La lectura és un dels plaers solitaris per excel·lència. Ara bé, si ho pensem fredament, això no sempre ha estat així. De fet, els primers textos de la humanitat, a banda de servir de recordatori d’algunes transaccions comercials, ben probablement, només fixaven per escrit allò que havia nascut de l’oralitat i, per tant, d’un fet col·lectiu: les rondalles que els vells devien contar als més joves al voltant del foc, els poemes que els rapsodes cantaven a l’àgora o que els joglars recitaven de poble en poble i de plaça en plaça, els evangelis que el capellà llegia —i llegeix— als feligresos o, per buscar un exemple més recent, les novel·les que els lectors oferien als torcedors de cigars havans.
El desencís d’una generació que ha crescut en un món sense certeses, a la qual es va prometre que si es formava intensament, tindria una vida millor i que, malgrat posseir graus i màsters universitaris a dojo, ha hagut de tornar a cals pares per poder subsistir.
Dit això, jo sempre he trobat plaer a parlar sobre el que llegeixo. Potser per això escric ressenyes i, potser també per això, la gent que tinc a prop saben que hauran de suportar els meus comentaris sobre el llibre o els llibres que tinc entre mans. A canvi, sovint rebo el regal d’una recomanació. Ha estat el cas de Les hores han perdut el rellotge. Les polítiques de la nostàlgia, de Grafton Tanner. Me n’ha parlat el meu amic Josep Aleixandre, que, a més de ser un lector atent, sap explorar entre les editorials menys conegudes.
Gràcies a ell, he descobert Tigre de Paper, Edicions, que, com ells mateix es defineixen “és un projecte cultural des d’on desenvolupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir l’àmbit literari en llengua catalana”, un objectiu ben lloable —i jo diria que gairebé temerari— en el món que ens ha tocat de viure. Certament, tenen un catàleg poc habitual, atrevit i ben interessant, que estic disposat a sondejar amb regularitat.
Grafton Tanner se centra en Les hores han perdut el rellotge, com molt bé indica el subtítol, a analitzar l’impacte de la nostàlgia en el món actual. He de reconèixer que l’etimologia és d’aquelles parts de la lingüística que m’agrada —les falses etimologies populars, i algunes de les professionals, són delicioses—, però la veritat és que mai no havia tingut curiositat per mirar l’origen d’aquest mot. Tanner atribueix el terme al metge alsacià Johannes Hofer, que amb només dinou anys va defensar el 22 de juny de 1688 la seva Dissertatio medica de nostalgia, oder Heimwehe a la Universitat de Basilea. Inspirat en el terme alemany, que significa “dolor de casa, de la llar, del propi país”, va unir els mots grecs nóstos “retorn” i álgos “dolor” per generar la nostàlgia que tots coneixem.
Amb la voluntat d’aconseguir un text més divulgatiu, Tanner sovint recorre a l’experiència personal, a l’anècdota, amb passatges que, per a mi, es troben entre els millors de l’obra.
Joan Coromines o el Gran diccionari de la llengua catalana, basant-se en el Diccionari de la Llengua Catalana ab la correspondència castellana y llatina, de Pere Labèrnia. adjudiquen la creació del terme al metge suís Jean-Jacques Harder i l’anticipen una dècada, al 1678. Al capdavall, em sembla que la controvèrsia es pot resoldre deixant-ho en un empat, perquè Hofer era deixeble de Harder. De fet, va ser Harder qui va avaluar la dissertació de Hofer. En fi, coses de l’acadèmia, que llavors ja devia ser tan complicada com ara.
En tot cas, m’han sorprès dues coses. En primer lloc, que sigui un neologisme tan relativament recent. L’emoció ja devia existir: què és el que sent, per exemple, Ulisses en l’Odissea sinó nostàlgia; i per què hi havia la pena de bandejament —també se’n pot dir desterrament— si no era perquè qui la rebia pogués sentir nostàlgia per ca seva? I en segon lloc, i sobretot, que es considerés una malaltia que podia arribar a ser mortal si no es tractava de manera adequada. I això va ser així fins ben entrat el segle XX, fins al punt que apareixia com a causa de la mort en alguns certificats de defunció.
És òbvia la crítica al capitalisme, especialment a les polítiques neoliberals, la reivindicació de les polítiques de gènere o de la necessitat de lluitar contra el canvi climàtic.
Tanner, un clar exponent dels mil·lennistes, és professor del Departament d’Estudis de Comunicació de la Universitat de Geòrgia, als Estats Units. Per a bé i per a mal, tot això es nota en aquest llibre. En Les hores han perdut el rellotge, s’hi percep el desencís d’una generació que ha crescut en un món sense certeses, a la qual es va prometre que si es formava intensament, tindria una vida millor i que, malgrat posseir graus i màsters universitaris a dojo, ha hagut de tornar a cals pares per poder subsistir, i no pas perquè no trobin feina, sinó perquè reben uns salaris de merda. I el gran problema és que aquesta situació s’ha normalitzat del tot.
L’altre dia em vaig trobar de morros una oferta de treball d’auxiliars administratius que exigia un grau o una llicenciatura en administració i direcció d’empreses. Ah!, i experiència en el sector. En el sector de l’auxiliaria administrativa? En fi… Fins i tot em va sorprendre que no exigissin un doctorat per Harvard…, i una pepona!.
El de Tanner és un llibre molt nord-americà: massa nord-americà per al meu gust. Ja sé que els ciutadans dels Estats Units d’Amèrica es consideren el centre del món, però tampoc no crec que calgui que es mirin sempre el melic o només el seu melic. I si ho fan, que ens deixin votar, a la resta de ciutadans del món, en les seves eleccions presidencials, que també ens afecten…, i molt. És, així mateix, massa acadèmic, especialment si considerem que s’adreça a un públic general: té més de cinc-centes notes a peu de pàgina! De tant en tant resulta, a més, una mica repetitiu; sé que explicar conceptes a classe exigeix fer-ho de manera lleugerament diferent una vegada i una altra, però al lector no li cal tanta digressió.
Hauríem de reflexionar, per exemple, sobre què comprem, a qui votem i tantes i tantes altres coses… I intentar descobrir què ens motiva aquestes decisions per si estem disposats a canviar-les.
També és cert que, amb la voluntat d’aconseguir un text més divulgatiu, Tanner sovint recorre a l’experiència personal, a l’anècdota, amb passatges que, per a mi, es troben entre els millors de l’obra, com ara quan es recorda amb onze anys fent construccions de Lego mentre sent Discovery, de Daft Punk, en el reproductor de cassets que li havia regalat la seva àvia per l’aniversari, o conta una visita a la Fira Nacional de Geòrgia amb la noia amb qui sortia el 2014, o plora la mort dels seus cunyats, en caure’ls un arbre que havia arrancat l’huracà Zeta l’octubre de 2020.
Em sembla que, tot i que sovint intenta donar missatges clars i contundents —és òbvia la crítica al capitalisme, especialment a les polítiques neoliberals, la reivindicació de les polítiques de gènere o de la necessitat de lluitar contra el canvi climàtic—, al capdavall Tanner és conscient que deixa moltes vies obertes: com en tot bon assaig, ha de ser el lector qui arribi a les seves pròpies conclusions. En aquesta cas, hauríem de reflexionar, per exemple, sobre què comprem, a qui votem i tantes i tantes altres coses… I intentar descobrir què ens motiva aquestes decisions per si estem disposats a canviar-les. En fi, un llibre que ni Donald Trump ni cap dels seus seguidors, dels milions que té al seu país i pertot, no llegiran —tampoc no crec que llegeixin gaire, però. Un altre bon motiu, de fet, perquè el llegiu vosaltres.
