Ja deu fer tres anys que vaig llegir A l’horitzó, una primera novel·la d’Hernan Díaz, que Ferran Garcia-Oliver va ressenyar per a La veu dels llibres. En llegir-la, em va sorprendre una veu molt singular que m’endinsava en la immensitat d’un estrany i salvatge oest americà que, encara que s’allunyava molt dels cànons del gènere, mantenia els prototipus de personatges dels famosos westerns: exploradors, indis, buscadors d’or, caravanes de colons… Ara, Hernan Díaz, l’escriptor argentí que va decidir escriure en anglés, ens ofereix una segona novel·la, Fortuna, una ficció que parla d’una altra ficció que són els diners. Guanyadora del premi Pulitzer 2023, és una novel·la extraordinària no només per la història que conté, que és una crítica molt forta a la societat dels Estats Units, sinó també per la seua estructura.
la història d’un matrimoni d’èxit que viu els brillants anys vint del segle passat, que desembocarien en la gran depressió de 1929, té quatre parts. Quatre llibres en teoria independents amb diferents narradors i, per tant, amb distints punts de vista
El llibre, que ens conta la història d’un matrimoni d’èxit que viu els brillants anys vint del segle passat, que desembocarien en la gran depressió de 1929, té quatre parts. Quatre llibres en teoria independents amb diferents narradors i, per tant, amb distints punts de vista. El primer llibre, “Obligacions”, de Harold Vanner, és una novel·la dintre d’una altra novel·la. El narrador és un autor fictici que conta la història d’un dels homes més rics del món i de la seua dona. La història d’un matrimoni que té una relació bastant singular i complexa, i que viuen l’època de la història dels Estats Units en què estan amassant-se i consolidant-se les grans fortunes, les grans famílies milionàries de Nova York.
El segon llibre, “La meua vida”, d’Andrew Bevel, està contat pel mateix empresari magnat de Nova York. És una autobiografia inacabada. Són fragments, des de la vida real, d’un magnat que no està molt d’acord com ha sigut tractat en la novel·la i vol corregir la manera com s’ha contat la seua història. El tercer, “Memòries, records”, d’Ida Parteza, són les memòries de la secretària del magnat. En l’any 1985, és una dona de setanta anys que furga en els papers personals del gran home i en el diari íntim de la seua dona, un personatge espectral que recorre tota la novel·la. Aquest diari íntim, “Futurs”, de Mildred Bevel és el contingut del quart llibre i última part de la novel·la.
Malgrat les diferents veus i estils, la història està molt ben cosida. I moltes vegades depén de nosaltres, els lectors, decidir de quina manera aquestes quatre parts interactuen, encaixen o es contradiuen. Es tracta d’un recorregut que comença en una narració gairebé de novel·la realista i acaba amb una mena de poema en prosa modernista. La novel·la reivindica el modernisme d’entre-guerres, que és un moment molt important per a la música i la literatura. I el personatge femení, Mildred o Helen, tant se val, que viu en aquest món conservador, té una ment clarament avantguardista, modernista. Però, com a dona del magnat, està dibuixada en el seu paper ornamental. Construeix una llar i té sensibilitat per l’art , la música… En aquestes narracions de gènesis del capital les dones no tenen lloc, i tots els superherois del capital, que són homes, volen ser self made man. Homes fets per ells mateixos. Però, res de fets per ells mateixos. Totes les grans fortunes s’han fet sobre l’explotació de molta gent i, sobretot, a través del colonialisme i l’esclavitud.
uns dels temes fonamentals de la novel·la: com es pot canviar la realitat i com es pot adaptar a les necessitats dels poderosos i quins són els límits de la realitat i la ficció. Per això, l’autor ha triat aquesta estructura, perquè pensa que comprenem la realitat a través de relats, mitjançant el llenguatge i les narracions
L’autor intenta demostrar-nos la importància del relat en la vida i en la història i fins a quin punt es pot controlar o manipular. I, sobretot, com els diners poden influir en la veritat o la mentida de la història. Hi ha un moment en què el magnat s’emprenya amb la seua secretària i l’acusa de no entendre en què consisteix el seu treball. El magnat li explica clarament en què consisteix: “El meu treball consisteix a tindre sempre la raó”. I, evidentment, quan s’equivoca ha d’utilitzar tots els mitjans possibles per adaptar la realitat al seu gust i negar l’error: aquests són uns dels temes fonamentals de la novel·la: com es pot canviar la realitat i com es pot adaptar a les necessitats dels poderosos i quins són els límits de la realitat i la ficció. Per això, l’autor ha triat aquesta estructura, perquè pensa que comprenem la realitat a través de relats, mitjançant el llenguatge i les narracions. L’autor ho diu de manera clara i concisa: “Som la suma dels relats que ens contem a nosaltres mateixos i que els altres conten de nosaltres mateixos”. “La tasca nostra és interpretar, desxifrar, descodificar aquests relats”. Hi ha, però, moltes coses que no queden resoltes. Encara que les peces principals encaixen, hi ha alguna peça de tot el trencaclosques que no acaba d’encaixar i moltes preguntes que queden per contestar, com en la vida.
Fortuna parla dels diners, del capital financer, que és molt diferent al dels diners que estan lligats a la producció de béns i de serveis concrets. Per a parlar d’aquest tema l’autor s’hagué de documentar molt. I hagué d’estudiar per arribar a les conclusions que els diners són una ficció. Hi ha una realitat de pactes i convencions que col·lectivament establim al voltant d’aquests trossos de paper i “no és un bot molt boig pensar que les nostres vides, diàries, concretes, materials, estan regides, per una ficció altament convencional que són els diners”. Hernan no s’oblida d’acostar-se al paper de la dona en aquella societat i a la lluita obrera. L’escriptora, que conta un dels relats des dels anys 80 del segle passat, és filla d’un anarquista italià vinculat als moviments obrers, molt seriosos als Estats Units, a l’avantguarda dels quals estaven els italians. Aquests moviments van ser esclafats i silenciats. A hores d’ara se sap molt poc dels quatre-cents diaris anarquistes que hi havia en l’època. No ha quedat rastre d’aquestes publicacions i tampoc no han aparegut molts llibres d’història que ho expliquen. Hi hagueren molt linxaments i execucions. No només va ser el cas de Sacco i Vanzetti. En el tema del moviment obrer també es va distorsionar la realitat. Amb un exercici de poder extrem es va reescriure la història. Com si no haguera existit un moviment obrer tan important.
