Combina tres línies temporals —la Florència del segle XV, San Gimignano als anys 70 i el present del 2023, — per narrar la recerca d’un quadre perdut de Botticelli.
Nascuda de Venus és la primera novel·la de l’escriptora catalana Sònia Lleonart Dormuà (Mataró, 1971). Inspirada per una visita a la Galeria Uffizi de Florència, on va quedar captivada per El naixement de Venus, de Sandro Botticelli, Lleonart va decidir construir una història que no només girara al voltant del cèlebre pintor, sinó que donara veu a la seva musa, Simonetta Vespucci, i a les dones que, al llarg dels segles, han estat silenciades per la història de l’art.
La novel·la combina tres línies temporals —la Florència del segle XV, San Gimignano als anys 70 i el present del 2023— per narrar la recerca d’un quadre perdut de Botticelli, una obra secreta que amaga un misteri capaç de transformar vides segles després. Aquest fil conductor es combina amb una exploració profunda dels temes de l’amor, la identitat i el poder de l’art com a vehicle de memòria i redempció.
La història arranca a la Florència renaixentista, en el cor de l’època dels Mèdici, quan Sandro Botticelli, al llit de mort, confia al seu confessor una carta i un quadre secret destinat al fill de Simonetta Vespucci. Aquest quadre, descrit com una obra transgressora que podria “destruir els Mèdici i, amb ells, tot Florència”, no arriba mai al seu destinatari a causa de la por i la deslleialtat del sacerdot. El quadre desapareix, i es converteix en una llegenda oculta durant més de cinc segles.
Sandro Botticelli, al llit de mort, confia al seu confessor una carta i un quadre secret destinat al fill de Simonetta Vespucci. Aquest quadre, descrit com una obra transgressora que podria “destruir els Mèdici i, amb ells, tot Florència”.
Carla Bas, la protagonista del present, és una restauradora d’art metòdica i emocionalment continguda, que evoluciona d’una investigadora eficient a una dona profundament connectada amb la història que descobreix. La seva recerca no és només artística, sinó també personal: és la neta —i pràcticament la reencarnació— de Graziela, una figura clau en la novel·la del període dels 70.
Simonetta Vespucci, la musa de Botticelli, retratada, segons els crítics de l’art, com a Afrodita en El naixement de Venus i, en La primavera, com a Flora —en la novel·la es planteja la hipòtesi que l’hauria retratada moltes més vegades—, casada amb Marco Vespucci —que ha vist obertes les portes de la noblesa florentina gràcies a la bellesa de la seua dona—, lluny de ser només un rostre bonic, té una veu pròpia en la novel·la, i és presentada com una dona intel·ligent atrapada en les limitacions del seu temps.
La seva relació amb Botticelli i amb Giuliano de Medici, que també n’està enamorat, afegeix una capa de complexitat emocional a la història. Aquest triangle té el seu eco en els anys 70 en el de Graziela, Domenico i Arnaldo.
El passat no resta quiet als llibres d’història ni emmarcat en frescos antics: batega dins el present, el mira als ulls i, de vegades, li dicta el camí. Com si el temps fos un cercle capritxós, els destins es repeteixen amb nous rostres.
I les ressonàncies no s’aturen ací: igual que en 1970, el jove comte Arnaldo, personatge influent, recomana Graziela, després de la graduació, perquè faça les pràctiques en els Uffizi, el professor Domenico en 2023, tria Carla, antiga alumna seua, com a subcomissària d’una exposició sobre Botticelli en el mateix lloc, i l’elecció no té només a veure amb el fet que haja estat una alumna brillant.
La novel·la contrasta l’amor idealitzat —com el que Botticelli i Giuliano senten per Simonetta— amb l’amor real i imperfecte que viu Carla, traïda pel seu nuvi Àlex, un advocat amb una doble vida marcada per l’engany i l’addicció a la droga. Com no hi ha dos sense tres, Carla, Max —antic company d’Erasmus— i Àlex formen el tercer triangle de la novel·la.
Sandro Botticelli és retratat com un artista apassionat però turmentat, dividit entre la seva devoció per Simonetta i el pes de les expectatives religioses i polítiques de l’època. Com a humanista neoplatònic, que veia la bellesa física com una manifestació de la bellesa espiritual, els seus quadres tenen significats al·legòrics.
Botticelli deixa un diari íntim —ben amagat en la caixa forta en una habitació oculta de la biblioteca d’Arnaldo— en què, a manera de falsa epístola, es dirigeix a Simonetta, ja morta, la bellesa de la qual, no obstant això, sobreviurà per segles gràcies al seu art.
una obra que parla als que estimem l’art, però també als que busquen històries sobre la recerca personal, els vincles familiars i la capacitat de l’art per transformar vides. Una invitació a buscar les històries no dites que s’amaguen sota les capes de pintura.
Lleonart escriu amb un llenguatge que combina riquesa descriptiva amb accessibilitat, alternant passatges lírics sobre l’art i els sentiments amb diàlegs vius i escenes plenes de tensió. La seva recreació de la Florència renaixentista és meticulosa, amb detalls que transporten el lector als carrers empedrats i als tallers d’artistes. Els salts temporals estan ben gestionats, amb una narrativa que flueix sense perdre el lector, i el to introspectiu dels personatges afegeix profunditat emocional a la trama.
A Nascuda de Venus, el passat no resta quiet als llibres d’història ni emmarcat en frescos antics: batega dins el present, el mira als ulls i, de vegades, li dicta el camí. Com si el temps fos un cercle capritxós, els destins es repeteixen amb nous rostres però les mateixes ferides, com pinzellades d’un quadre etern que es va repintant sense fi.
És una obra que parla als que estimem l’art, però també als que busquen històries sobre la recerca personal, els vincles familiars i la capacitat de l’art per transformar vides. Una invitació a buscar les històries no dites que s’amaguen sota les capes de pintura.
