Amb versos memorables, Freixas ens emmiralla. Ens ofereix paraules que parlen d’una solitud ben entesa, de les sensacions de claror que l’habiten, de la senzillesa que ens regala, però que, igualment, acull obscuritats inesperades.
Quan Cesk Freixas va retirar la primera filera de llibres de la prestatgeria que hi havia a casa dels pares, va trobar un dels tresors millor guardats. D’aquell amagatall secret van aflorar els versos d’Ausiàs March, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol i Joan Salvat-Papasseit.
A poc a poc, hi va descobrir la mètrica, la rima i el ritme i es va adonar que els seus poemes l’havien acompanyat des de sempre. Hi eren als vinils que els pares feien sonar a casa. Va ser a partir d’ací quan la poesia va passar a estar al centre de tot plegat. Tenia quinze anys i tota una vida per adonar-se que era l’instrument més preuat per guarir la pell ferida.
Això ens ho explica a l’epíleg que acompanya l’edició Que avui sopem al carrer, un poemari que, en paraules de Roc Casagran, ens regala uns “versos que ens seran conhort i esperança, plens d’una tendresa que no oblida el puny tancat”.
Cesk Freixas ha estat, és i serà –malgrat la retirada dels escenaris aquest 2025– un cantant, poeta i escriptor de cançons que ha sabut desenvolupar una doble mirada: la que mira cap endins i la que mira cap enfora.
Els seus compromisos com a ésser humà que viu, riu, treballa i lluita. Des d’una mirada bàsicament col·lectiva, defensa de la terra i de la memòria.
Nascut a l’Alt Penedès l’any 1984, ha publicat a hores d’ara el llibre de contes Paraules per a Gaeta (2013) i els poemaris Alè de taronja sencera (2016) i El delta de les paraules (2020), i és autor també dels llibres infantils Aigua (2020), Contes catalans d’avui i de sempre (2021) i Llegendes i rondalles catalanes (2022). A més, com a cantant i autor de cançons ha publicat nou discos.
Que avui sopem al carrer és una obra estructurada en dues parts diferenciades, equilibrades i complementàries alhora, on ens trobem un poeta amb una veu madura, que escriu i s’expressa des del moment vital que viu. A la primera part, “Cap on el cor s’encamina”, ens ofereix vint-i-cinc poemes de mirada cap endins. Versa sobre un dels seus llocs de vida i de trobada més preuats com és la família i ho fa amb tendresa i delicadesa infinita. Els fills, les escenes quotidianes, la tranquil·litat dels espais aconseguits es barregen ací amb un pas del temps que mira del passat al present i que es projecta cap al futur i on la llibertat està al rovell de l’ou.
Ens dona ales per sortir al carrer, perquè tot allò que canvia la realitat té lloc a l’espai públic. Ens acomboia a ocupar les places per gaudir de la nostra gent i ens espenta a viure l’amor de portes cap enfora.
Parlar de la família és també parlar de l’estima i dels braços que ens abracen, del cor enfortit, de l’amor seré –però també del desig furtiu–, de les papallones a l’estómac, de la fortalesa d’un afecte que acompanya i que hi és present tothora. Freixas aconsegueix transmetre’ns tots aquests sentiments sense caure en sensibleries, paternalismes ni versos buits.
Aquesta primera part és també un viatge a les nostres profunditats, la qual cosa ens ajuda a retrobar-nos amb la persona que som, que pateix i que gaudeix, en definitiva, que viu. Amb versos memorables, Freixas ens emmiralla. Ens ofereix paraules que parlen d’una solitud ben entesa, de les sensacions de claror que l’habiten, de la senzillesa que ens regala, però que, igualment, acull obscuritats inesperades.
Ens fa reflexionar així mateix sobre l’aprenentatge que suposa el pas del temps i l’obertura de camins cap a indrets desconeguts, és a dir, tot allò que significa viure i fer camí vers l’infinit. I ho fa relatant-ho entre els paisatges viscuts i per descobrir, entre una natura serena que ens acompanya i entre referències als versos de Vergés.
Amb tot i amb això, a la segona part del poemari, “Si no vols pols”, tot pren un gir diferent. Ens ofereix, novament, vint-i-cinc poemes, ara de mirada més que més cap enfora. És ací on podem comprovar els seus compromisos com a ésser humà que viu, riu, treballa i lluita. Des d’una mirada bàsicament col·lectiva, defensa de la terra i de la memòria amb versos en què ens parla del país, de la necessitat de tornar a les arrels i de la defensa dels drets nacionals dels pobles. I ho fa amb paraules clares, justes i directes, recuperant, també, uns versos d’Estellés. Freixas ens proposa una mirada crítica davant totes les opressions que suposa el capitalisme i defensa la cultura de la pau i la no-violència com a arma carregada de futur.
Aconseguir fer del món un lloc més digne i just, i ens reclama que ho fem ara, perquè tot comença en el present, al carrer, tant l’amor com la revolta.
Els seus són versos que ens ajuden a enfortir-nos davant l’ofec col·lectiu que patim com a societat i, amb això, ens encoratja i ens reforça com a poder popular. Freixas lluita ací en contra de les injustícies, dels interessos ocults de les classes dominants, de la barbàrie que pateix el poble palestí, d’un model que arracona les llengües minoritzades, de l’angoixa que suposa un sistema econòmic i cruel que deixa de banda les persones vulnerables i que no els satisfà una necessitat bàsica, com és disposar d’un sostre on arrecerar-se del fred hivern. Ho fa amb paraules que ens conviden amb dignitat i rebel·lia a nodrir una nova cultura de resistència i crítica davant el poder.
Que avui sopem al carrer és un crit amb esperança. Cesk Freixas ens dona ales per sortir al carrer, perquè tot allò que canvia la realitat té lloc a l’espai públic. Ens acomboia a ocupar les places per gaudir de la nostra gent i ens espenta a viure l’amor de portes cap enfora, a omplir les avingudes de veus crítiques, lliures i fortes que servesquen per aconseguir fer del món un lloc més digne i just, i ens reclama que ho fem ara, perquè tot comença en el present, al carrer, tant l’amor com la revolta.
