En un pas d’Antoni i Cleòpatra, Shakespeare, amb una formidable metàfora, fa que la bella reina d’Egipte, no gaire certa ja de la constància del seu estimat cabdill romà, exclami “O, my oblivion is a very Antony, / and I am all forgotten”. Que la memòria ens traeixi potser no és sempre necessàriament una cosa trista: amb la seva lleugeresa d’amant que ha deixat de ser fidel marxarà algun record valuosíssim, però també el pòsit de les més negres amargors, i això ens permetrà seguir endavant. No cap altra és la premissa del darrer poemari de Maria Josep Escrivà, que amb l’audaç títol de L’alegria de l’oblit ens enfronta a la paradoxa que la confiança en el futur es dreça sobre la cancel·lació d’aquell passat que podria, estret com una cadena, dur a la paràlisi.
És sobretot la natura la lliçó on aprendre que l’oblit, en realitat, és aquella memòria que ha deixat de fer mal, com diu el poema que dona títol al conjunt del poemari.
El magisteri de dues veus excel·lents, Anise Koltz i Wisława Szymborska, mena la poeta de la Safor a dibuixar el periple d’aquest llibre, que circula entre els dos epígrafs, inicial i final, d’aquelles autores: si la primera assevera que “tota memòria / és un remordiment”, la segona fa vots perquè “heretem l’esperança: / el do d’oblidar”. I és en aquest peculiar per aspera ad astra que Escrivà ha disposat el seu recull poètic probablement més lluminós; aquell, si més no, que ha edificat una estructura més conscient al servei eficaç de la seva idea inspiradora. Aquell que entre el callar i el dir, entre els sense i els amb, més lluny arriba en les seves descobertes.
Componen el volum dues seccions, “L’arbre del meu cor”, més exterior, d’un jo poètic atent a l’aflicció dels altres, fins i tot a l’horror col·lectiu de migracions i guerres, i una altra de més introspectiva, “Lluny de qui sap què”, que explora vies diverses perquè l’“encesa voluntat de cercar” –“Fotografiant orquídies, 1”– dugui la pau anhelada, i en què és sobretot la natura la lliçó on aprendre que l’oblit, en realitat, és aquella memòria que ha deixat de fer mal, com diu el poema que dona títol al conjunt del poemari.
Ambdues seccions van precedides, però, de sengles poemes curosament col·locats com a pòrtic, bons definidors de la respectiva naturalesa oposada, solidària i solitària: “Açò no és la soledat” qüestiona els límits del signe i la representació verbal des del record del Magritte de ceci n’est pas une pipe —i del Wittgenstein forjador de termes mentals intransferibles, com el que anomenem dolor—, mentre que “La bassa”, única peça en prosa del volum, transporta la veu poètica al cor dels records més íntims, a l’aigua gairebé amniòtica de la bassa dels estius infantils.
Distingir l’oblit del desrecord, per dir-ho així. Tal com expressa en fórmula feliç i original una peça de la primera secció –“Eva, des del deshabitat”–, “caldrà provar de rediviure”, i la troballa convida a creure que mentre que la memòria fa reviure les coses, l’oblit pot fer-nos rediviure a nosaltres.
Si bé resulta òbvia la continuïtat estilística d’aquesta obra amb d’altres de precedents com Serena barca o Sempre és tard, la seva unitat temàtica es diria superior, així com el disseny meticulós dels materials que n’integren la suma. En l’ordre més formal, certament continua Escrivà refinant el gust per la forma breu, per l’ “ikebana de mots” –“Cullen mores, 3”–, i per treure partit de destravar els versos, ja sigui deixatant-los tipogràficament o fent que es concentrin al voltant d’imatges autònomes fins i tot quan el poema s’estén més enllà d’uns pocs versos. Un alliberament molt ben avingut amb una receptivitat creixent al diàleg amb altres poetes: l’aiguabarreig dels intertextos és sovint el motor de moltes composicions, la pell de les quals tatuen sovint les citacions manllevades de poetes acollits per la seva paraula hospitalària.
En l’ordre semàntic, en efecte, la mateixa fluïdesa és la que sembla impregnar l’actitud moral predominant de l’obra, que ens aconsella fer de l’enyor “un avió de paper” i engegar-lo a volar –“L’enyor és un infant estràbic”–, tot perseverant en la confiança que “allò que m’espera desmenteix / la mesquinesa d’aquest món” –“Cullen mores, 11”. Ho explica bé un poema d’homenatge a Francesc Parcerisas –“Triomf del present”–, en què l’amor és solament una llum entre dues boires, una certesa que no arriba però a matar el desig, ni la il·lusió renovada en veure que “torna a créixer la boira i ens repta / a delejar un altre llum que un altre / matí d’hivern ens ha d’eixir al pas”.
Ensenya com és possible cercar consol en una planta que germina, en una font que torna a rajar, o en el poema que pacient es construeix, que lleva el fang, que desfà la “madeixa” embullada dels nostres neguits.
I és que la finesa amb què Escrivà ha tractat la qüestió ens permet distingir l’oblit del desrecord, per dir-ho així. Tal com expressa en fórmula feliç i original una peça de la primera secció –“Eva, des del deshabitat”–, “caldrà provar de rediviure”, i la troballa convida a creure que mentre que la memòria fa reviure les coses, l’oblit pot fer-nos rediviure a nosaltres, els qui sovint necessitem sobreposar-nos als seus efectes.
En una emotiva nota final en forma dietarística, “La madeixa”, l’autora deixa constància de com l’oblit no és sinó l’altra cara del coratge, l’imprescindible aliat per endurar la més distinta i despietada adversitat: la solitud forçada del confinament per la pandèmia, la desolada assistència a l’alzheimer de la mare –una desmemòria fatal, perquè aquesta sí que ni està sota control, ni és selectiva–, o, en la darrera nota, recentíssima, la consternació pels efectes de les inundacions del passat novembre a l’Horta Sud de València. En tots els casos, Maria Josep Escrivà ens ensenya com és possible cercar consol en una planta que germina, en una font que torna a rajar, o en el poema que pacient es construeix, que lleva el fang, que desfà la “madeixa” embullada dels nostres neguits, i que esdevé —com molts dels que escriu la qui ja és la nostra poeta més sensible— la millor companyia del dol.
