Deia Isabel-Clara Simó que el poeta Emili Rodríguez-Bernabeu forma part del grup d’escriptors totals, és a dir, aquells que tenen la doble mirada, autors que tenen la capacitat d’observar cap endintre i cap enfora al mateix temps. Establia també que havia descobert gràcies a ell que les coses que mirem no existeixen si no les reconeix un poeta que les dote de significació.
El lletraferit s’enfronta als conceptes de l’espai i del temps, i a la suma d’ambdós, per transmetre’ns que és l’eternitat.
Tot i que no cal presentar-lo, ho faré. Cardiòleg de professió i poeta per vocació, l’alacantí ha conreat la poesia sempre. Amb vora una vintena de textos publicats, com ara Poemes de la fi o Poesia científica, ha escrit també novel·la, Naïve, i un dels assajos més elogiats al nostre país, Alacant contra València. Deixeble de Manuel Sanchis-Guarner i Joan Fuster, va estar membre de l’Aula Ausiàs March de la Universitat de València a principis dels seixanta —de què també van formar part Lluís Alpera, Isabel-Clara Simó i Lluís Aracil quan eren alumnes—, i ha estat guardonat recentment amb la Medalla de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Dit això, Rodríguez-Bernabeu ens presenta ara L’eternitat, publicació on ha inclòs un total de 37 poemes i que comença amb una pregunta a resoldre: Però el no-temps què és? I això és precisament el que fa ací. El lletraferit s’enfronta als conceptes de l’espai i del temps, i a la suma d’ambdós, per transmetre’ns què és l’eternitat, concepte que es contrapunta amb la Llei de la relativitat d’Einstein. Escriu: “Instant en blanc / sense marge d’espai / ni temps imperceptible”.
Els poemes inclosos ací ens evoquen la vida i l’existència amb què el poeta investiga constantment qui som i quin és el lloc que ocupem a l’espai-temps, conceptes que determinen els nostre pas i esdevenir per la vida.
L’eternitat ha estat una constant en l’àmbit creatiu. En part, és la seua principal raó de ser o, almenys, una d’elles. Penseu que un quadre, una novel·la, una escultura o una cançó que deixa petjada tindrà vida més enllà del seu creador. És per això que els poemes inclosos ací ens evoquen la vida i l’existència amb què el poeta investiga constantment qui som i quin és el lloc que ocupem a l’espai-temps, conceptes que determinen els nostre pas i esdevenir per la vida. L’objectiu principal del poeta és marcar un camí ple de preguntes a resoldre que ens permeta arribar a l’eternitat, o siga, a aquell indret no determinat ni per l’espai ni pel temps. Escriu: “El camí de triomfs / i de guanys estimables / incita la recerca. /És un sender xifrat”.
Aquest concepte perdurable que és l’eternitat és al centre de tot plegat. A través de les planes del poemari, la nostra memòria viatja del passat al present, del present al futur i del futur camina inaturable cap a l’eternitat. Ho fa de la mà dels versos de l’autor, d’uns poemes que estan al centre de la memòria perenne i que acompanyen el lector al lloc que li correspon tant a ell com al poema, és a dir, a aquell lloc indeterminat, indefinit, a aquell lloc perdurable en l’espai-temps. Rodríguez-Bernabeu el defineix com un buit on tot té cabuda, un abisme desconegut i ple d’incerteses. Escriu: “Ni cap missatge: / no esperaràs inútilment. / L’etern es manifesta així: / la llum inexistent, / l’amnèsia, / la inconsciència absoluta, / el temps que no existeix”.
Pareu de nou atenció per un moment. L’ésser humà, en major o menor mesura, ha estat sempre a la recerca de l’eternitat. Ens centrem a guanyar hores al rellotge, ha furtar-li temps al temps a fi de poder dur a terme moltes més accions de les quals som capaços. Volem que les hores no marquen allò que fem, sinó que siguem nosaltres qui ho faça amb total llibertat. I penseu així mateix que històricament ha estat ben al contrari. A cada poble, els campanars i els seus rellotges —visibles i ubicats estratègicament als carrers principals— marcaven el nostre temps, els nostres horaris, allò que fèiem. Al ritme del repicar de les campanes i del marcatge de les agulles del rellotge, l’Església, com a institució, controlava tot allò que fèiem.
Ens parla també del nostre particular viatge cap a l’eternitat. Ens ensenya a veure com hem canviat al llarg de la nostra vida i com els records d’un moment determinat i passat han esdevingut memòria individual, i col·lectiva també.
A més a més, als versos de l’alacantí hi ha el joc constant de la paraula, representada en els binomis que empra poema sí poema també. La vida i la mort, la llum i la foscor, l’amor i el desamor, la consciència i la inconsciència en són alguns. Ens parla també del nostre particular viatge cap a l’eternitat. Ens ensenya a veure com hem canviat al llarg de la nostra vida i com els records d’un moment determinat i passat han esdevingut memòria individual, i col·lectiva també. Per tant, no hi ha dubte que la memòria és un element clau de l’eternitat, d’allò que vam ser, que som i que serem i que, en part, ens ajuda a ser eterns, atès que mai tornarem al passat. Som farcits de memòria, formats per trossos de vida que han definit una identitat, la nostra, que volem mantenir infinita. Escriu: “Mentrestant, al teu entorn voleia / el tic-tac de les hores, / lluor de l’evidència / d’aquesta incertitud que creix / com un presagi inexorable / que amputa la memòria / i es fa present per sempre”.
No hi ha dubte que Emili Rodríguez-Bernabeu té la saviesa del lletraferit, del poeta i de l’escriptor que és, del creador fet a si mateix des que l’any 1962 va publicar els seus primers poemes a l’obra col·lectiva Poetes universitaris valencians, en què va participar l’alumnat que formava l’Aula Ausiàs March. L’eternitat és un poemari ric d’estructures lingüístiques i que disposa d’un llenguatge clar i manifest que fa comprensible un concepte no tan fàcilment definible com és l’eternitat. És un text ric en lèxic, ritme i sonoritat, amb una musicalitat pròpia i amb un estil treballat que ens permet endinsar-nos per complet en els versos i gaudir de la lectura i la reflexió que ens proposa l’autor.
