Imagino que qui llegeix una ressenya deu voler que qui la signa hagi estat objectiu en l’anàlisi i, especialment, en la valoració crítica del llibre ressenyat. Si és l’única cosa que hi busqueu, ja podeu deixar de llegir aquestes ratlles, perquè reconec que soc del tot incapaç d’oferir-vos-hi la més mínima imparcialitat. De fet, ni ho intento. A tot estirar, us prometo ser honest. El que sí que vull explicar-vos és el motiu de la meva manca d’objectivitat.
Una conversa entre el crític i el poeta: Vicent Salvador va repassant l’obra d’Estellés, l’analitza amb el més fi dels olfactes i ens ofereix les claus interpretatives.
Estellés, tal com raja és la transcripció que Vicent Salvador va fer de la conferència que ell mateix va oferir sobre Vicent Andrés Estellés en el marc de la segona Mostra Literària al Baix Maestrat, organitzada per l’Associació Cultural Alambor i que, com expliquen Josep Manuel San Abdón i Ramon París en el prefaci del llibre, va tenir lloc al maig de 1985 al Casal Municipal de Cultura de Benicarló, amb la presència activa del poeta. Ha tingut cura de l’edició del llibre el catedràtic de filologia catalana de la Universitat Jaume I Adolf Piquer, que signa, a més a més, un pròleg ben interessant. Ni Vicent Andrés Estellés ni Vicent Salvador no necessiten presentació. Són, respectivament, el millor poeta valencià contemporani i un dels acadèmics que l’ha estudiat amb més profunditat.
Vaig conèixer personalment Vicent Andrés Estellés d’una manera molt superficial, pocs mesos abans de morir, en el darrer acte de lliurament dels premis de poesia de Benimodo a què va assistir. Per una estranya casualitat que ara no ve a tomb, m’hi van convidar a fer una conferència en què vaig parlar de la relació que el poeta havia tingut amb Joan Fuster, traspassat uns mesos abans, i com la introducció que el de Sueca havia fet a l’obra completa del burjassoter havia servit per a iniciar el procés de creació del poeta nacional que els valencians necessitàvem.
En acabar l’acte, vam sopar al carrer i recordo com una imatge tendríssima que Isabel pràcticament empapussava el marit amb llesquetes de pa que sucava en l’esguellat que li havia preparat, com volent reproduir, sense solemnitats, no tan eucarísticament, el poema més intens que mai s’ha dedicat al pimentó torrat.
D’altra banda, Vicent Salvador no sols va ser professor meu, sinó que l’he de considerar el meu mestre i va ser un amic estimadíssim. Tant l’un com l’altre van morir massa joves i tots dos ens van deixar, en certa manera, una mica orfes. Per això, com us deia al principi, no puc ser objectiu. Salvador va publicar amb Jaume Pérez Muntaner el 1981 Una aproximació a Vicent Andrés Estellés, el que podem considerar la primera monografia crítica sobre el poeta i, l’any següent, Antologia poètica de Vicent Andrés Estellés.
Alhora, però, va incitant Estellés perquè ens doni el seu punt de vista sobre el que ha explicat o, senzillament, ens llegeixi algun poema que ens serveixi d’exemple.
Aquestes dues referències bibliogràfiques van esdevenir essencials en aquells moments en què la figura mediàtica d’Estellés començava a prendre embranzida —sens dubte, la tasca d’Ovidi Montllor musicant alguns dels seus poemes també hi ajudava. Però és que, així mateix, Salvador va ser el responsable, amb Josep Murgades, de coordinar l’edició de la nova versió de l’obra completa que està enllestint Tres i Quatre, entre moltes altres aportacions cabdals a l’estudi de l’autor.
El que trobem en Estellés, tal com raja és, més que una conferència convencional, una conversa entre el crític i el poeta: Vicent Salvador va repassant l’obra d’Estellés, l’analitza amb el més fi dels olfactes i ens ofereix les claus interpretatives que ens permetran copsar-la plenament. Alhora, però, va incitant Estellés perquè ens doni el seu punt de vista sobre el que ha explicat o, senzillament, ens llegeixi algun poema que ens serveixi d’exemple, de contextualització. Si hi ha una cosa que domina les intervencions de tots dos és l’admiració mútua que es professen.
Entre els aspectes tractats, Vicent Salvador posa l’accent, inicialment, en les influències que rep Estellés. D’una banda, de la poesia llatina: Virgili, Ovidi, Catul… De l’altra, dels clàssic medievals, entre els quals Salvador destaca Guillem de Berguedà, Jordi de Sant Jordi i, sobretot, Ausiàs Marc. També, el Garcilaso de les èglogues. Estellés ret homenatge a tots aquests poetes i, a la seva manera, els aprofita especialment per a plasmar experiències personals i, alhora, col·lectives. Finalment, també hi ha referències a alguns poetes contemporanis, com ara Carles Riba, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, J. V. Foix, Joan Salvat-Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Precisament, durant l’acte, llegeix com a “text absolutament i rigorosament inèdit” el poema “Record de Rosselló Pòrcel en la seua Mallorca. A la memòria de Salvador Espriu”.
Intenteu llegir aquest llibre sense gaires prejudicis. Vicent Andrés Estellés no era precisament el que podríem considerar una persona políticament correcta en les seves opinions.
Des del punt de vista estilístic, Salvador remarca la perfecció mètrica de la poesia estellesiana o la incorporació d’expressions populars com a recurs per a trencar, d’una manera colpidora, amb el to solemne d’alguns passatges. Temàticament, apunta la càrrega narrativa de la poesia estellesiana, que li serveix per a integrar-hi tant la quotidianitat personal i col·lectiva —els elements autobiogràfics hi són constants: la conversa el fa parlar del seu enfrontament amb el director del diari on treballava o de la mort de la filla— com a referències històriques o a la situació sociopolítica del moment. Em resulta sorprenent, en aquest sentit, la manera en què Estellés rememora la guerra, que viu com un infant innocent, i la postguerra, captada per uns ulls ja totalment conscients —la citació és llarga, massa llarga, però m’ha semblat imperdonable interrompre el poeta—:
“jo vaig viure el temps de la guerra civil com el temps més feliç de la meua vida. Jo no em donava compte de res, jo no anava a escola, només sabia que no hi havia escola, que jugava al carrer. Però acabada la guerra, vingué la postguerra, i de la postguerra em vaig donar compte, punt per punt, de les coses que passaven al meu entorn. Jo recorde amb horror, perdoneu-me tots un moment, un dia que anava jugant amb una pilota pel carrer a Burjassot, la pilota es va escolar i va anar carrer avall i va arribar a la carreta de Llíria. Jo vaig arribar on era la pilota i la vaig agafar. I a la carretera de Llíria em vaig trobar un camió parat, perquè els conductors del camió havien anat a beure’s una copeta de vi, una copa de vi. I jo, curiositat o irresponsabilitat de criatura, vaig pujar a vore què contenia aquell camió; i encara recorde amb espant les tongades successives de morts que hi havia al camió. Mira si ho recorde… perdoneu-me, però preferisc deixar-ho.”
Una recomanació final: intenteu llegir aquest llibre sense gaires prejudicis. Vicent Andrés Estellés no era precisament el que podríem considerar una persona políticament correcta en les seves opinions, sobretot quan parlava de les dones. Si us hi acosteu amb la mentalitat del segle XXI, és ben probable que n’acabeu tenint una molt mala imatge. Mireu, per exemple, com respon al públic quan li pregunten si va conèixer Salvador Espriu:
“I el primer record que em sobta de Salvador Espriu és una criada immensament bona que tenia Salvador Espriu. Era andalusa, i em feia moltíssima gràcia lo bona que estava, les redonors que tenia, els pits… Estava molt bona.”
Quedeu avisats…, i avisades.
