Al Poblenou, al barri de la Plata, van arribar els primers valencians veremadors i fabricants de botes de fusta per al vi. Provenien de les comarques muntanyenques, a ponent de la Plana de Castelló, però hi va haver grans emigracions també des d’Alcoi, Morella i l’Horta de València.
Aquesta història de l’emigració valenciana a Barcelona, m’afecta molt directament: els meus besavis Ventura Barral i Josep Soler, que van emigrar des de de Massalfassar al Poblenou (1900). Allí van nàixer els seus fills Josep, Maria –la meua àvia, que es va casar amb Batiste Devís–, Francesc, Uïso i Manuela. Anys més tard, de tornada, Josep va ser alcalde de Massalfassar i, en acabar la guerra, va ser empresonat. A Manuela li afusellaren el marit, José Celda, un llaurador d’Izquierda Socialista del poble de Massamagrell.
Va arribar un moment, a principis del segle XX, que al barri de la Plata, dins del Poblenou de Barcelona, hi van viure fins a 300 Guillamon. Eren immigrants que començaren a arribar a la ciutat al voltant de 1880. El punt de convergència eren aquells carrers antics del districte de Sant Martí de Provençals i el lloc de procedència era la mateixa comarca, la de l’Alt Millars valencià. Julià Guillamon havia d’anomenar-se Floreal Guillamón, perquè havia nascut al mes de maig i l’avi llibertari de Toga, Julián Guillamón, com marca el calendari republicà, així ho havia decidit quan estava a les portes de la mort. Però la mare, encara dolorida pel part, s’hi va negar en redó i només va accedir al fet que al seu fill li posaren Julián en català, és a dir, Julià. I Julià, nascut al Poblenou, poble en el XIX, barri en el XX, en fer-se gran, va decidir catalanitzar el seu cognom i llevar-li l’accent al Guillamón meridional.
A Barcelona, el 1888, s’inaugurava l’Exposició Universal i al Poblenou s’hi instal·laren nombroses fàbriques, des de la primera Ford Ibèrica a la indústria del fil, el cotó, el sucre, les botes de vi o les fàbriques de pólvora i mistos. Fins a 1.600 fàbriques va haver-hi al Poblenou.
El pare, Julián Guillamón, havia nascut ja al Poblenou, però els seus pares, Julián i Manuela, eren de Toga, un poble menut, a l’Alt Millars, que pràcticament va quedar despoblat. L’emigració més forta va fer cap a Barcelona, concretament al Poblenou, al barri de la Plata, on van arribar els primers valencians veremadors i fabricants de botes de fusta per al vi. Provenien de les comarques muntanyenques, a ponent de la Plana de Castelló, però hi va haver grans emigracions també des d’Alcoi, Morella i l’Horta de València. El vuit-cents va estar marcat per nombroses desgràcies al País Valencià: riuades, gelades fortíssimes que van acabar fins i tot amb els cucs de seda, i la pesta del còlera de 1885, que van deixar el camp erm i la població esgotada i més pobra encara.
Julián Guillamón pare va ser treballador industrial, però havia intentat ser torero i boxejador. La mare era filla d’una família menestral de Gràcia, catalanista i republicana. No va poder estudiar, però va tenir tota la vida l’anhel de saber, un ideal que va traspassar als fills. L’atracció dels contraris posà en contacte dos mons oposats i desembocà en una història tràgica.
Julià Guillamon dibuixa la vida de Barcelona d’aquell temps, centrat en el barri obrer del Poblenou: la immigració valenciana, l’anarquisme, el pistolerisme, el paper de la cultura en la construcció de la identitat contemporània. Amb uns personatges inoblidables, amb talent i emoció. Aquest magnífic llibre acaba de reeditar-se i ja va per la quarta edició, i és dels pocs que aborden el tema de les arrels familiars de molts catalans que tenen els seus orígens al País Valencià.
El 1930 un de cada deu empadronats a Barcelona era valencià… i en devien ser molts més fora del padró. Només en aquella dècada hi eren cent mil valencians.
A Barcelona, el 1888, s’inaugurava l’Exposició Universal i al Poblenou s’hi instal·laren nombroses fàbriques, des de la primera Ford Ibèrica a la indústria del fil, el cotó, el sucre, les botes de vi o les fàbriques de pólvora i mistos. Fins a 1.600 fàbriques va haver-hi al Poblenou de l’època, un fort pol d’atracció per als desheretats de la terra que ho havien perdut tot. La tesi doctoral del valencià Kenneth Pitarch destaca que el 1930 un de cada deu empadronats a Barcelona era valencià… i en devien ser molts més fora del padró. Només en aquella dècada hi eren cent mil valencians.
Julià Guillamon va treure de l’oblit els valencians que van començar aquell èxode amb la novel·la El barri de la Plata. A aquell racó urbà, prop de la mar, d’una part vella de la ciutat, va ser el lloc on van arribar el seus avis procedents de Toga. Abans i després van fer el camí altres veïns de poblets com ara Lludient o Espadella. Després de publicar El barri de la Plata, Guillamon va escriure un petit llibre, El Tren de la Bruixa, en què contava noves històries de Toga, el Poblenou i Arbúcies, el seu triangle geogràfic familiar, i incorporava alguns testimonis nous arran de la publicació de la novel·la.
D’aquesta marxa de valencians cap a la ciutat, “que és paral·lela a la que va fer l’interior de Catalunya cap a Barcelona, no se n’ha parlat mai”, recorda l’escriptor.
Després dels valencians, tot seguit hi van immigrar murcians i andalusos, però, d’aquesta marxa de valencians cap a la ciutat, “que és paral·lela a la que va fer l’interior de Catalunya cap a Barcelona, no se n’ha parlat mai”, recorda l’escriptor.
Molts catalans de renom tenen origen valencià: els avis materns de l’arquitecte Josep Bohigas eren de Castelló. La mare de Montserrat Caballé era de Xàtiva. L’avia materna de l’escriptor Pere Gimferrer va nàixer a Ribesalbes, a la Plana Baixa. En el món de la política, uns quants exemples: la mare de Joan Herrera emigrà des de Catarroja; el diputat popular Enric Millo procedia de l’Alcúdia; els avis materns d’Ernest Maragall eren de Monòver; els avis de l’exconseller Andreu Mas-Colell procedien de Xaló; l’avi de l’exconseller de cultura de la Generalitat de Catalunya Ferran Mascarell emigrà des de Gandia; i encara hi ha tota una llarga llista de més personatges que tenen orígens valencians: Josep Rull (Torrent), l’escriptor i polític Antoni Vives (Alzira), Empar Moliner (Borriana i Castelló), Quim Monzó (Benigànim) o l’expresident de l’IEC Salvador Giner, que descendia del poble d’Aigües, a l’Alacantí.
