Situen, els lletrats, el naixement de la novel·la negra amb Dashiell Hammett (1894-1961). És Hammett, incontestablement, qui li donarà aquesta línia contestatària, social i humanista que coneixem avui. Que s’amaga fins i tot en els pensaments cínics d’un Philip Marlowe. Li costarà car a Hammett, perseguit pel McCarthy de sinistra memòria: li robarà els seus drets d’autor i en bona part no els hi tornarà mai més.
Us he de dir –la meua modèstia innata m’ho hauria de prohibir– que llegeixi i sovint faig un cluc d’ull en el balancí personal on aquest grandíssim autor ha somiat i imaginat els seus llibres.
“La nostra corrupció és un modus vivendi… En realitat, és una indústria tan esplendorosa que si la desmuntaren, el caos econòmic encara seria pitjor.”
La història és una miqueta llarga i parla d’odis i d’amistats immenses. Obro parèntesi:
Dashiell Hammett era parella d’una escriptora magistral en tots els gèneres, però sobretot apreciada i coneguda pel seu teatre: Lillian Hellman. Mort ell (1961), ella li heretarà totes les pertinences i els drets d’autor –recuperats en part a la caiguda del MacCarthisme. Després formarà parella amb l’escriptor Peter S. Feibleman.
Feibleman és un gran escriptor, però també amant de la bona cuina, i li dedicarà dos grans llibres: American cooking: Creole and Acadian, i Cooking of Spain and Portugal. Però el que ningú nascut als Països Catalans no pot ignorar és que, si existeix una cuina excel·lent a Portugal, per contra a Espanya la cuina que pot merèixer tot l’interès d’un gran gurmet, encara que americà, és la catalana, als Països Catalans.
Feibleman, que a la mort de Lillian es casarà amb la viuda propietària de totes les empreses Pepsi-Cola dels EUA, vindrà regularment amb jet privat cada dos per tres per trobar els que ell mateix anomena la seua família de Barcelona.
I quina sorpresa va ser, després d’haver vist i provat amb emoció personal el balancí personal de Dashiell Hammett a casa de Feibleman, de rebre’l per correu certificat a casa!
I jo, petit llibreter de Perpinyà i també amant de la cuina dels Països Catalans, com que, encara que modestament, faig part igualment d’aquesta família, com a gran lector –en quantitat potser més que en qualitat, em perdonareu–, passo llargues hores llegint en el balancí personal del pare de la novel·la negra.
Tanco parèntesi.
No creu ni en els nostres combatents i militants més idealistes: “No tenen temps, o han caigut en el desànim, o s’han tornat tan radicals que el maximalisme els fa presa fàcil de la ineficàcia”.
L’obra de Ferran Torrent s’inscriu en aquest gènere literari planetari avui tan coreà, japonès com escandinau. Li permet, tot perseguint lladres i assassins, de visitar el costat fosc d’una València corrupta, viciada de disbauxa i de perversitat, i si us sembla poc, golafre de diners públics. Un món de delinqüents jubilats simpàtics i virtuosos i de polítics degenerats. No exagero gens!
A Miami, Carl Hiaasen, que seria l’escriptor més pròxim a Ferran Torrent, passeja els seus personatges en una Florida en descomposició ecològica i sociològica, i escriu:
“A Miami, els voltors, tot el dia, van i tornen de la muntanya d’escombraries de l’est de la vila als gratacels dels edificis bancaris, perquè no arriben a decidir-se quin lloc és el més podrit”.
Douglas Kennedy, un altre de la colla, ens confia: “Amb Trump, Amèrica del Nord s’ha donat un gàngster com a president”. I l’heroi del nostre Torrent contesta a un vell comunista que li diu: “El desastre és massa gran. Les coses han de canviar per força” (…) “La meua sensació és que s’ha arribat tard. Tot està massa podrit”.
Ben entès, tots tres hi podrien afegir qualques matisos, però seria gastar tinta i paper i faria la lectura feixuga. Inútil de dir que quan els herois de Torrent es troben a fil de pàgines amb un de l’Opus Dei, aquest serà forçosament i automàticament un degenerat i en el camp dels dolents. Perseguint sempre corruptes i lladres de diners públics, però sense deixar-nos cap esperança en un món millor:
“La nostra corrupció és un modus vivendi… En realitat, és una indústria tan esplendorosa que si la desmuntaren, el caos econòmic encara seria pitjor.”
Tot comença amb un minúscul article de premsa: “S’ha descobert un cos en un abocador.” Però l’endemà la notícia és desmentida pel mateix diari.
I per si no fos prou, no creu ni en els nostres combatents i militants més idealistes: “No tenen temps, o han caigut en el desànim, o s’han tornat tan radicals que el maximalisme els fa presa fàcil de la ineficàcia”.
Però com el Pepe Carvalho de Vázquez Montalbán, i com a bon valencià, és un aficionat també al bon menjar, que ens reconcilia amb la vida. D’això ve el títol del llibre. Marc Sendra, el seu periodista investigador, és un gurmet; la prova: quan en un restaurant li demanen: “Vols arròs?” tot naturalment, en gran coneixedor, contesta: “Menys paella, el que vulgues.”
Abans de fer-nos salivar, precisa: “A València, però, tenim altres arrossos meravellosos com ara de fesols i naps, de carxofa i sípia, de bolets…” Fins i tot amb ell he après què era i com es cuina el marmitako basc, que encara no havia trobat enlloc.
El cas només s’afegeix a una altra investigació ja ben engegada sobre la corrupció que s’amaga darrere la venda del club de futbol València CF: “El cas Mestalla”. Tots uns rastres a seguir.
Tot comença amb un minúscul article de premsa: “S’ha descobert un cos en un abocador.” Però l’endemà la notícia és desmentida pel mateix diari. De totes maneres, cap altre n’havia reprès els fets. Per tant, el cos, si ha desaparegut, sí que ha existit, almenys per un empleat, mort de por, que l’únic que pot dir, tot tremolant, és que era marroquí i portava vestit i sabates de preu. No en calia pas més per despertar la curiositat del nostre periodista freelance… i del lector.
El cas només s’afegeix a una altra investigació ja ben engegada sobre la corrupció que s’amaga darrere la venda del club de futbol València CF: “El cas Mestalla”. Tots uns rastres a seguir en terrenys perillosos que ens permetran de conèixer entranyables personatges haut en couleur, que diuen els francesos, confidents i amics del periodista, encara que de moralitat vacil·lant, que no segueix cap model conegut pel comú dels mortals.
De lectura imprescindible, per divertir-se abans de tot, però també per endinsar-se en la València contemporània, que amb PP i Vox té el futur assegurat.
Des de Dashiell Hammett, la novel·la negra internacional coneix d’altres fons d’inspiració que la denúncia de les derives econòmiques i immutables de la nostra societat. Un dels que m’agrada més, i poc conegut als Països Catalans, és el Nature Writing o l’escola de Missoula, on la persecució del crim és un western modern, amb xerifs, indis americans i una natura immensa encara verge per un quant temps; o l’Eco Thriller, de combat ecologista, on uns desequilibrats arrisquen la vida i llur integritat física per provar de salvar el que encara sobreviu en el paradís que s’havia regalat a Sàpiens.
Ferran Torrent és, però, urbà i un dels grans autors del gènere internacional a comptar entre els millors que he volgut citar aquí. Encara que traduït diverses vegades, Ferran Torrent mereixeria ser molt més conegut a nivell internacional… A ca nostra, ja ha obtingut tots els premis literaris més prestigiosos. És de lectura imprescindible, per divertir-se abans de tot, però també per endinsar-se en la València contemporània, que amb PP i Vox té el futur assegurat.
