En un país on es donara importància a la cultura i on els periodistes especialitzats disposaren de temps, i d’estímuls, per a interpretar i divulgar bona literatura, una novetat de Joan Benesiu seria un dels esdeveniments de la temporada. Competirien per fer-li l’entrevista abans que el mitjà de la competència i fins i tot lluitarien per tenir-lo com a articulista.
Narració de frases llargues –i de paràgrafs extensos– ben escrites, i farcides d’imatges, fotogràfiques i literàries, algunes gairebé oníriques, somnis esbojarrats com ara Atlantropa, l’assecament de la Mediterrània, o dures, com ara l’artefacte interactiu de les matances a Europa.
Ací, però, les coses funcionen d’una altra manera. Alguns obliden el món dels llibres quan escriuen sobre cultura i a uns altres la perspectiva se’ls constreny entre els límits, petits, de la colla amb què comparteixen afinitats i interessos. Que Gegants de gel (2015) obtinguera el Premi Llibreter i el Premi Creixells i Serem Atlàntida (2019) el premi Ciutat de Barcelona i es traduïra al castellà per Acantilado hauria de ser suficient.
Tanmateix, hi ha qui no ensuma ni les pistes més gegantesques. Així, tenim un gran escriptor valencià ben valorat a Catalunya, però molt menys al País Valencià…, tret d’una bona nòmina de lectors que n’aprecien la proposta.
Mai no és tard per a corregir la situació, però. Perquè Benesiu ha publicat la quarta novel·la, la tercera en Periscopi, editorial que, com és sabut, té un nas fi per a la literatura. Duu per nom Terminus (2024) i és, marca de la casa, un llibràs. Certament, no és una aposta fàcil, com no ho foren les anteriors. De nou, gaudim d’una proposta complexa i ben travada. Erudició sense pedanteria, integrada en un prisma polièdric, que invita a una lectura tranquil·la, no apressada, pensativa i que genera una mena de densitat estimulant en el lector. Ficció a còpia d’inserció de passats acumulats, reals.
S’hi assisteix a una narració de frases llargues –i de paràgrafs extensos– ben escrites, i farcides d’imatges, fotogràfiques i literàries, algunes gairebé oníriques, somnis esbojarrats com ara Atlantropa, l’assecament de la Mediterrània, o dures, com ara l’artefacte interactiu de les matances a Europa. De fet, Víctor Crespo, en la ressenya de Serem Atlàntida per a La Veu dels Llibres, escrivia, encertadament, que l’estil de Benesiu “es caracteritza per l’articulació d’una escriptura a cavall entre la narració i l’assaig mitjançant la qual no només relata esdeveniments, sinó que obri espais de pensament per a reflexionar sobre qüestions força suggerents”.
Amb una perifèrica com a protagonista, Teresa –al cap i a la fi, com el mateix Benesiu–, que recorre la vella Europa a la recerca de traces del passat. Aquesta vegada hi senyoreja Hongria.
Així, la proposta narrativa del de Beneixama, establert de fa anys a València, aconsegueix ampliar l’oferta novel·lística de la literatura catalana, amb un estil propi i infreqüent a les nostres contrades. Fins i tot encabeix una entrevista a Terminus. Per què no? Hi ha qui afirma que connecta amb la prosa de W. G. Sebald. Doncs benvinguda en siga l’afinitat. Podem estar segurs que gràcies a Benesiu, la dieta escrita originàriament en valencià pot ser més omnívora.
Terminus és la novel·la amb una perifèrica com a protagonista, Teresa –al cap i a la fi, com el mateix Benesiu–, que recorre la vella Europa a la recerca de traces del passat. Aquesta vegada hi senyoreja Hongria, la segona pota d’aquell imperi austrohongarés desaparegut a conseqüència de la Primera Guerra Mundial. A hores d’ara, amb el govern d’extrema dreta de Viktor Orbán traspunta un “règim que, com altres racons d’Europa, començava a viure més de la nostàlgia que del futur”. El passat imaginat, gloriós, imperial, continua creant malsons. L’autor s’hi capbussa per a mostrar-li-ho al lector.
Teresa, el personatge que ens presta els ulls, és professora d’arquitectura, preocupada per Carles Miquel, un alumne esmunyedís. Tot plegat, no és cap casualitat. Perquè edificis i pensament deambulen i cusen la història del llibre. Així, entre altres, ens invita a escodrinyar construccions abandonades i un personatge, Eszter, begut però lúcid, suggereix que vivim en “el temps de l’ullarcat. Tot era per a l’ull i l’ull era un monstre fred que havia deixat de ser la prolongació del tacte”.
“Règim que, com altres racons d’Europa, començava a viure més de la nostàlgia que del futur”. El passat imaginat, gloriós, imperial, continua creant malsons. L’autor s’hi capbussa per a mostrar-li-ho al lector.
Ben mirat, escriure sobre pedres i idees és una manera d’anotar sobre la memòria, un mecanisme fràgil que funciona “com la làmina d’una petjada de paper molt fi, quasi transparent, a la qual se superposaven altres papers fins, i encara altres més, i no podies traure’n un sense corrompre la delicadesa dels altres”. Una forma de memòria és el “sol negre” de la malenconia, el dolor per allò anhelat que no tornarà.
Diferents tipus d’arquitectura desfilen en Terminus. També estadis de futbol, com ara el Rico Pérez. Teresa recorda un partit entre l’Hèrcules i el Reial Madrid, amb victòria agònica dels visitants, i “com el camp sencer es va il·luminar de banderes blanques i un goig va eixir de la gola de milers d’alacantins que omplien l’estadi i que celebraven el gol de l’equip rival com si fora propi; el forà havia esdevingut seu, perquè el que era seu, de la ciutat, no els agradava, no guanyava mai, encara més, perdia sense aturador, com es perd el patrimoni, les guerres, les lleis o la llengua”.
Cap al final del llibre trau el cap un altre estadi, que també és una metàfora, i que deixe per al lector. Teresa, el dia d’aquell partit “va saber qui eren els seus”. Al capdavall, la reivindicació del patrimoni dels derrotats, per la història i per la vida, és un altre dels fils que ressegueix la novel·la.
Esperem que aquesta novel·la incitadora no genere un desinterés provincià dolós als mitjans i, sobretot, entre els lectors, els sobirans de la literatura. Ho tornaré a escriure: Terminus és un gran llibre, que podem assaborir, en època de presses, a poc a poc.
