Contra la nostàlgia és la primera novel·la de Maria Canelles Trabal, i sorprén molt, tant per l’estil i l’ímpetu amb què està contada, com per l’encert amb què tracta un tema tan universal com ara les formes de la memòria i de l’oblit.
En aquesta història de tensió entre memòria i oblit, la Meri —Meritxell—, la protagonista i narradora, “s’entrena per no recordar” i hi desplega tots els mecanismes de supervivència de què disposa per tal de no deixar-se engolir pels vincles ferotges d’una relació o de la seua família, una família ultrareligiosa i absorbent. La necessitat d’oblidar i la irreprimible tendència a recordar hi juguen un combat constant i tens en la vida, també en aquesta novel·la, una òpera prima que demostra maduresa i saber fer literari, una novel·la “implacable i ben construïda”, ha escrit Jordi Llavina.
Etimològicament, nostàlgia vol dir dolor del retorn. Sentir nostàlgia significa desitjar tornar a un temps passat que no pot retornar. La Meri, però, sobrevola aquest dolor en una vida marcada per les traïcions i les absències: “Mai he sentit nostàlgia. No sabria on tornar”. Per a ella no hi ha retorn, sinó una fugida endavant: i així ha viscut, a base “d’amollar pes per poder prendre el vol de nou”.
La nostàlgia fa trampes, ens juga males passades i ens fa idealitzar el passat de manera acrítica, suprimint els racons més foscos i més reprovables d’aquell temps que no necessàriament ha de ser model per al nostre present. La rellevància de Contra la nostàlgia és tractar amb un estil i una prosa efectista i efectiva un tema tan universal com aquest.
“Haig de reconèixer que em fa pànic fracassar. Ara sé per què no em vaig convertir en escriptora o en mare: perquè en aquestes disciplines es conviu amb la incoherència i el dubte permanent i jo no tinc prou fortalesa per trencar-me tan sovint”.
La Meri va renunciar a un fill vingut a contratemps, ha defugit formar una família, ha intentat escriure contes i novel·les sense cap èxit, és massa perfeccionista i la por al fracàs la paralitza, algunes llibretes plenes de notes li ho recorden. Tanmateix, ha viscut meticulosament una carrera universitària d’èxit, exigent al límit amb ella mateixa i amb els altres, la qual cosa li ha ocasionat recels i antipaties. “Haig de reconèixer que em fa pànic fracassar. Ara sé per què no em vaig convertir en escriptora o en mare: perquè en aquestes disciplines es conviu amb la incoherència i el dubte permanent i jo no tinc prou fortalesa per trencar-me tan sovint”.
Des que va marxar als dinou anys –quan escriu i conta la història en té seixanta– no ha tornat mai a casa. Ha tallat els vincles amb la mare, el pare i les germanes, la Imma i la Maite. Totes tres han tingut vides molt diferents, però d’alguna manera, fins i tot des de la distància, les tres han conviscut amb la presència d’una mare estricta i controladora, una mare que les ofegava: “Sou alienes a la idea de sacrifici i jo m’esglaio d’haver criat unes dones tan poc fetes, tan dèbils, tan donades a la temptació de la droperia. I això que heu tingut el meu exemple… si haguéssiu hagut de fer el que he fet jo, treballar i parir i tirar endavant la família i el negoci, tot alhora, i sense rebre res a canvi estic segura que no ho hauríeu suportat”.
Quan la Meri va marxar, al començament telefonava a la mare –personatge formidablement construït– cada setmana, després ni tan sols això, escoltava la seua veu immortal, que li deixava missatges tediosos en el contestador, plens de queixes, recriminacions i advertències
Quan la Meri va marxar, al començament telefonava a la mare –personatge formidablement construït– cada setmana, després ni tan sols això, escoltava la seua veu immortal, que li deixava missatges tediosos en el contestador, plens de queixes, recriminacions i advertències. Una veu que la protagonista no ha pogut deixar d’escoltar mai. A despit del temps transcorregut i la distància, la veu de la mare es filtra, impregna els pensaments de la Meri, és una veu que ha perdurat fins fa no res, en el moment que s’ha assabentat que la mare ha mort. “Ha mort la mare. La tinta és brava. Feia tant de temps que no escrivia a mà que havia oblidat la meva lletra”. Finalmentla Meri comença a escriure un diari que l’acompanyarà durant el seu viatge de retorn, un diari en el qual començaran a aflorar els records i on les paraules trencaran involuntàriament el silenci.
De nou el silenci pren força, ara per a trencar-lo, i l’autora converteix el viatge de retorn a casa en metàfora de la importància d’assumir el passat. La veu de la mare desapareix quan la Meri deixa de sentir por de mirar cap enrere.
Sense nostàlgia i sense el desig d’oblidar, perquè “no és l’oblit el que ens allibera del passat, és la memòria serena i crítica, la memòria que s’escriu des del present i que ni idolatra ni renega”, com ha escrit Anna Maria Iglesia, Contra la nostàlgia és una novel·la diferent, amb un estil i una veu molt propis, una història ben construïda i entrellaçada, contada amb una mica de complexitat, en la qual el lector va penetrant a poc a poc, encaixant les peces d’una narració que combina diversos plànols temporals.
En definitiva, és el relat sobre una escriptora que no gosava escriure, a pesar de tenir arguments prou brillants per arriscar-se a fer-ho. Ara ja ha escrit.
