Un home capaç d’enamorar-se d’una veu de megafonia a l’aeroport i pretendre passar per un altre —mister Zacharias Zacharias— amb l’objectiu de seduir la dona la veu de la qual l’ha captivat.
Sergi Pàmies ens ofereix amb Sentimental una exploració subtil i irònica que posa al descobert les dificultats de la comunicació, les contradiccions de l’amor i el pes de la solitud. Amb frases curtes i contingudes, però que en realitat transmeten una gran càrrega emocional, l’autor evoca sentiments profunds, però també una tensió latent, com si els personatges no pogueren o no volgueren expressar-se completament, cosa que reflecteix perfectament les dificultats de les relacions humanes que es tracten a la novel·la.
La fugida i el consegüent viatge personal del protagonista, l’Oliveira, és el fil conductor del llibre, un home capaç d’enamorar-se d’una veu de megafonia a l’aeroport i pretendre passar per un altre —mister Zacharias Zacharias— amb l’objectiu de seduir la dona la veu de la qual l’ha captivat.
La fugida no només és geogràfica, sinó també existencial. Oliveira no és el nom real del protagonista, és la identitat que adopta en arribar a Brasil com a polissó. L’amistat amb l’Horácio, el cuiner del vaixell, la generositat del qual és “gairebé sobrenatural” —en paraules d’Oliveira—, funciona com a contrapunt a la rigidesa del protagonista, i mostra que la connexió humana pot ser tant una font de suport com un mirall de les pròpies limitacions.
Desmunta les convencions romàntiques tradicionals i qüestiona la mecànica de la seducció i la superficialitat que sovint la hi acompanya. Posa en dubte la sinceritat d’aquests gestos, que sovint són més estratègics que genuïns.
Amb aquest estil humorístic, vertiginós, que recorre a l’absurd —l’Antunes és assassinat d’una manera bastant estúpida— i que fins i tot empra metàfores pròpies del còmic —després de rebre un colp, el protagonista veu entrecreuar-se tres òrbites, “una formada per estrelles, l’altra per campanes i l’última per ocellets”—, l’autor explora la memòria —amb relació a la nostàlgia—, les relacions humanes —l’enamorament, les relacions de parella, la psicologia humana, en general—, el llenguatge i la comunicació, tant humana com extraterrestre —no verbal, basada en equilibri i reciprocitat—, i fins i tot l’estructura de la realitat o la vida després de la mort, i alhora fa crítica social.
El llibre desmunta les convencions romàntiques tradicionals i qüestiona la mecànica de la seducció i la superficialitat que sovint l’acompanya. Posa en dubte la sinceritat d’aquests gestos, que sovint són més estratègics que genuïns. Hi ha una certa absurditat o inèrcia en el comportament humà: som capaços de deixar-nos arrossegar per paraules buides o per rituals de seducció que són més formes que no pas fons.
Viu una abducció que el desconnecta de les normes terrenals, i li ofereix una perspectiva radicalment diferent del temps i de l’existència.
Pàmies utilitza les imatges d’un televisor que s’encén de manera inexplicable, per revelar la irrupció dels records en el present i la naturalesa tendenciosa i emocionalment carregada de la memòria, que li fa prendre consciència de com ha canviat físicament i sobretot emocionalment, en una exploració que destil·la nostàlgia i melancolia.
Com a Escorxador-5, on Billy Pilgrim és transportat a un altre món pels Tralfamadorians, Oliveira viu una abducció que el desconnecta de les normes terrenals, i li ofereix una perspectiva radicalment diferent del temps i de l’existència. Les vivències d’Oliveira amb els éssers extraterrestres no són hostils, sinó marcades per la curiositat recíproca.
L’autor desplega una rica iconografia espacial que ofereix una visió on l’univers es percep indiferent a les preocupacions humanes, tot això assaonat amb moments d’humor i absurd, com ara la inesperada importància d’unes xancletes lluminoses que actuen com a catalitzador del contacte extraterrestre. Els ens alienígenes han decidit abduir Oliveira pel desig d’explorar el fenomen “d’un home adormit en una butaca, amb un somriure als llavis i unes xancletes lluminoses als peus”.
Pàmies aconsegueix crear un mosaic fascinant de situacions que exploren diverses formes de deixar enrere la vida tal com s’ha conegut fins aquell moment.
En una de les visions que ofereixen aquests ens, que no tenen volum —recorden més aviat els conjunts geomètrics, cercles en concret—, i que conformen una societat on la timidesa no genera conflictes ni comparacions, sinó que serveix com a base per a una connexió més genuïna i orgànica a través de les interseccions, que “tenen la finalitat d’unir unes voluntats que, per timidesa, no s’haurien ajuntat mai”, Pàmies aconsegueix crear un mosaic fascinant de situacions que exploren diverses maneres de deixar enrere la vida tal com s’ha conegut fins aquell moment. El cas d’Oliveira és només un de tants.
L’Oliveira cedeix a la necessitat de mirar enrere i entendre què li ha passat a la seva família des que se’n va anar, mirada que no és només un exercici de nostàlgia, sinó també una manera de reconciliar-se amb els conflictes no resolts. Tal com si es tractara d’una novel·la de misteri, al final sabrem qui ha assassinat el cambrer, mentre que els lectors experimentem el relat com un cercle que es tanca i cobra sentit, un relat que transcendeix la línia argumental per convertir-se en un procés d’autoacceptació i de reconciliació amb el passat, suggerint-nos que a partir de les decisions preses en una vida que sovint sembla caòtica i fragmentada, amb la perspectiva adequada pot emergir-hi un sentit que la fa coherent.
