Un home enceta un diari personal l’1 de gener de l’any 2022. El mantindrà fins al 31 de desembre, escrivint tots o quasi tots els dies. Aquest home és Pere Rovira i és la quarta vegada que escriu i publica un dietari. Ha sigut –i és– poeta i professor de literatura, però ara està jubilat i contempla la vida des d’una certa talaia, com després –o abans– del naufragi.
La seua única autoritat és la d’haver viscut –“Tinc una malaltia incurable: setanta-quatre anys”–, haver llegit –i escrit– molt, estimar la dona amb què viu, estimar la llengua en què escriu i tindre un punt de vista una mica sensat sobre les coses de la vida i la literatura.
Si les biografies canòniques abans es titulaven Vida i miracles, les seues pàgines s’agrupen sota l’etiqueta Vida i miratges. Perquè el que no és vida, probablement, no pot ser sinó un miratge.
He passat dies intensos i feliços resseguint el calendari pautat de Pere Rovira. Em recordava a mi mateix, quan en 2002 vaig realitzar el mateix experiment: encetar un diari el primer dia de l’any i escriure-hi cada dia fins al 31 de desembre. El resultat va ser Senyals de fum, que es va publicar en 2006.
Tot dietari és un calaix de sastre. S’hi consignen les anècdotes del dia a dia –provant d’elevar-les a categoria–, les lectures fetes, les pel·lícules i les músiques, i s’aprofita per donar una opinió personal sobre els esdeveniments contemporanis. En aquest sentit, un diari personal és com una columna d’opinió periodística sense límits i sense cotilles.
També és, ja se sap, un llibre dels morts. Van caient els amics i coneguts sota l’espasa implacable del temps i anotar-ho al teu quadern és una manera de fixar-ho a la memòria. Fins i tot per a eixa classe de memòria –esquiva, hipotètica, vel·leïtosa– que anomenem posteritat.
Una cosa que contribueix a dotar d’autenticitat els papers de Rovira és la seua mirada rural. I si rural no convenç, perquè té massa connotacions ambigües, proveu amb aquest sinònim de classe alta: tel·lúrica. Ell és un home del camp i té la cosmovisió del llaurador –o pagés, com diuen al seu país– que contempla les novetats i les innovacions urbanes amb un suau escepticisme.
El que tenen en comú un llaurador i un escriptor és que ambdós són els qui perceben menys rèdits de les seues cadenes productives. Sense ells no hi ha negoci possible, però els paguen, pels seus productes, preus de fer riure.
L’estil de Pere Rovira té la claredat dels solcs que fa l’arada a la terra, però no cau mai en la temptació de mitificar la natura, com fan els ecologistes de saló. Ell viu a Alpicat (el Segrià) i estiueja al Delta de l’Ebre, però ha traduït Baudelaire i sap que la modernitat és un estrany ocell que té les ales massa carregades.
Rovira també ha sigut caçador. Precisament en 2016, divagant sobre el seu dietari La finestra de Vermeer, vaig dir això:
“Un escriptor s’assembla prou a un caçador. Cal eixir a l’alba amb l’escopeta greixada, no tindre pressa, conéixer bé el terreny i, sobretot, estar preparat per a la gran lliçó cinegètica: massa dies es torna amb el sarró buit. Són molts els qui busquen la perdiu mítica –la perdiu salvatge– però aquest estrany ocell és difícil de capturar. Si s’ha criat en llibertat, és un animal ràpid i esquiu, i el seu gregarisme, al contrari del que passa entre els humans, no és un mecanisme de subordinació i de por, sinó una estratègia discrecional.
“L’escriptor que s’asseu davant la pàgina en blanc ha de saber que no tots els signes que hi gargoteja tenen sentit o utilitat. Per a trobar la paraula exacta, la metàfora perfecta –que és sempre la més útil, no la més entortolligada– s’han de llançar molts fulls a la paperera. És un procés monstruosament exasperant i per això la majoria dels qui volen escriure s’acontenten amb qualsevol miserable troballa. Tornen a casa feliços perquè els han posat al davant quatre perdius de granja, de vol gallinaci, i les han mort a gorrades”.
Ara l’escriptor, septuagenari, ja no caça però li van arribant notícies de les peces cobrades per la gran igualadora. En abril –el mes més cruel– s’assabenta de la mort de l’actor Juan Diego, a qui va tractar personalment. El diagnòstic: obstrucció pulmonar crònica –“la mateixa malaltia que tinc jo”, confessa. La novetat fa que a l’autor li torne a la memòria aquell personatge de l’adaptació cinematogràfica de Los santos inocentes que va interpretar Diego, el señorito Iván. Un paradigma del “caçador depredador” que odiava Delibes i odia Rovira.
Però no cal tindre pressa, com volia Dylan Thomas, per a entrar dins la llarga nit. També molts altres han mort –com el seu, i meu, amic, el poeta Antonio Cabrera–, però nosaltres estem vius. Aquesta és l’única evidència que interessa. Ja vindrà l’hora de dormir el son etern. Ara és de dia i caldrà celebrar-ho.
