Un món cada vegada més frenètic, tots anem i venim tan carregats de cabòries i obligacions que la velocitat ens dificulta la contemplació. Amb tot, hi ha la persona curiosa que s’atura a observar per a recordar-nos que són unes altres les maneres.
“Em resulta més còmode i més d’acord amb el meu tarannà jugar a ser un os peresós didàctil, solitari i diürn que menja fulles dels arbres i no se sent interpel·lat per res ni per ningú, que fabricar-me un antídot al verí quotidià per prendre-me’l cada dia.” Aquesta confessió que fa Rafa Gomar a Sempre hi ha qui mira pot esdevenir clau per entendre’l no sols com a persona sinó també com a escriptor.
Quina semblança es podria establir entre l’escriptor i el peresós? Si atenem a la segona part de l’afirmació, Rafa se sent més a gust vivint sol i lentament, que no havent-se d’encabir en els paràmetres d’una societat cada dia més accelerada i consumista. Un sentiment que jo mateixa subscric i sé del cert que més d’un també ho faria.
Reflexions com la que acabe de fer són producte d’una lectura meditada, que és un dels objectius que es proposa tot dietari: fer pensar, incentivar la crítica. És cert, sempre hi ha qui mira. Vivim un món cada vegada més frenètic, tots anem i venim tan carregats de cabòries i obligacions que la velocitat ens dificulta la contemplació. Amb tot, hi ha la persona curiosa que s’atura a observar per a recordar-nos que són unes altres les maneres, i que el plaer autèntic ve, justament, quan es pren consciència des de la calma.
Tot i reconèixer que en el seu dietari “necessita sentir-se part de la col·lectivitat”. Poc lliurat a les expansions de la sociabilitat, prefereix ser qui observa des del racó per ponderar, descriure, elucubrar.
Rafa és reconeix com a voyeur ―tot i reconèixer que en el seu dietari “necessita sentir-se part de la col·lectivitat”. Poc lliurat a les expansions de la sociabilitat, prefereix ser qui observa des del racó per ponderar, descriure, elucubrar. I després ens fa el regal de compartir per escrit la seua mirada inquisitiva i les idees que l’acompanyen. Cada mirada, un text; text a text, un llibre.
Mestre de la brevetat, en la seua narrativa destaca, sens dubte el conte, un gènere que als anys vuitanta es considerava menor ―potser encara ho siga en les ments més repatànies― i que, segons la seua pròpia afirmació, ell es va encarregar de renovar al País Valencià junt amb Tomàs Belaire, Toni Cuquerella i Josep Lozano. Però també el dietari ocupa un lloc privilegiat en la seua obra, amb un total de quatre títols: Donato, 2,27, Vianant, Fràgil sol de tardor i aquest nou Sempre hi ha qui mira. Dietaris de textos curts, alguns a penes unes línies, això sí, d’una gran intensitat. Textos d’un compromís amb la realitat del nostre temps i geografia vitals. Literatura del jo amb majúscules. Però no sols això.
Quasi sempre en escenaris del país, com ara la ciutat de València, bé siga el Carme o el Cabanyal, la ciutat o la platja de Gandia, la marjal de Pego, la platja d’Aigua Morta d’Oliva, Jesús Pobre o d’altres indrets que constitueixen el seu marc vital.
En el llibre es poden establir, a grans trets, alguns eixos temàtics principals. Els comentaris i digressions davant tot allò que s’esdevé a l’entorn i el provoca són fonamentals, quasi sempre en escenaris del país, com ara la ciutat de València, bé siga el Carme o el Cabanyal, la ciutat o la platja de Gandia, la marjal de Pego, la platja d’Aigua Morta d’Oliva, Jesús Pobre o d’altres indrets que constitueixen el seu marc vital. L’observació de gent desconeguda en actituds quotidianes, siga a l’autobús, al metro o al carrer, és per a ell una font d’atractiu inesgotable i la sap plasmar amb una gràcia narrativa, plena de matisos, que aconsegueix transcendir la mera anècdota.
Per altra banda, hi ha els textos sobre autors i obres. Pel que fa a la literatura, hi trobem tota mena de sucosos apunts i interpretacions dels més diversos escriptors, alguns pertanyents a la literatura catalana, com ara: Sergi Pàmies, Pere Quart, Lourdes Boïgues o Beatriu Civera; d’altres estrangers, des dels russos Tolstoi, Txèkhov o Gógol, als de la literatura anglosaxona com ara Dorothy Parker, Hemingway o Fitzgerald, i d’altres llengües, entre els quals destacaríem l’autor Walter Benjamin, de qui ha escrit recentment una novel·la.
L’enlluernament per alguns artistes i la seua producció pictòrica o fotogràfica és un altre dels temes al qual dedica una ampla extensió. Alguns són clàssics, Miquel Àngel Buonarroti, Leonardo Da Vinci, Dürer o Paolo de San Leocadio; però d’altres com ara Richard Serra, Jaume Plensa o Chema Madoz, són plenament contemporanis. Aporta dades, anècdotes curioses i opinions que sempre esdevenen útils per aprofundir en el coneixement d’aquests grans autors.
Apunts i interpretacions dels més diversos escriptors, alguns pertanyents a la literatura catalana, com ara: Sergi Pàmies, Pere Quart, Lourdes Boïgues o Beatriu Civera; d’altres estrangers, des dels russos Tolstoi, Txèkhov o Gógol, als de la literatura anglosaxona com ara Dorothy Parker, Hemingway o Fitzgerald.
Els seus records de la infantesa a Gandia, la criança dins una família de classe treballadora, ―amb un pare exigent i poc donat a les alegries―, els viatges a la platja, l’olor del forn de la cantonada, els jocs de joventut, etc., els transmet amb un enyor i encant particulars que desperta la sensibilitat dels lectors. Els viatges per la nostra geografia o a ciutats com ara Rennes i Vannes constitueixen una lectura especialment agraïda perquè la mirada se li aguditza davant allò que es presenta com a novetat, la crítica esdevé clarivident i la bellesa es manifesta amb la seua millor adjectivació.
Certament, no podem ser exhaustius, ni cal, per assegurar que el llibre pot despertar l’interés dels lectors més diversos perquè naix de la pluralitat d’aspectes que la vida quotidiana depara a l’autor i dels seus gustos culturals, que són vastos i variats. Les afirmacions i dubtes de Rafa Gomar esperonen a qüestionar allò que cada dia se’ns dona fet i susciten noves preguntes, desperten la curiositat i conviden a la cavil·lació. A més, ho fa amb una prosa pulcra, continguda per a facilitar el ritme però generosa i suggeridora quan cal provocar emocions o transmetre sensacions, en definitiva, intel·ligent i equilibrada.
Sempre hi ha qui mira és una obra capaç de fer-se un lloc entre els bons dietaris de la literatura catalana, un gènere que a hores d’ara gaudeix de salut i de nombrosos i rellevants autors.
