moriria, després d’agonitzar dos dies, per culpa de les cremades de segon i de tercer grau en el 70% del seu cos. Que quedi clar, però, que Hiperràbia no és un reportatge ni una mostra d’autoficció: es tracta d’un treball literari que indaga, a través d’una destacable escriptura en l’inventat argot xeno, en el mal i en com aquest s’origina a partir de bretolades cada cop més perilloses.
La concepció de tot un sistema lingüístic i d’un entramat discursiu a partir de la intervenció d’un grup marcat per l’agressivitat, i per l’execució d’accions assassines, són un tribut evident als pilars que sustenten La taronja mecànica d’Anthony Burgess (traducció de Jordi Arbonès i pròleg de Quim Monzó a la col·lecció A tot vent, de Proa, 1984) i l’adaptació cinematogràfica que posteriorment en va fer Stanley Kubrick. De fet, la imatge de coberta d’Hiperràbia de Ferran Grau és un quadre de Vincent van Gogh que va inspirar el cineasta per a una de les escenes dins de la presó. Tot plegat converteix aquesta estimulant proposta literària en un dels plats forts de la temporada, una obra que demana debat i que proposa una radiografia molt quirúrgica al voltant de comportaments humans aberrants.
Els perills d’un feixisme latent que batega al cor del nostre món i que a poc a poc va agafant nova força i recuperant terreny perdut.
Com ja feia Ràbia de Sebastià Alzamora, Hiperràbia de Ferran Grau ens avisa dels perills d’un feixisme latent que batega al cor del nostre món i que a poc a poc va agafant nova força i recuperant terreny perdut. Només cal comprovar de quina manera, en les darreres dècades, moviments d’ultradreta han anat guanyant espai polític i difusió cultural en diferents països. Tenia raó Pier Paolo Pasolini quan, el dia abans que el trobessin mort, ens va advertir que tots estam en perill.
