“We need courage, not hope. Grief, after all, is the cost of being alive” –“Necessitem coratge, no esperança. Al cap i a la fi, el dol és el cost de continuar viu”. Amb aquesta devastadora i concloent cita de la científica i escriptora Kate Marvel s’engega “Temporada 1. L’esperança”, la primera de les dues parts de L’Àlex del somriure, el llibre que l’escriptor Carles Durà i Herrero (València, 1970) va dedicar a la malaltia d’un dels seus fills, un adolescent coratjós, esportista, creatiu i vital, a qui, un dia, li van detectar un quist en el ronyó. Una obra valenta i valuosa que li va valdre el premi Roc Boronat de 2024.
En llibre que, com ell mateix ha dit, mai no haguera volgut escriure. Aquest volum, de fet, existeix perquè un dia, una família com tantes altres, va rebre una d’aquelles notícies que et canvia la vida per a sempre.
Poeta en els seus inicis, autor fins ara de novel·les i obres de teatre per a joves, amb algunes obres a destacar com ara el text teatral Safareig (2018) i les novel·les Lectura obligatòria (2016) i La taca (2021, escrita amb Antoni Rubio), Durà debuta en la narrativa per a adults amb un llibre que, com ell mateix ha dit en entrevistes i presentacions, mai no haguera volgut escriure. Aquest volum, de fet, existeix perquè un dia, una família com tantes altres, va rebre una d’aquelles notícies que et canvia la vida per a sempre.
“Tot comença amb una boleta, un cigronet, un pésol. Les metàfores de la grandària les de les coses són sempre perverses, perquè les acabes descobrint sense voler, quan has aconseguit pensar en el no-res, i estàs dinant, sopant o comprant menjar”, és el paràgraf que engega L’Àlex del somriure. Àlex té disset anys.
Ha de fer front a un diagnòstic encara no alarmant, però sí preocupant. Que fa albirar l’abisme de la mort només començar a viure. Es disparen les pors, les incerteses, les esperances, els “tot anirà bé”. Les primeres passes d’un camí llarg i d’arribada incerta. Carles Durà, el pare, descriu, escriu, aquella fase del procés, de l’ensurt a l’esperança, en la primera part del llibre. A mode de dietari, l’autor va relatant el dia a dia convivint amb el càncer en els seus primers estadis, en els seus primers tractaments. Quan arriben les primeres decisions. Quan has de gestionar la informació en el teu cercle més proper. La relació amb els facultatius.
Malgrat la malaltia, continua sent el jove agitador i creatiu que atrapa la llum, la música i les mirades amb una càmera fotogràfica. Que havia deixat el futbol, un esport on havia destacat, dos anys abans del diagnòstic.
Alhora, en fragments que doten el llibre de trets novel·lístics, ens parla de la curta però substancial trajectòria vital del fill. Una infantesa rabiosament feliç, compartida amb el seu germà Pau i amb els seus cosins. Observada i gaudida per uns progenitors orgullosos del fill, dels fills, i de la tasca feta amb ells. “Heu tingut molta sort amb els fills”, havien d’escoltar els pares d’Àlex. “La frase no m’havia agradat mai, perquè, d’alguna manera, suposava que l’educació no servia per a res”, replica Durà, en un dels primers capítols. Fragments amb imatges, els gestos i les paraules de la memòria. Mentrestant, fem l’itinerari un Àlex que, malgrat la malaltia, continua sent el jove agitador i creatiu que atrapa la llum, la música i les mirades amb una càmera fotogràfica. Que havia deixat el futbol, un esport on havia destacat, dos anys abans del diagnòstic. Un joc macabre d’espills: la vida lluita per fer-se camí mentre el tumor va teixint la seua teranyina tòxica.
En algun moment, arribem a un capítol anomenat “Metàstasi”. El camí costerut augmenta aleshores de desnivell. Costa avançar, se’ns talla l’alè. Perquè, a més de conviure amb l’angoixa de la malaltia, amb el desgast del tractament, es declara una pandèmia mundial. Tot es fa encara més feixuc. Però Àlex no perd l’esperança ni el coratge, no renuncia a somriure ni al seu somni de ser fotògraf. Perquè se li dona meravellosament bé.
En un herculi esforç per trobar l’equilibri, Carles Durà escriu les pàgines més difícils –les altres també– amb un sentit al·lucinant de la sobrietat. I el seu bagatge poètic, escriptor i lector, li serveix per embolcallar d’un lirisme contingut les imatges, la narració.
La segona part, “Temporada 2. La certesa”, demana dels lectors afrontar-la amb l’ànim sencer. Molts hem passat per l’experiència del càncer en els nostres éssers estimats, però no és tan habitual que qui pateix la malaltia siga un fill o una filla. El llibre és colpidor, dur, però no es rebolca en el dolor, no s’arrebossa en el drama ni explora la nostra morbositat consubstancial. No alimenta el voyeur que tots portem a dintre. En un herculi esforç per trobar l’equilibri, Carles Durà escriu les pàgines més difícils –les altres també– amb un sentit al·lucinant de la sobrietat. I el seu bagatge poètic, escriptor i lector, li serveix per embolcallar d’un lirisme contingut les imatges, la narració, els moments més commovedors. Hi ha lirisme sense recaragolaments, en dosis homeopàtiques. Hi ha literatura.
També brolla la literatura en la bellesa dels moments de treva, en algun viatge fraternal, en anècdotes boniques com ara el dia que el pare, en solidaritat amb el fill, es rapa els cabells, en l’amorosa organització de tota la família perquè Àlex puga menjar de les coses que li agraden, a l’hospital i a casa. Hi ha tendresa i veritat en tot aquell desplegament narratiu. És bonic. Es pot dir així.
Per totes aquestes vies el text transcendeix el seu paper terapèutic i de tribut i record a un fill per convertir-se en una llibre literàriament sòlid. Una obra que remou, sí, però concebuda i executada amb una saviesa, amb un sentit de la ponderació, que no són d’ús corrent. Un llibre que commou pel que conta i per la manera de contar-se, per com ha estat pensat. Per la forma en què, enmig d’un itinerari tenebrós, l’autor és capaç de mostrar les escletxes de llum, les fases de plenitud i bellesa que habiten –si les busques– les tragèdies quotidianes.
PD: La Veu dels Llibres està editada 100% en valencià i treballa per articular el corredor mediàtic català-valencià-balear. Necessitem el vostre suport econòmic: dona i agermana’t a través d’aquest enllaç. És bonificable.
