Allegro con Fuoco és una comèdia del periodista i escriptor Jair Domínguez sobre el món de l’audiovisual català i les seues misèries –Toni Soler dixit–, un món que ambdós coneixen molt bé. L’argument d’aquesta comèdia segueix el fil vital d’un director de cine de cert prestigi, Kilian Prats, que arriba a una televisió pública per dirigir una pel·lícula. Sap el que fa i el que vol, un telefilm de detectius, però es topeta amb el mur funcional d’una empresa pública, un sector públic que el sotmet a totes les traves possibles –un funcionariat incompetent, productors que hi volen ficar cullerada i convertir la seua obra mestra en una sèrie per capítols amb l’actor de moda com a protagonista–, una espessa burocràcia fins i tot per a demanar un café en el rodatge… una estrafolària història ben escrita que aconsegueix que el lector passe, sense poder evitar-ho, del somriure a l’estrident riallada.
Kilian Prats està decidit a fer una pel·lícula de detectius, en català, amb actors i guió catalans.
Productors corruptes, actors lumpen cocaïnòmans, exmarits bojos i exdones alcohòliques ballen sobre el fil argumental. La lectura d’Allegro con Fuoco activa en el lector un efecte similar al que provocava El Guateque, de Blake Edwards en els espectadors dels anys setanta i vuitanta. Kilian Prats està decidit a fer una pel·lícula de detectius, en català, amb actors i guió catalans. El protagonista és un personatge real, l’actor Joel Joan, un comediant compromés a qui resulta difícil cloure la boca fins i tot en les entrevistes en viu a què es sotmet. I això provoca suspicàcies…
—Escolta, i en Joel Joan?
—Què li passa?
—Es diu així a la pel·li o és en Joel Joan de veritat?
—És en Joel Joan de veritat.
—Fa d’ell mateix?
—Sí.
—Val.
—Sí, però no et confonguis. És en Joel Joan fent de Joel Joan actuant en una pel·li de detectius. Vull dir que ha d’actuar. No es limitarà a passejar i xerrar com si res. Però ningú pot fer de Joel Joan, només ell.
—Hmm.
—Què vol dir «hmm»?
—Que en Joel sempre porta problemes. No acaba de caure bé a la Corporació. No és el tio més fàcil del món. Es barallarà amb l’equip, etcètera.
—Collonades. He treballat amb ell. El vaig dirigir en aquell capítol i era de puta mare, atent i simpàtic.
—Era un capítol. El tio més fill de puta del món també pot ser atent i simpàtic durant el rodatge d’un sol capítol. Però estem parlant de sis o set setmanes de rodatge.
—El paper només el pot fer ell. Això és innegociable.
El protagonista és un personatge real, l’actor Joel Joan, un comediant compromés a qui resulta difícil cloure la boca fins i tot en les entrevistes en viu a què es sotmet. I això provoca suspicàcies…
Kilian vol guanyar premis amb la seua obra d’art, però tots els elements de la maquinària pública que ell coneix tan bé –el dels mitjans públics i el de l’audiovisual– no li ho posaran fàcil. El llibre comença amb un guió cinematogràfic travat amb el fil del relat literari, matriu principal, el guió d’una pel·lícula de detectius que s’ha de titular Una pel·lícula de detectius. Una extravagància genial del director que ha fet carrera gràcies a la seua família benestant, que li l’ha pogut costejar. Després de treballar en el circuit privat, ara Kilian es troba amb “l’oportunitat” de rodar “a casa” i, per això, acudeix a la Corpo perquè aquesta societat participe en el projecte. El director i la seua mànager, assistent i amant ocasional, Regina, mantenen una reunió amb els directius de l’empresa i acaben parlant només amb el més jove del grup. Els altres dos directius semblen dues mòmies acabades d’embalsamar.
Les coses no eixiran com Kilian Prats tenia pensat, començant pel fet que ha de treballar a la Corpo, amb funcionaris i no amb becaris als quals se’ls pot explotar directament sense impunitat. Els diàlegs són hilarants:
—Et donaré un consell: concentra’t en l’essencial. Sorgiran mil problemes. No estàs acostumat a treballar amb aquesta gent. No saps de què són capaços.
—Són funcionaris. No són capaços de res.
En cap moment Jair Domínguez anomena TV3, però, quan parla de la Corpo, com es despatxa! Treballar dins d’una estructura pública tan gran desorienta Kilian Prats: molta gent no sap quin és el seu paper o la seua responsabilitat. Pensa que és una maquinària tan gran que s’arrossega com un vell elefant.
No havia passat mai, però en l’hipotètic cas que fallessin tres realitzadors suplents, la responsabilitat passava a aquell realitzador suplent número quatre, un home ferit, al caire de la jubilació o la mort, que havia aprovat unes oposicions l’any 1987 i des d’aleshores vagarejava per despatxos i passadissos mormolant frases inconnexes de tant en tant, parlant amb el fantasma de la seva dona. El seu únic contacte amb la sala de realització va ser una vegada que va entrar-hi per error. S’estava menjant unes patates de bossa. Va veure que s’havia equivocat i va grunyir un “perdó” imperceptible.
Durant el rodatge, flaqueja tot el personal funcionarial:
—Com que no ha vingut?
—Té cagarrines. Ha agafat unes diarrees molt fortes al Surinam.
No sabia què cony havia anat a fer aquell home al Surinam. No sabia què cony es podia fer al Surinam, així en general. No sabia ni situar aquell país al mapa, suposant que fos un país.
—Doncs que torni en Vidal.
—En Vidal no pot ser. Ja no hi és. Qui parlava era el cap de producció. No era mal paio.
—Però si fa dos dies estava aquí fent de substitut. Digueu-li que torni.
—No pot. Ell feia de substitut d’en Manel, però ara hem de substituir en Genís.
Parla de l’existència d’un Consell que li amarga la vida, que realitza auditories de gènere sobre tot el material cultural i lingüístic que es crea al país. Un Consell que també intervé com un gran censor en el sector audiovisual
L’autor mescla fantasia i realitat, no utilitza en cap moment un llenguatge “políticament correcte”, és una rara avis liberum. Parla de l’existència d’un Consell que li amarga la vida, que realitza auditories de gènere sobre tot el material cultural i lingüístic que es crea al país. Un Consell que també intervé com un gran censor en el sector audiovisual. I posa en boca del director de cinema l’opinió sobre el nou cinema català. És el protagonista de la novel·la, Kilian Prats, qui parla: “El cinema català, siguem sincers, carda pena. Tot són merdes costumistes. La putíssima merda aquesta d’Alcarràs: com pots fer una hora i mitja de lleidatans collint paraguaios? Mecagumlaputa, no sé com vaig aguantar despert”.
En llenguatge musical allegro con fuoco vol dir que la peça ha d’executar-se a un ritme ràpid, amb passió i energia. De l’italià la idea es tradueix literalment com a “alegre amb foc”, però una traducció més apropiada seria simplement “apassionadament”, passionnément amusant. De la mateixa manera en què Jair Domínguez ha escrit aquest regal divertit.
