Pètal, la novel·la guardonada amb el VIII Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa d’Altea (2024), de la joveníssima autora Àngels Castelló Martínez (el Camp de Mirra, 2001), ja està a les llibreries.
Estem davant d’una mort de què els protagonistes –i les lectores i els lectors– no se’n poden desfer.
L’inici del llibre és directe, sense cap dilació ni demora. Pètal obri amb una mort, una defunció que fa fàstic. No sabem qui és ni per quin motiu ha deixat aquest món, ni tan sols sabem el seu nom, però allò cert és que ens ha deixat i que aquesta defunció està al centre de tot plegat. Estem davant d’una mort de què els protagonistes –i les lectores i els lectors– no se’n poden desfer, atès que representa el passat, el present i el futur dels qui conviuen a les pàgines del llibre.
A l’empara d’aquest fet, podrem conèixer qui són, d’on venen i cap a on van les protagonistes, especialment Caterina, la cosina del mort que l’acull a casa, però també Anna, Paquita, Adela, Maria i la mare, un matriarcat de veus de dones les vides de les quals estaven abocades a ser oblidades. I, així mateix, Caterina, també està al centre de la història. És una dona de 76 anys que esbufega constantment, que és capaç d’esperar callada cinc hores abans d’avisar el metge després de descobrir el cos sense vida del cosí. Una dona que viu sola, per voluntat pròpia, i a la qual aquell cos ara sense vida l’ha alliberat de compartir sostre amb un familiar, pràcticament desconegut, que feia pudor de deixadesa. Ella és, per damunt de tot, una dona resguardada a casa, que té por i que es nega a obrir la porta del domicili, sempre tancada amb clau, per molt que hi toquen.
Pètal és un relat fascinant i, al mateix temps, intrigant, meravellosament escrit, a més a més, amb una tècnica acurada, de paraules justes i frases memorables.
Pètal és un relat fascinant i colpidor i, al mateix temps, intrigant, meravellosament escrit, a més a més, amb una tècnica acurada, de paraules justes i frases memorables, que ens narra i ens explica les vides d’uns personatges d’ulls oberts, cabells fins i boques desdentades. Ens parla d’unes protagonistes de vides amagades, de cossos rodons, de pell blanca i cara arrugada; de cames primes, de cossos abatuts que es deixen caure a sobre de les cadires. Enraona d’homes i de dones de vides lentes, lentíssimes; de polsos tremolosos i de forces físiques que fallen, on la fi de la vida pren una posició quotidiana. Ens parla de mares que es senyen i de pares que no estimen els fills. I és ací on està el joc que ens proposa l’autora: escoltar els personatges, sentir les emocions que senten, comprendre’ls, fer nostres les seues vides, per saber qui són i com el passat els ha fet ser com són.
Àngels Castelló ens planteja un viatge ple de simbolismes, un camí que recorrem de la mà dels protagonistes, amb qui descobrim què és la incomunicació, l’aïllament, la indigència, l’abandó, els odis familiars o la pobresa, en definitiva, tot allò que ens fa sentir fred, en el sentit més metafòric i simbòlic de la paraula. Però, per sobre de tot, la solitud, un aïllament algunes vegades volgut, d’altres no tant, unes solituds infinites al si del mas, de la casa i del poble on té lloc aquesta història.
Àngels Castelló ens planteja un viatge ple de simbolismes, un camí que recorrem de la mà dels protagonistes.
És per tot això que podem afirmar que Pètal és un llibre ple de sentits, que ens permet olorar les vides dels qui deambulen per les seues pàgines, que ens permet descobrir els xacres i les energies vitals dels qui ací conflueixen i es distancien, que ens fa conèixer el passat i el present dels qui ací viuen, conviuen i s’allunyen, sempre amb els peus a terra.
Aquest, podríem dir, és un drama de masos i cases, de veïnes i cosines, de marits que moren, de metgesses que atenen els malalts, de fills que viuen lluny i de nets que ja no visiten els avis. Pètal desgrana situacions que ressenyen nits fredes de vides i morts lentíssimes i que ens parlen d’un passat que s’esmuny i que esdevé un present ple de fantasmes. Unes situacions diàries atapeïdes de cobretaules de punt, d’espardenyes velles, de suèters de llana que piquen, de dones de dol vestides de negre, de vides frustrades i farcides de rancors que es podreixen, de fotografies que perden color, de cels lluminosos que es fan foscos, de passos que ressonen a les cases, de silencis i del tic-tac de rellotges que marquen el pas del temps, de morts que reviuen i d’esperits que, fins i tot, tenen por.
Pètal és, al capdavall, una història captivadora, o millor dit, moltes històries captivadores, que cada lector i lectora, de segur, farà seues d’una forma diferent, personal, única.
Pètal és, al capdavall, una història captivadora, o millor dit, moltes històries captivadores, que cada lector i lectora, de segur, farà seues d’una forma diferent, personal, única. Perquè, al cap i a la fi, l’autora ens parla d’emocions, de drames humans, personals i familiars, que ens empenyen la consciència individual i col·lectiva i, especialment, el cor. L’emoció, sempre l’emoció. Però és, més que més, un llibre que no us deixarà indiferent. Us ho puc assegurar.
