Després de Quinqui connection, Sebastià Bennasar torna a delectar-nos amb una nova història descarnada —en aquesta ocasió, en clau de western crepuscular—, on desplega un virtuós elenc de personatges memorables al servei d’un argument d’allò més original, entretingut i intrigant. Una novel·la reeixida i mordaç, cuinada al caliu d’un bon foc de llenya: cruixent per fora i sucosa per dins.
Ambientada a les esquerpes Terres de Ponent i amb l’acció centrada en les gèlides festes d’hivern d’un recòndit poblet de 1.280 ànimes —la xifra no és casual, gens—, el mestre mallorquí del gènere negre ha confeccionat un mosaic cru i decadent —i entranyablement planyívol alhora—, de la Catalunya més profunda i ferrenya.
Tot això adobat amb una potent trama criminal, meticulosament encastada en ple microcosmos lleidatà com un precís artefacte d’orfebreria narrativa. El relat se serveix, a més, acompanyat d’una completa guarnició de reflexions punyents —i certament incòmodes de pair— sobre el present, el passat i el futur de la pagesia, sobre l’impacte sociocultural que ha comportat la mundialització de l’economia —i la globalització de la pobresa— i sobre el conflicte permanent entre la preservació de les pròpies arrels i la invasió constant de tota mena de costums forasters impostats.
Malesànimes és el títol del llibre i també el sobrenom amb què es coneix arreu de la comarca el peculiar grup dels cinc caçadors protagonistes d’aquest rural noir tan colpidor. Al llarg de les 174 pàgines de la novel·la —que es llegeixen amb voracitat insaciable—, anirem descobrint les tortuoses biografies del Senglar, l’Hostiasencera, el Mamelles Grans, el John Wayne i el Landrover. Esbrinarem d’on els venen els seus pintorescos malnoms i assistirem al seu intent desesperat de burlar el destí —fent una juguesca furtiva a vida o mort amb la fortuna— per provar de deixar enrere les penúries que enfanguen les seues rutinàries existències.
Si resseguiu les rebregades carreteres secundàries que menen cap a aquest racó perdut i glaçat de la ribera del Segre i compartiu les misèries quotidianes dels seus habitants, constatareu que és per culpa de les ambicions enquistades i els desitjos incomplerts que, sovint, les nostres vides acaben rodolant pel pedregar.
Tanmateix, però, quan la sort ens ve de cara, paga la pena provar de trencar baralla, donar un colp de puny a la taula i mirar de forçar un nou repartiment de les cartes. Això sí, no oblideu fer un alto en el camí de tant en tant, per tal de cruspir-vos un senyor esmorzar de forquilla, recobrar els ànims i celebrar que continueu dempeus un altre dia per a poder seguir bregant encara.
