Òmnia l’Bakkali Tahiri ens obri els ulls amb el seu primer relat d’autoficció. Un relat en què la protagonista lluita, cada dia, contra la incertesa del seu futur i el rebuig als seus orígens per part d’una societat encara governada per la ignorància i l’hostilitat. En l’obra, una jove advocada, amb uns principis morals clars, s’enfronta a la quotidianitat de ser filla d’immigrants del Marroc a Catalunya:
—Em dic Noor Naim.
Espero que es presenti, com jo, però lluny de fer-ho pregunta:
—D’on és aquest nom? —Responc que és àrab, que els meus pares són del Marroc, i ella afegeix, curiosa—: Del Marroc? M’has semblat d’aquí. Parles molt bé.
El comentari em treu una mica de polleguera:
—He nascut a Barcelona! Soc d’aquí.
Ella em mira de dalt a baix i deixa anar:
—Potser has nascut aquí, però no ets d’aquí, Noor Naim.
De què parlem quan parlem d’integració? Noor Naim, la protagonista, parla d’uns pares que arribaren per mar, d’una situació econòmica feble i d’un esdeveniment racista que marcà la seua vida per a sempre.
La novel·la té la capacitat de capturar l’essència de la vida quotidiana i transformar-la en moments de profunda introspecció i emoció. El fragment que hem llegit ara obri el camí a una reflexió sobre els microracismes i l’impacte que tenen en la vida de qui els pateix diàriament. El fet de viure entre dues cultures, els prejudicis i el racisme interioritzat són temes que es desenvolupen al llarg del relat.
De què parlem quan parlem d’integració? Noor Naim, la protagonista, parla d’uns pares que arribaren per mar, d’una situació econòmica feble i d’un esdeveniment racista que marcà la seua vida per a sempre. Així mateix, no deixa de ser una jove que parla de la por que suscita el seu cognom, de sentir-se un seitó en un banc de sardines, de ser una dona en un món d’hòmens i d’intentar sobreviure, la qual cosa fa que el públic lector hi empatitze des del primer moment.
A mesura que avancem en la trama i ens endinsem en el món de Noor, entenem progressivament com és d’intensa la seua lluita. Cal destacar el cas d’una agressió racista que acaba en assassinat i que passa al despatx en què treballa. L’assassí, al crit de “De què vas, negre?” espenta un home, que cau a terra. Tanmateix, no s’hi preocupa, perquè eixa vida no li sembla important, i el deixa en el carrer mentre es dessagna fins a morir.
Un equilibri entre descripcions detallades i diàlegs dinàmics que posen veu a personatges força ben caracteritzats.
Sense pressa, es dirigeix al bufet i els narra la seua versió de la història de manera poc seriosa, més aviat com si fos un acudit. No hi mostra cap rastre de remordiment. La protagonista haurà de treballar-hi, en la seua defensa. Al remat, aquesta situació esdevindrà límit i l’obligarà, llavors, a prendre decisions clau.
Estem davant d’una narrativa fascinant: un equilibri entre descripcions detallades i diàlegs dinàmics que posen veu a personatges força ben caracteritzats. És una invitació a la introspecció i reflexió de temes universals, amagada sota una escriptura fàcil, sovint planera. Les i els lectors haurem d’aprendre a controlar la frustració de veure el panorama des de fora, en qualitat d’espectadors. Uns espectadors que miren des de dalt la situació, separats per una barrera impassable, mentre les pàgines es queden enrere, i amb elles, la innocència, la innocència del privilegi.
Es pot explorar el significat de l’amor incondicional, el sacrifici i la dedicació. Una vegada més, aquest relat ens fa considerar la por dels fills i filles de decebre la família.
No podem oblidar la relació de Noor amb els seus pares, a qui ho agraeix tot i de qui està molt orgullosa. L’autora explora aquest tema mitjançant el prisma de les dinàmiques de poder, la identitat i la llibertat. Ens trobem, de nou, davant d’una dicotomia comuna entre el jovent: el paper dels progenitors com a guies i mentors en contra de la independència i del fet de poder desenvolupar cadascú la seua individualitat i autonomia. La protagonista hi reflexiona des de la seua experiència i exposa les dificultats d’assolir l’equilibri entre l’autoritat i la llibertat. N’és un bon exemple el fragment en què ella vol deixar la casa familiar i viure en la ciutat, a pesar que això significa compartir pis amb tres persones més i tenir una habitació més aviat modesta.
A més, la relació entre pares i fills suscita preguntes profundes sobre la naturalesa de l’amor, la comprensió i la connexió humana. És a través d’aquesta relació –que fa de fil conductor de la novel·la– que es pot explorar el significat de l’amor incondicional, el sacrifici i la dedicació. Una vegada més, aquest relat ens fa considerar la por dels fills i filles de decebre la família. Més concretament, ella no gosa dir als seus pares que ha abandonat la carrera professional d’advocada a causa dels seus valors, i que, ara, fa faena a un bar mentre reconsidera el seu futur.
Sobre la inseguretat, la família, el món real, la dicotomia entre les arrels i la novetat, les injustícies, la vocació, les normes establertes, el preu dels lloguers, l’odi irracional, la precarietat laboral, etc.
Un far a tres minuts de casa és el segon llibre de Brunzits, una col·lecció dirigida per Juliana Canet. La creadora de contingut dona veu, així, a joves amb esperit i un discurs interessant, perquè publiquen la seua primera obra. Òmnia l’Bakkali, en aquest cas, aprofita l’oportunitat per posar sobre la taula un problema que l’afecta personalment. Amb tot, explica en diverses entrevistes, que no pel fet de ser filla d’immigrants, haurà de parlar-ne exclusivament.
De fet, reduir aquest llibre a un assaig antiracista seria, efectivament, reduir-lo a molt menys del que és. És una obra sobre la inseguretat, la família, el món real, la dicotomia entre les arrels i la novetat, les injustícies, la vocació, les normes establertes, el preu dels lloguers, l’odi irracional, la precarietat laboral, etc. Però fonamentalment, és una obra sobre el far que hi ha a tres minuts de casa.
