Un gir en el tipus de conflicte, de les reflexions sobre la sexualitat i la maternitat a una mena d’experimentació sobre la precarietat, a partir d’una dona singular.
Costa parlar de l’última novel·la d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978), Ocàs i fascinació, publicada com la cèlebre trilogia precedent en Club Editor, sense esmentar abans el cert punt d’inflexió que ha suposat des del punt de vista de la recepció crítica, incloent-hi alguna reacció forassenyada i amb un punt despietat que costa d’entendre sense posar en l’equació factors extraliteraris. I és ben cert que Baltasar i els seus personatges tenen la capacitat de generar reaccions extremades: és un tipus de narrativa habitada per dones àrides, gèlides i antiempàtiques, amb les quals costa trobar complicitats. No és una obra complaent. I, tanmateix, milers de lectors i lectores s’hi han sentit apel·lats i convocats per la seua literatura.
Com la mateixa Baltasar explicava en una entrevista: “Jo escric des d’una llibertat absoluta, sense voluntat de complaure ningú. Necessito trobar una veu que em sedueixi, i aquesta veu la faig anar cap a llocs incòmodes. Si no fos així, com a autora m’avorriria”. En això, l’escriptora desplega un discurs innegociable, granític. Al qual ha donat continuïtat amb un llibre amb trets comuns amb la resta d’una producció que no és qualitativament homogènia.
Fins i tot quan no encerta del tot, Baltasar és capaç d’agafar-nos pel coll i dur-nos al seu territori. Fer-nos menjar les pàgines a mossos. Durant gran part d’Ocàs i fascinació hi ha una experiència lectora poderosa.
Permagel (2018), l’obra que engegava la trilogia, va tindre un enorme impacte, malgrat una protagonista que ens escopia a la cara, una lesbiana fora de norma, d’alguna manera, que articulava un discurs “sense obturador ni prejudicis”, si em permeteu l’autocitació. Una intensitat alimentada de l’escriptura “esmolada, amb un punt abrupte i eixut”. El públic, un cert públic, hi va respondre. La crítica, també: en un recent cànon elaborat per la publicació Quadern, del diari El País, amb els cinquanta millors llibres del darrer mig segle, hi apareix Permagel. En el número 25.
Personalment, pense que Boulder (2020), la segona novel·la de la trilogia, és una proposta més abrupta i complexa encara, en certa manera millor. Com si forma i fons, aquell voler mirar on molts creadors aparten la mirada, hagueren trobat un punt òptim de confluència. El finalista al Booker Price amb la traducció anglesa és un indicador d’aquest equilibri, aquesta plenitud i rodonesa en la construcció del discurs.
Baltasar és valenta, té un món propi, una mirada. És algú amb el do de l’escriptura. Poca gent que escriu pot dir el mateix. Però no és una màquina. Mamut (2022), la tercera de la trilogia, és reconeixible, manté l’essència, la manera de mirar, però tot i interessar-me, em va fer l’efecte que hi havia un cert esgotament en la fórmula. O en la manera de plantejar-la. La publicació d’Ocàs i fascinació (2024), tot i haver fet un gir en el tipus de conflicte, de les reflexions sobre la sexualitat i la maternitat a una mena d’experimentació sobre la precarietat, a partir d’una dona singular de fer feines que ho perd tot, estira una goma que potser ha perdut elasticitat.
Ens confronta a una realitat duríssima: a hores d’ara, tindre treball no et preserva de la pobresa energètica i tecnològica. No t’assegura que en arribar la nit tindràs un sostre on refugiar-te.
Això darrer cal que s’entenga: fins i tot quan no encerta del tot, Baltasar és capaç d’agafar-nos pel coll i dur-nos al seu territori. Fer-nos menjar les pàgines a mossos. Durant gran part d’Ocàs i fascinació hi ha una experiència lectora poderosa acompanyant el personatge que juga amb foc i, per una força gairebé gravitatòria, indefectible, acaba perdent-ho tot. La part de l’ocàs, per dir-ho així, la vivim intensament. Entre altres coses perquè trobem per moments l’escriptura vívida i esmolada de l’escriptora. Malgrat que l’estil de la prosa és aquest viatge més directe i tallant, amb un punt menys d’expressivitat i contundència aforística. Potser és tan sols una sensació. La novel·la, en tot cas, és escaient en tant que ens confronta a una realitat duríssima: a hores d’ara, tindre treball no et preserva de la pobresa energètica i tecnològica. No t’assegura que en arribar la nit tindràs un sostre on refugiar-te.
En aquest vector, la proposta es fa forta, convenç. En part, perquè l’autora acumula algunes de les experiències que hi apareixen. Però es perd segurament una oportunitat de furgar en la ferida: quan la novel·la fa el trànsit del realisme post-modern, a la manera Baltasar, de l’ocàs, al bloc de la fascinació, alguna cosa deixa de fer clic. Una desconnexió com a lectors que té a veure amb la versemblança de la història. El relat va perdent pistonada perquè, fins i tot en la lògica interna, costa de creure el que anem llegint. I quan arriba el final, agressiu, colpidor, potser ja és massa tard.
Signada per algú que no fora ella, tal vegada llegiríem Ocàs i fascinació amb uns altres ulls. Jutjaríem l’obra d’una altra manera. És el peatge a pagar per l’altura del llistó.
Hi ha una sensació de distància respecte de la novel·la. Per raons que tenen a veure amb la construcció –ací no trobareu els finals redons, perfectament substanciats de Permagel o Boulder– i, també, perquè és inevitable llegir l’obra des de determinades expectatives, des dels molts elevats estàndards a què ens ha acostumat l’autora. Signada per algú que no fora ella, tal vegada llegiríem Ocàs i fascinació amb uns altres ulls. Jutjaríem l’obra d’una altra manera. És el peatge a pagar per l’altura del llistó.
El còmput global de la producció de Baltasar, tanmateix, continua sent admirable. Per força, per intencionalitat, per com materialitza literàriament un discurs amb gruix literari, corrosiu pel que fa al contingut. Una obra que ha agitat una escena sovint complaent i sense mossegada. D’una autora capacitada per interpretar els senyals i no caure en l’autoparòdia i l’autocomplaença, que no dic que siga encara el cas. No encara. Una escriptora capaç d’aprofitar Ocàs i fascinació, amb les seues fortaleses i febleses, com un punt de partida cap a un altre horitzó creatiu que, d’alguna manera, queda apuntat, suggerit. Pòrtic, no seria el primer cas ni la primera vegada, d’una futura obra de més rang.
