En aquest l’últim llibre, Josep Daniel Climent continua la línia d’investigació i divulgació de l’obra anterior, L’interés per la llengua dels valencians (també en Drassana).
La vintena de capítols presenten “històries relacionades amb l’estudi, els debats, les polèmiques, els entrebancs o les iniciatives sobre l’ús social del valencià des del segle XV fins a l’actualitat”. Combina, a més de síntesi i rigor, una redacció amena i divulgativa, didàctica i llegidora.
El viatge en el temps de Climent comença al segle XV. Amb dos documents que evidencien l’interés pel debat sobre el valencià, des de dos punts de vista contraris: les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, des de la preocupació per escriure un model de llengua culte i correcte; i la resposta que provoca, La brama dels llauradors de l’horta de València, defensora de les paraules populars en l’àmbit oral i escrit.
A continuació, altres capítols se centren en personatges de l’Edat Moderna que conserven encesa la flama de l’estudi de la llengua, en un context històric advers: Carles Ros, gramàtic i lexicòleg; Lluís Galiana, autor del primer manifest a favor de la dignificació del valencià en el segle XVIII; les polèmiques en premsa de Joaquim Sanelo i Joan Baptista Escorigüela, sobre l’estàndard escrit…
L’obra continua avançant cronològicament. Al segle XIX, Constantí Llombart malda per fer reviscolar la llengua. Tant pel que fa a l’ús, al paper social i als esforços per crear una institució normativa que posara ordre en l’ortografia valenciana. La tímida Renaixença dels poetes de guant i d’espardenya no aspirà, però, ni a normalitzar ni a normativitzar el valencià. Climent també analitza el cas de Josep Nebot i Pérez, qui provà de resoldre el conflicte amb dues gramàtiques distintes, una per als àmbits escrits i l’altra per als oral.
És a començaments del segle XX, quan pren embranzida el desig normatiu i normalitzador de la llengua. D’una banda, la participació de col·laboradors valencians en la tasca ciclòpia del Diccionari Valencià-Català-Balear de mossèn Alcover, “l’apòstol per la llengua”, és una mostra de la vitalitat del sentiment d’unitat de la llengua. I d’una altra, les propostes gramaticals del pare Lluís Fullana, una actitud pròxima al secessionisme i a la negació de la unitat del català… Climent explica molt bé el paper i la consideració social de Fullana en la creació de la primera càtedra de llengua valenciana a la Universitat o en la seua designació com a membre de la RAE.
Fet i fet, ja al segle XX, els anys anteriors a la Guerra Civil, hi ha una sèrie d’iniciatives engrescadores. Destaca la primera gramàtica escolar valenciana, de Bernat Ortín, atacada sense pietat pel pare Fullana i els sectors conservadors. La divisió al món polític i cultural, entre partidaris d’un model estàndard integrador i un altre de particularista, va més enllà de la llengua. Té conseqüències polítiques i identitàries i arriba fins als nostres dies. L’episodi més transcendent va ser la signatura de les Normes de Castelló (1932), un exemple insòlit d’unitat, coherència i trellat en la nostra història lingüística.
Les primeres reivindicacions per a la introducció del valencià a l’escola, com s’havia aconseguit a Catalunya, són ajornades per la dictadura de Primo de Rivera. Fins que, amb la II República, torna a activar-se la lluita, tímida però constant, per un procés normalitzador.
Josep Daniel Climent revisa el paper de diaris tan poderosos com Las Provincias i del seu director, Teodor Llorente Falcó; de moviments i associacions, de revistes i manifestos a favor de la llengua; de l’activisme d’Enric Valor en publicacions com ara El tio Cuc d’Alacant. Aquest dinamisme va ser estroncat per la Guerra Civil i la llarga dictadura. Amb tot, Climent ens redescobreix la vàlua de valencianistes il·lustres, que treballaren des de la clandestinitat. És el cas de Nicolau Primitiu Gómez i de Francesc Ferrer Pastor.
Un país de llengua té l’encert de parlar del passat per a enllaçar amb el present. És un d’aquells llibres que haurien de llegir, per exemple, totes les persones que es dediquen a l’ensenyament. L’últim capítol inclou reflexions sobre la situació del valencià a l’actualitat. I fa una pregunta. Som en una situació d’emergència lingüística, això està clar. A nivell popular, la llengua es troba més feble que mai. Perd parlants, ús i presència social als carrers, per la realitat demogràfica. És massa tard?, som en un punt sense retorn? O encara hi ha partit i esperança de reviscolar?
Les històries aplegades per Climent tenen una lliçó. El valencià mai no ho ha tingut fàcil. Cal reivindicar i conéixer l’esforç de tantes persones que han treballat a favor de la llengua, en els últims cinc-cents anys. Amb punts de vista distints, amb resultats desiguals, però units per un mateix sentiment, l’interés i l’estima pel valencià.
El futur de la llengua depén de la voluntat dels parlants. És necessari un canvi d’actitud. La llengua no pot continuar fent-se servir d’arma política i causa de conflictes. Ha de ser valorada i defensada per tot l’espectre polític, dretes i esquerres. Climent aposta per la necessitat d’un gran pacte social i polític:
“Som nosaltres qui triem el camí cap a la desaparició del valencià o cap a la recuperació i consolidació, tant en accions individuals com en col·lectives. Si mantenim ferma la nostra voluntat d’existir com a valencians, encara tenim davant un futur esperançador”.
