Des de les perifèries es posa l’accent en la dificultat de fer visibles els llibres a Catalunya. O a Barcelona si parlem de Lleida: malgrat que el 80% del catàleg de Pagès Editors és d’autors no lleidatans, al segell li costa traure’s de sobre l’etiqueta d’editorial que tracta qüestions lleidatanes.
L’any 1474, ara fa 550 anys, eixia a la llum el primer llibre editat en català. Agafant-se a aquesta efemèride no del tot esfèrica, la periodista i escriptora Lourdes Toledo (València, 1970), va invocar la tradició europea dels volums d’entrevistes a escriptors per plantejar un llibre sobre l’estat de l’edició des d’un enfocament positivista i constructiu: el mateix títol conté un terme de connotacions atzaroses però amables, manllevat d’un assaig de Joan Fuster.
L’autora posa l’accent en temàtiques concretes, però L’aventura del llibre català és el reflex de les persones triades. “Tota tria és problemàtica”, reconeix Toledo en la introducció abans de defensar una nòmina basada en criteris generacionals, territorials i de diversitat: Eliseu Climent (Tres i Quatre), Josep Cots (Edicions de 1984), Guillem Frontera i Miquel Campaner (Ensiola), Joan Carles Girbés (Ara Llibres, Amsterdam, Bernat Metge), Josep Gregori (Bromera), Laura Huerga (Raig Verd), Josep Lluch (Proa, Empúries), Maria Muntaner (Lleonard Muntaner), Josep Maria Muñoz i Núria Iceta (L’Avenç), Vicent Olmos (Afers), Eulàlia Pagès (Pagès Editors), Aniol Rafael (Periscopi), Jordi Raventós (Adesiara), Rosa Rey (Angle), Joan Sala (Comanegra) i Luis Zendrera (Editorial Joventut).
Segells com ara Ensiola ho resolen més o menys publicant autors valencians i catalans. Però el corrent dominant és el d’autors illencs i valencians que busquen els segells catalans per tractar d’assegurar-se visibilitat a Barcelona.
Professionals de procedències i generacions diverses, amb experiència sovint en més d’un segell, que han compaginat l’edició amb l’activisme cultural o han tingut càrrecs de responsabilitat en el món associatiu. Segells independents amb promotors guardonats i reconeguts, o de nou encuny, editorials petites, mitjanes i grans, que han desenvolupat la seua activitat des del gran centre editorial barceloní o des de les diferents perifèries.
Toledo poua en les històries personals, explota les armes de periodista, és hàbil a l’hora de preguntar i repreguntar, d’anar a les anècdotes o a les qüestions significatives. Es parla de fer país. També de números. De llibres. De catàlegs. I és amb la suma de tot el que han publicat aquestes persones quan es pren consciència d’una contribució impagable a la literatura en llengua catalana.
Maria Muntaner posa el dit a la nafra: “Si faig un llibre amb un autor del País Valencià, l’ideal seria que el llibre circulés amb normalitat per tots els territoris”. No és així com va. “No hi ha reciprocitat ni interès. I és una llàstima…”, apunta Vicent Olmos.
Aquest és l’aspecte més vistós de tot plegat, la superfície brillant de l’aigua. Quan fem la immersió en aigües profundes, albirem les dificultats. Des de les perifèries es posa l’accent en la dificultat de fer visibles els llibres a Catalunya. O a Barcelona si parlem de Lleida: malgrat que el 80% del catàleg de Pagès Editors és d’autors no lleidatans, al segell li costa traure’s de sobre l’etiqueta d’editorial que tracta qüestions lleidatanes. Mentrestant, a les Illes, la doble perifèria, aspiren a fer-se visibles a Catalunya i País Valencià.
Segells com ara Ensiola ho resolen més o menys publicant autors valencians i catalans. Però el corrent dominant és el d’autors illencs i valencians que busquen els segells catalans per tractar d’assegurar-se visibilitat a Barcelona. Tot i ser favorable als seus interessos, un estat de coses preocupant per a Josep Lluch, qui disposa d’una ben nodrida nòmina de no catalans als seus catàleg. A l’inrevés gairebé no passa: “A diferència de fa cinquanta anys, són pocs els autors catalans que pensen publicar al País Valencià”, apunta Lluch.
En acabant, com assegura Eliseu Climent, ningú no pretenia que articular a través dels llibres els territoris de parla catalana era una tasca fàcil. Entre altres coses per qüestions com ara l’asimetria que descriu Joan Carles Girbés: “Els editors valencians (…) necessiten el mercat català, de lectors d’allà. En canvi, els editors catalans no necessiten el País Valencià”. En una línia semblant, Maria Muntaner posa el dit a la nafra: “Si faig un llibre amb un autor del País Valencià, l’ideal seria que el llibre circulés amb normalitat per tots els territoris”. No és així com va. “No hi ha reciprocitat ni interès. I és una llàstima…”, apunta Vicent Olmos.
Un altre focus d’atenció són els mitjans de comunicació, la pèrdua gradual d’espais en els rotatius –“la premsa de més tiratge s’inclina cap als autors castellans” es lamenta Cots– i en els mitjans audiovisuals, amb les excepcions de rigor. Així mateix, Climent denuncia l’esperit –provincial o local– de moltes empreses periodístiques. Però no tots els editors comparteixen la visió negativa de l’àmbit mediàtic i n’hi ha que se senten ben tractats. O valoren els altres mitjans de l’entorn digital.
La pèrdua gradual d’espais en els rotatius –“la premsa de més tiratge s’inclina cap als autors castellans” es lamenta Cots– i en els mitjans audiovisuals, amb les excepcions de rigor.
En general, tanmateix, preocupa la relació amb un sistema comunicacional que és estratègic per vendre llibres. Estem parlant d’empreses que han de fer números, que poden fer concessions en forma de publicacions amb un recorregut limitat a canvi que unes altres tiren del carro. “Una editorial és una empresa (…) Tothom ha de cobrar, dignament”, recalca Girbés. Hi ha molts exemples de llibres que han servit per fer més llibres: gràcies a l’èxit de L’últim roder, de Josep Franco, Josep Gregori va poder posar dempeus una editorial com és Bromera, recentment absorbida per Planeta. Abans, Bromera havia absorbit altres editorials valencianes com ara Tàndem.
En aquest ecosistema naveguen, de vegades amb molta solvència, els segells independents, els quals s’enfronten a inconvenients, però també a avantatges. “Les editorials petites tenen menys despeses d’estructura i, per tant, a l’hora de fer els números, podem tirar endavant amb una xifra de vendes una mica inferior”, revela Aniol Rafael. “Son un milió de lectors en català, i un nombre important d’editorials produint molt, i això t’obliga, d’una banda, a filar prim, a millorar la qualitat, i de l’altra, a ampliar l’oferta per captar lectors nous”, resumeix Laura Huerga, de Raig Verd Editorial. El secret és abastar nous espais i gèneres per competir pels lectors amb el castellà. Com passa amb el còmic en català, on “encara estem a les beceroles”, adverteix Huerga.
Hi ha aspectes mai no resolts, com ara la distribució, una part estratègica de la cadena que periòdicament produeix ensurts. O les devolucions, un sistema que preocupa els editors perquè no és fàcil saber si un llibre s’està venent.
En aquest ocupar espais juga també l’olfacte, tenir en el catàleg autores i autores estrangers potents. Amb els quals et pot tocar la grossa del Premi Nobel, com li va passar a la mateixa Huerga amb Svetlana Aleksiévitx o a Rosa Rey d’Angle amb Annie Ernaux, una “aposta personal” de l’editora. S’ha de disparar en moltes direccions, però això presenta l’inconvenient de generar una quantitat de novetats inassumible per a les llibreries. “El contacte amb els llibreters és clau. La cadena del llibre ha de funcionar, és una suma de lluites”, resumeix Núria Iceta. Una xarxa amb una mala salut de ferro, com el mateix llibre: les llibreries tancades han estat substituïdes per noves, tal vegada al caliu de la recuperació de les vendes posterior a la pandèmia.
Un altre debat és si es publiquen pocs o molts llibres. Hi ha opinions diverses, però Rosa Rey hi aporta una clau: “Com a editora voldria fer menys llibres, publicar menys títols i vendre’n més (…) Però és clar que (…) no pots sostenir l’empresa amb cinc títols de narrativa a l’any”. Alhora, hi ha aspectes mai no resolts, com ara la distribució, una part estratègica de la cadena que periòdicament produeix ensurts. O les devolucions, un sistema que preocupa els editors perquè no és fàcil saber si un llibre s’està venent. Clar que sempre hi ha una cara b: com explica Eulàlia Pagès, “la possibilitat de devolució fa el procés més flexible i és una manera que les editorials petites entren a les llibreries”.
Les campanyes institucionals de promoció de la lectura no es consideren eficaces i editors com ara Cots reprotxen la descoordinació entre administracions. Joan Sala veu el problema de fons en la manca d’atenció a la cultura per part dels poders públics.
D’una altra banda, les campanyes institucionals de promoció de la lectura no es consideren eficaces i editors com ara Cots reprotxen la descoordinació entre administracions. Joan Sala veu el problema de fons en la manca d’atenció a la cultura per part dels poders públics, que la contemplen com un llast econòmic. L’editor desmunta aquest lloc comú: “Si nosaltres estem tributant el 4% d’IVA i només se’ns destina un 1% aleshores estem guanyant diners per a ells”. Una altra cosa és el suport a través del sistema educatiu, tema per a un article monogràfic. En aquest punt, entre altres opinions, hi ha qui aposta per donar llibertat al professorat “per triar les lectures que desitgi” –Cots– o per convidar els docents “a desterrar la correcció política de les recomanacions literàries” –Lluch.
Comptat i debatut, l’edició en català continua sent una aventura incerta, “un esforç perquè el nostre nombre de lectors és reduït i els costos són iguals per a nosaltres que per als editors que publiquen en altres llengües” amb un marge de beneficis menor, assegura Sala. “Vist així, fer llibres en català és un mèrit”, conclou.
Una afirmació que, llegit el nutritiu llibre de Lourdes Toledo, encara sembla irrefutable.
