Aquesta donassa de les lletres va fer miques alguns dels arquetips femenins més generalitzats, fent servir la poesia i la narrativa en un temps d’obscuritats absolutes com el que va viure.
Nomenada aquest 2025 com a Escriptora de l’any per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, al llarg de la seua trajectòria literària va publicar vora quaranta volums de poesia, novel·la i narrativa breu i se li han atorgat alguns dels premis i reconeixements destacats de les nostres lletres com ara el Premi Ausiàs March i el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana.
Gràcies a la vigència d’una obra realitzada en bona part sota la Dictadura, i a la decidida recuperació de la seua figura i reivindicació, enguany són molts els projectes desenvolupats entorn de l’autora. Cal destacar, la reedició per part de Bromera del seu llibre més cèlebre, La dona forta —originalment publicat el 1967—, i l’edició de la biografia il·lustrada Maria Beneyto, una dona forta, obra de l’escriptor i professor Josep Ballester i de la il·lustradora Helga Ambak.
Maria Beneyto, una dona forta és una combinació suggeridora de paraules i imatges que van de la mà i que ens presenta la trajectòria i obra de la lletraferida. Aquesta donassa de les lletres va fer miques alguns dels arquetips femenins més generalitzats, fent servir la poesia i la narrativa en un temps d’obscuritats absolutes com el que va viure. La publicació és un recorregut vital des del seu naixement a València el 1920 fins a la seua mort a la mateixa ciutat el 2011, a causa d’un ictus.
Sota la dictadura franquista, Maria Beneyto es va introduir a l’àmbit de les lletres i va compondre els primers poemaris i novel·les.
Amb la ploma de Ballester, les il·lustracions d’Ambak i la veu de l’autora present ací —cal destacar la simbiosi ordenada i l’equilibri que regna entre tots tres—, ens endinsem en els passatges més destacats que van marcar la vida i l’obra literària de Beneyto.
Descobrim els dominis més íntims i preuats de l’autora —la família, els pares i els germans—, els moments més difícils de la infantesa, els anys viscuts a Madrid, la dura postguerra, la tornada al Cap i Casal, l’economia escarransida que va marcar la casa, la mort del pare abans d’hora i tants altres moments rellevants que va viure.
La biografia il·lustrada ens permet conéixer com sota la dictadura franquista, Maria Beneyto es va introduir a l’àmbit de les lletres i va compondre els primers poemaris i novel·les, els quals van veure la llum a partir de finals dels anys quaranta del segle XX. Canción olvidada (1947) i Altra veu (1952) van ser els primers a publicar-se.
A partir de finals dels anys cinquanta del segle XX es produeix la consolidació literària de l’autora a l’àmbit de la narrativa.
També s’hi treu a la llum les sucoses relacions que va establir l’autora al llarg dels anys amb altres creadors i creadores del seu temps. Josep Maria Castellet, Xavier Casp, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés van ser alguns dels noms propis amb qui va col·laborar i intercanviar escrits i confidències, els quals van ajudar a impulsar la seua carrera literària tant com van poder, motivant-la, així mateix, a escriure en valencià.
A partir de finals dels anys cinquanta del segle XX es produeix la consolidació literària de l’autora a l’àmbit de la narrativa amb El rio viene crecido (1959), La gent que viu al món (1966), La dona forta (1966) i Antigua patria (1969), que fou l’última novel·la que va publicar en vida l’autora.
La dècada dels setanta van ser anys de poesia, amb la publicació d’obres com Biografia breve del silencio (1975) i Vidre ferit de sang (1977).
Aquest “exili interior voluntari” de la lletraferida —tal com s’estableix a la publicació— es va trencar amb la reedició de La dona forta el 1990, circumstància que va suposar un fet crucial i un èxit rotund.
A partir del 1977 es va obrir un temps de silenci en què l’autora va desaparéixer dels ambients literaris al llarg de més d’una dècada. Aquest “exili interior voluntari” de la lletraferida —tal com s’estableix a la publicació— es va trencar amb la reedició de La dona forta el 1990, circumstància que va suposar un fet crucial i un èxit rotund.
De nou, agosarada i determinada, va publicar obres inèdites com ara Després de soterrada la tendresa (1993) —en què va homenatjar Joan Fuster— i diverses antologies poètiques. D’aquest nou període formen part llibres com ara Para desconocer la primavera (1994), Balneario (2000) i Bressoleig a l’insomni de la ira (2003), que són també esmentats en aquest volum.
Al capdavall, aquesta biografia il·lustrada compon una narració que ens permet descobrir i aprofundir en una de les plomes destacades de la literatura de postguerra al País Valencià.
La biografia es tanca amb una cronologia dels moments més remarcables de la vida de la lletraferida, així com un recull bibliogràfic que ens ajuda a entendre l’univers personal de l’autora i el lloc que la seua obra ocupa a les nostres lletres.
