Afrontar la lectura d’un clàssic tan indiscutible com Les metamorfosis de Publi Ovidi Nasó provoca sempre un cert respecte: el simple nom de l’obra pesa com una llosa damunt de la percepció del lector, que se sent compel·lit a una admiració gairebé forçada. Sovint, la millor manera de gaudir-ne és llegir-lo sense prejudicis, i això pot conduir a lectures francament divertides com ara el Quixot, si se l’aborda sense un excessiu respecte.
En d’altres casos, però, el camí pot ser una mica més ardu i cal algun guiatge, la qual cosa no exclou que l’experiència siga del tot enriquidora. Per a mi, Les metamorfosis ha estat un cas dels segons.
Com és ben sabut, l’obra magna d’Ovidi és un recull d’històries mitològiques –unes 250 segons diuen– que tenen com a nexe en comú alguna transformació, siga en animal, vegetal, mineral o astre. Ens hi són presentades en quinze llibre que segueixen un ordre cronològic, fins allà on es pot establir una cronologia en la història mítica: així, s’inicia amb l’ordenació inicial del caos, i acaba amb la transformació de Juli Cèsar en estel. La major part pertanyen als mites grecs, en la versió llatina –és a dir, Júpiter en lloc de Zeus, per exemple–, i és en els dos últims llibres que apareixen històries pròpiament romanes.
La versió que Ovidi dona de la majoria d’aquests mites ha estat la més coneguda al llarg de la història occidental. De fet, el seu llibre va ser durant segles com una mena d’enciclopèdia d’accés a la mitologia clàssica. Històries com ara la d’Apol·lo i Dafne, Píram i Tisbe, el rapte d’Europa, Aracne, Ícar, Filemó i Baucis o Narcís, troben en Les metamorfosis la formulació que va tindre major transcendència, i en la qual es van inspirar molts altres artistes.
Llegir aquest llibre permet, de fet, un recorregut per tota la història de la cultura, ja que poques obres han tingut tanta influència artística com aquest. És recomanable llegir-lo amb un bon diccionari de mitologia al costat –jo tenia el de Pierre Grimal, en la traducció catalana d’Edicions de 1984–, anar-lo assaborint a poc a poc, fer cerques a internet per a resseguir-ne les versions artístiques que en van fer des de Tiziano a Rubens, de Velázquez a Bernini, per esmentar-ne uns casos a l’atzar. Això per no parlar de clàssics literaris –Racine, Shakespeare, Roís de Corella, Dante, els poetes del Renaixement i el Barroc– o musicals –Gluck, Monteverdi, Britten.
La lectura pot ser lenta, però serà un autèntic gaudi que va més enllà de la literatura, i que ens fa entendre la transcendència cultural d’aquest clàssic entre els clàssics. És més, ens fa comprendre les interconnexions que fan rica i preciosa la nostra cultura. I això, és clar, augmenta el nostre plaer lector.
En el darrer llibre, el quinzé, Ovidi introdueix un discurs de Pitàgoras en el qual teoritza sobre la transformació i el moviment com a motor del món. És a dir, dona una justificació diguem-ne filosòfica o “científica” a les metamorfosis que ha anat desgranant al llarg de tot el llibre. Això just abans d’explicar l’apoteosi de Cèsar i fer una lloança immoderada a August –en temps del qual escrivia Ovidi, com és sabut. Lloança descarada que, val a dir-ho, no li va servir de molt a l’autor, que fou desterrat poc després per ordre de l’emperador.
Els darrers versos són una mostra extraordinària de la confiança d’Ovidi en les pròpies capacitats literàries: “L’obra que en aquest punt he acabat no podran destruir-la / la ira de Júpiter, no, ni el ferro, ni el foc, ni molts segles. […] Em llegirà la gent recitant-me i, famós tots els segles, / mentre resulti cert el poètic presagi, he de viure.” Orgullosa profecia, i encertada.
Cal dir que la lectura de Les metamorfosis presenta algunes dificultats. Les transicions entre una història i l’altra són de vegades una mica sobtades, o costa resseguir el fil que segueix Ovidi, especialment si hom no és un especialista en mitologia. El mateix passa amb els nombrosos epítets, maneres indirectes d’anomenar els diversos personatges molt característics de la literatura grecollatina. En aquest aspecte, les notes són una ajuda fonamental per no perdre’s en un marasme onomàstic en el qual de vegades pot passar que el nom d’un personatge no aparega explícitament fins molts versos després d’iniciada la història.
De traduccions de Les metamorfosis en català n’hi ha hagut diverses, i des d’antic: la primera que se’n conserva és la que va fer Francesc Alegre al segle xv. Però l’única que s’ha fet en vers ha estat la que jo he llegit, feta per Jordi Parramon i publicada per Quaderns Crema el 1996 –tot i que la meua edició és de 2008.
De ben segur que el fet que siga una traducció en vers fa que la lectura siga menys fluida, però la fa molt més fidel a l’original. Les metamorfosis van ser escrites en el famós hexàmetre dactílic, el vers èpic per excel·lència de la literatura grega i llatina: el vers d’Homer, de l’Eneida. Parramon trasllada l’obra magna d’Ovidi a aquest tipus de vers, seguint l’adaptació que n’havia establert Carles Riba per a l’Odissea.
Qualsevol que tinga alguna noció de com funciona l’hexàmetre entendrà la dificultat d’aquest esforç titànic, que va merèixer el premi de la Crítica Serra d’Or en la modalitat de traducció.
He acabat el llibre travessat per una doble admiració. Una, la suscitada per la pervivència d’Ovidi al llarg dels segles, per la percepció del solatge cultural que la seua lectura proporciona. L’altra, l’astorament davant l’ingent tasca d’adaptar l’hexàmetre dactílic a la nostra llengua, seguint la tradició insigne de Riba. En aquest sentit, no he pogut deixar de concloure que la cultura catalana és admirable. Tot i els entrebancs històrics que ha patit i pateix, mai ha perdut la voluntat de normalitat. Una llengua que ha tingut uns treballadors que l’han feta gran amb tanta estima no pot morir mai.
