Deu metres sota terra i un tast de vi. Així comencen el primer i l’últim capítol d’Un pianista en un celler, en dues pàgines que es reprodueixen idèntiques. En l’últim, tanmateix, es completa el que no es resol en el primer: el debat sobre si el vi es fa a la vinya o al celler, un tema que serveix de fil conductor de la història i que ens mostra els caràcters oposats de dos personatges que segueixen camins diferents per a un mateix propòsit: fer el millor vi.
Muriel Villanueva ens hi porta a un viatge en el temps al llarg de tot el segle XX, tot resseguint la història d’una nissaga familiar del Penedès lligada tant al cultiu de la vinya com a l’art de la música. L’obra, com hem avançat, té una estructura atípica: no només comença i acaba en el mateix punt, sinó que són constants els salts temporals a què ens sotmet l’autora en la seua escriptura.
S’hi explica a través d’una narració desarticulada que, si bé es mou en el temps endavant i enrere constantment, ocorre sempre en el mateix poble i, en gran part, en la mateixa masia. L’autora juga a generar incògnites als lectors, ja que comença pel final de la història i va viatjant d’un temps a un altre de les vivències de quatre generacions d’una família de pagesos.
Un pianista en un celler és, d’una banda, una novel·la sobre la guerra civil i sobre com la gent de comarques com el Penedès, on es van patir molts bombardejos, hi va sobreviure -els que ho van poder fer. En el cas de la família protagonista, el fet de tindre un celler soterrat els garanteix un refugi, a ells i al seu veïnat, en el qual podran romandre dies i dies esperant que deixen de ploure les bombes sobre el seu poble.
Villanueva ens fa posar-nos en la pell d’aquelles persones i ens mostra com podia ser la realitat subterrània dels conciutadans que es veien obligats a conviure per fugir de la mort. Entre plors, por, frustració i fred, naixien també algunes històries tendres, basades en la cooperació i en l’amor.
Perquè aquesta és també una història de diversos tipus d’amor: l’amor de pares i mares cap als seus fills, l’amor silenciós entre dues germanes dels anys vuitanta del segle XIX endurides pels cops de la vida o l’estima entre dos amics que es fan parella amb un acord lliure i poc comú per als anys trenta. Ens mostra, així, alguns dels matisos que hi podem trobar en les maneres d’estimar. De la mateixa manera, la família protagonista no representa, en la majoria dels casos, les relacions prototípiques de l’època: una mare soltera a finals del segle XIX, dos cosins que s’enamoren o el pacte entre tres persones per a tindre un fill en comú.
A l’obra hi trobem un grapat de misteris i secrets, amb els quals l’autora juga a propòsit, i que generen una gran intriga en qui llig, ja que els dubtes van creixent al mateix temps que avança l’obra i no es resolen fins a l’última part. No obstant això, el lector pot descobrir-los amb antelació si es permet la llicència fer una lectura del llibre diferent de la que proposa l’autora, és a dir, una lectura lineal
Si comencem pel capítol 1, que l’autora situa en la pàgina 189, i acabem al 67, que és el primer de tots els que trobem, podrem llegir la història de forma cronològica. A més, iniciarem la lectura amb el tema que vehicula la proposta de Muriel Villanueva: “El vi ho sent tot. El vi té orelles”. I tot seguit trobarem un fragment molt descriptiu, com ho és tota l’obra, que ens situa en una nit de festa al poble a principis del segle XX i un senyor, el Llorenç, preocupat per si les gralles i el soroll de la festa piquen el seu vi: “que no ho saben, que aquesta és terra de vins i el vi té orelles?”.
Això és perquè l’autora es va inspirar en el projecte del pianista i escriptor Lluís Capdevila, qui li va tocar durant mesos a un vi que feia criança i sobre el qual una enòloga va certificar que havia millorat després d’estar acompanyat per la música. D’ací va sorgir la idea de com els sorolls o la música poden afectar el vi, una preocupació present en diferents personatges de l’obra.
Després d’amoïnar-se pel soroll de la festa, el Llorenç també ho fa pel de les bombes. Per la seua banda, el seu fill, músic, decideix instal·lar un piano al celler sota terra per amenitzar les hores que el veïnat hi passava durant els bombardejos. I per acabar, la besneta s’hi entesta a tocar-li el violoncel durant dies per produir un vi afectat, positivament, per la seua música. També hi grava un disc amb la música que, segons ella, li ha dictat el vi.
La història també inclou aspectes de thriller i novel·la negra, ja que hi està present l’assassinat, un crim que es manté en silenci durant dècades i que trenca part dels lligams familiars de la nissaga protagonista.
A través d’una descripció minuciosa, l’autora ens transporta dins aquella masia que recupera la Font i on, després de baixar tres graons, les parets guarden testimoni de la vida i els secrets de quatre generacions d’una família lligada als vins i a la música. Dos elements que es retrobaran a deu metres sota terra quasi un segle més tard que s’hi instal·lara el piano en el celler per contrarestar el soroll de les bombes.
