L’hora de despertar-nos junts és la novel·la més complexa que ha fet, fins ara, Kirmen Uribe. Conta la història de Karmele Urresti, una infermera que en els anys trenta del segle passat ja era una dona independent. La va sorprendre la guerra civil i va haver d’exiliar-se i recórrer món per viure una història d’amor i de lluita amb un trompetista que va fer d’espia al servei dels Estats Units i del govern basc en l’exili.
El llibre és una “novel·la sense ficció” que podem encabir en el gènere que va inaugurar Truman Capote, en 1966, amb la publicació d’A sang freda.
Per escriure la història d’aquesta dona que va conéixer de xiquet, Uribe diu que tenia dues opcions. La primera era fer una novel·la de més de mil planes, modificar els fets al seu gust i recrear-se en les vivències i la psicologia dels personatges. I, la segona, per la qual va optar, era contar la història respectant els fets i els esdeveniments després d’un treball de documentació. Va triar la segona opció per una qüestió moral, ètica: “No volia canviar-los res a aquella gent que va sofrir tant”. Així, el llibre és una “novel·la sense ficció” que podem encabir en el gènere que va inaugurar Truman Capote, en 1966, amb la publicació d’A sang freda.
Com molts altres autors que practiquen el gènere, Uribe arriba a la conclusió que les vivències de Karmele Urresti i el seu marit, el músic Txomin Letamendi, l’ajuden a comprendre una època, a aprofundir en els seus orígens, a comprendre un context que forma part de la seua pròpia història. I té més raó que un sant, perquè no som éssers aïllats, sinó que sóm fills del nostre temps, de la nostra educació, de la nostra cultura, però també, de la mateixa manera, fills del passat. El seu llibre no ens conta només la vida, les peripècies, d’uns personatges més o menys reals i aïllats, sinó d’unes persones que formen part de la història de tot un poble. La d’Uribe no és, però, només una novel·la basca, local, sinó que és clarament una novel·la europea, cosmopolita, on la presència catalana té un caràcter especial.
Uribe va conéixer de menut Karmele quan ella ja era molt vella. La seua mare li va proposar que l’entrevistara, perquè era una dona interessant que havia viscut molt. No ho va poder fer perquè va morir. Ell escriví després d’investigar i documentar-se sobre la seua vida. I creu que així va ser millor ja que, com diu Thomas Mann: “per a poder mostrar la veritat sobre qualsevol esdeveniment cal que hagen transcorregut uns quants anys, o bé que la societat haja evolucionat prou cap a una nova època.”
Uribe arriba a la conclusió que les vivències de Karmele Urresti i el seu marit, el músic Txomin Letamendi, l’ajuden a comprendre una època, a aprofundir en els seus orígens, a comprendre un context que forma part de la seua pròpia història.
A través de les pàgines d’aquest llibre no només coneixerem les proeses de Karmele i del seu marit músic i activista basc. Ens aproximarem a moments importants de José Antonio Agirre, que va jurar el càrrec de lehendakari el 7 d’octubre de 1936. Veurem que, tot i que es tractava d’una autonomia, en la pràctica el govern basc va actuar com si regira un estat: amb un exèrcit independent, amb moneda pròpia, amb delegacions a l’estranger… Després, ja en l’exili, és interessant el moment en què va rebre un bon consell d’un polític suposadament suís: “Perdreu la guerra: guanyeu la propaganda”. Agirre buscà noves formes de lluita: mantindre la resistència des de l’exili, difonent la causa basca arreu del món, viatjant per l’estranger i explicant totes les injustícies patides. Per fer-ho, va recórrer a l’esport i la cultura. També, però, hagué de recórrer a procediments menys lúdics com ara l’acord oficial de col·laboració entre els serveis d’intel·ligència nord-americans i bascos, l’any 1942. Una col·laboració que afectaria notablement la vida dels protagonistes d’aquesta història.
Coneixerem personatges com ara Manu Sota i llegirem frases com les de Josep Benet que posen el dit a la llaga, en problemes que són els de sempre: “La gran ocasió que havia sorgit al final de la guerra mundial de substituir el règim franquista per un règim democràtic era evident que s’havia perdut. Per culpa de les potències vencedores, és cert. Però, molt especialment perquè els dirigents antifranquistes monàrquics i republicans no havien estat capaços d’oposar al franquisme una alternativa conjunta creïble i possible. Sense aquesta alternativa, el règim franquista acabaria per consolidar-se”.
I tornarem a l’interior, amb la repressió i les tortures que va patir Txomin. Però també amb alguna anècdota original, com ara, la del traductor i escriptor Jesús Insausti que traduïa al basc les obres que li agradaven i que salvà la vida gràcies a les seues traduccions. “No es pot afusellar algú que ha perdut el seny”, va dir el seu advocat. El jutge va preguntar: “Però, vejam, en què es basa per sostenir que aquest home és boig?”. I l’advocat contestà: “Vol traduir el Quixot al basc. El Quixot! S’adona quina bogeria, senyor jutge.”
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
