L’últim paràgraf del prologuista, Francesc Miralles, anuncia molt bé l’obra que llegirem:
“Hi ha en aquestes pàgines una vida plena de cançons que han esdevingut cançons de la nostra vida. Per si el seu record pogués esvair-se amb el temps, el llibre del Miquel-Lluís Muntané és un monument a la trajectòria del Grup de Folk, a Falsterbo i als músics que, al llarg de més de cinquanta anys, han aconseguit el prodigi que tots tornéssim a ser nens.”
L’últim paràgraf de l’autor, Miquel-Lluís Muntané, conclou molt bé l’obra que hem llegit:
“De la mà de Falsterbo hem pogut aprendre coses importants, com ara que els dracs viuen per sempre. I ens han recordat que l’art, quan és autèntic, també.”
Entre tots dos paràgrafs, a través dels setze capítols del llibre Mig segle vora el drac: una història del grup Falsterbo, editat per Témenos, hi trobem, l’una dins de l’altra, com si fossin nines russes, la nostra història social i la nostra història musical i la història del grup Falsterbo.
Identifiquem els conjunts pel nom, oi? Però també per les seves cançons més populars, tant si són de collita pròpia –i d’aquestes Falsterbo en té moltes– com si són traduïdes d’altres llengües.
I la cançó estrella de Falsterbo és sens dubte “Paf, el drac màgic”, versió anostrada de la cançó composta per Leonard Lipton i Peter Yarrow i que va popularitzar el llegendari trio Peter, Paul & Mary. Una cançó que forma part de la banda sonora de la vida de milers de persones de diferents generacions.
Que Muntané escriu molt bé ja ho sabíem, després de llegir la trentena llarga d’obres que ha publicat –poesia, narrativa, assaig, memorialisme, teatre–, però ho comprovem un cop més quan assaborim les paraules que dedica a “Paf, el drac màgic”:
“És la història sentimental de l’amistat entre un nen i un ésser fantàstic, una amistat que té els dies comptats perquè ‘els dracs viuen per sempre, però els nens es fan grans’. Sota l’aparença d’una innocent rondalla infantil, la cançó posa de relleu la consciència del pas del temps que converteix en efímeres totes les nostres experiències de felicitat. Enduts pel punt d’emoció que la cançó ens provoca, tendim a empatitzar més amb la tristesa del drac que amb la decisió del nen, probablement perquè, qui més qui menys, tothom arrossega la recança d’haver deixat algun drac màgic abandonat en el moment de desprendre’s de la innocència.”
Del context històric en què s’ha emmarcat la vida del grup, cal dir que ha viscut èpoques en què el vent ha bufat a favor i d’altres en què ha bufat en contra, sobretot quan cap a la segona meitat dels vuitanta es va anar escampant al món occidental el virus postmodern, que va fer que termes com kumbaià o xiruca es fessin servir per desprestigiar la sensibilitat compromesa i reivindicativa predominant en les dècades anteriors.
La llavor de Falsterbo va començar a germinar quan a la dècada dels seixanta Eduard Estivill, ben jove, a Califòrnia es va enamorar de la música folk. Tornat a Barcelona, amb Joan Boix, que també havia fet una estada als Estats Units i a qui coneixia de l’escoltisme, va fer el duet que va debutar una tarda de diumenge del 1967 als Lluïsos de Gràcia.
En aquest primer recital, ja van cantar “El dia que el vaixell vindrà”, versió en català de la cançó de Bob Dylan. Ara que sabem sencera la història de Falsterbo, podríem batejar aquella data com la del dia que el vaixell salpà, un vaixell amb una tripulació que anirà canviant al llarg dels més de cinquanta anys de travessia.
Al cap de pocs mesos, s’hi va incorporar Amadeu Bernadet i el conjunt va adoptar el nom de Falsterbo 3 –Falsterbo perquè és el nom d’una població sueca d’on procedia una amiga de Joan Boix i 3 perquè aleshores eren tres. Des de bon començament, el grup va demostrar que qualitat i popularitat poden anar de bracet.
Als anys seixanta, dins de la nova cançó, de manera més o menys simultània a Els Setze Jutges, es va anar configurant el Grup de Folk, un col·lectiu on encaixaria la mar de bé Falsterbo. Muntané explica de forma elegant la diferència entre tots dos moviments:
“Així com Els Setze Jutges qualificaven les seves actuacions públiques com a concerts o recitals, el Grup de Folk les anomenava festivals, la qual cosa ja deixa entreveure un plantejament més formal en el cas dels primers i més lúdic en el cas dels segons”.
Canvis a la tripulació del vaixell. La baixa d’Amadeu Bernadet la va suplir Montse Domènech i la malaltia va apartar Joan Boix dels escenaris de manera que la formació es va limitar, durant una llarga etapa, al duet Estivill-Domènech. I el 1999 va començar l’etapa Falsterbo Marí, amb la incorporació d’Isidor Marí, supervivent del grup eivissenc Uc. Va ser una de les etapes més fecundes del grup. A la segona dècada del segle XXI va començar un nou capítol en la història del grup amb la incorporació del jove músic Jordi Marquillas.
Una singularitat dels integrants de Falsterbo és que tots s’han dedicat alhora al grup i a les seves respectives feines, algunes amb projecció pública –Estivill com a metge dels trastorns de la son, Marí com a professional de la llengua.
Tot ve un moment que s’acaba: cinquanta-quatre anys després de la fundació del grup, els membres de Falsterbo van dir ai, adeu, cara bonica a la música. La gira de comiat va culminar amb un emotiu concert que es va celebrar el diumenge 12 de febrer del 2023 al Palau de la Música, ple fins a dalt d’un públic entusiasta. Adeu, Paf és el treball que tanca el cicle discogràfic de la banda, amb una tirada que recupera el suport en vinil, discografia que inclou setze discos, sense comptar la participació als discos del Grup de Folk.
Conclusió, ras i curt: per mantenir viu el llegat de Falsterbo, calia un llibre com aquest.
