No hi ha cap dubte. Isabel-Clara Simó ha estat una de les plomes més destacades de la nostra literatura. Amb 70 llibres publicats de tots els gèneres i registres, va rebre en vida alguns dels reconeixements més significatius per la seua obra i trajectòria, com ara la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Una línia narrativa força reeixida en què la violència i la dominació exercida sobre les dones és l’eix i tret principal.
Amb La Salvatge. Elegia de Dolores Mendoza –que és una de les obres més destacades de la bibliografia de l’alcoiana, recentment reimpresa per Bromera– va ser guardonada amb el Premi Sant Jordi de Novel·la. L’obra s’emmarca en una línia narrativa força reeixida en què la violència i la dominació exercida sobre les dones és l’eix i tret principal.
Estem davant d’una novel·la circular en què es juga amb l’espai i el temps. La salvatge comença amb l’arribada de Dorothy Gardner, una jove nord-americana que ha deixat als Estats Units les seues arrels, el seu passat. Allí ha aparcat un pare mort –Michael Gardner– i un amic d’aquest que l’ha violada –Jack Thurber– i que ara l’envia a Barcelona a viure amb un antic contacte –Joaquim Simon.
Per la seua banda, la ciutat comtal retrata el present, on el barceloní l’acull, primer com un pare que la cuida i la protegeix, que vol ajudar-la a adaptar-se als nous temps que viu, però que a poc a poc va modelant-la, transformant-la d’allò més fins a aconseguir que esdevinga el seu tresor més preuat i és per això que s’enamora d’ella i se sent profundament atret per la jove.
Ens mostra els perills de la deshumanització dels éssers racionals. Apunta que quan això es produeix hi ha qui és capaç de tot.
És llavors quan arriba l’assetjament i la violència. Però, Dorothy trenca amb el seu present, delerosa d’aconseguir un futur lluminós que cerca novament al seu país d’origen, fet amb què es tanca el cercle espai-temporal a dintre del fet narratiu que proposa l’autora.
Sota les accions dels personatges, ens adverteix i ens mostra els perills de la deshumanització dels éssers racionals. Apunta que quan això es produeix hi ha qui és capaç de tot. Res és fortuït. La violència física i psicològica exercida sobre les dones és conseqüència del procés de deshumanització enllestit pels victimaris, pels agressors masculins. I així mateix assenyala com d’importants són els nostres orígens i la nostra classe social.
A la novel·la, Dorothy Gardner –dona, jove, pobra, sense estudis i immigrant– representa un animal incivilitzat que cal modelar, alhora que Joaquim Simon –home, madur, adinerat i culte– representa el patró a seguir. Són els antagonistes: la dominada i el dominador. Però qui és més animal i incivilitzat? La salvatge o el maltractador? A les planes del llibre ho descobrirem fil per randa.
Joaquim Simon despersonalitza per complet la jove Dorothy Gardner per domesticar-la i construir amb les seues mans el seu ideal de dona.
El mite de Pigmalió és ben present a La Salvatge, atès que Joaquim Simon despersonalitza per complet la jove Dorothy Gardner per domesticar-la i construir amb les seues mans el seu ideal de dona, com el Pigmalió que va crear Galatea, com els primers maçons que es van dedicar a la construcció fent servir les eines amb què Isabel-Clara Simó estructura els capítols i els apartats del llibre.
Des del poder que li dona la condició d’home madur i burgés –amb un aire insuportable de superioritat– a la seua creació li posa per nom Dolores Mendoza –fixeu-vos: es capaç fins i tot de canviar-li el nom i una vegada deshumanitzada Dorothy passarà a dir-se Dolores. És ací on la seua història fa un tomb. A partir del sentit paternal amb què comença a tractar-la, passa a continuació a estimar-la i desitjar-la i, amb això, l’assetjament i la violència –física, psicològica i sexual– cap a la jove es fa present i conforma el tot plegat de la dominació que exerceix sobre ella a qualsevol hora.
Volen fer-ho homogeneïtzant-la, eliminant els atributs més característics de la seua fisonomia, allò que encara la defineix.
Al llarg d’aquest procés, el burgés i la minyona –de nom Victòria– li ho ensenyen tot, arribant a extrems certament escabrosos. Li mostren com seduir els homes, com aprofitar la sensualitat del seu cos jove i com jugar amb els seus trets i el seu cabell per aconseguir mostrar-se bella davant els ulls de la resta. Volen fer-ho homogeneïtzant-la, eliminant els atributs més característics de la seua fisonomia, allò que encara la defineix, i per això tracten d’eliminar, fins i tot, les pigues que acull a les seues galtes.
Així, quasi sense fer soroll, a passes comptades, Joaquim Simon ha passat a dominar-la sense que ella puga adonar-se’n. El misogin, el masclista, l’ha feta seua. Ara sent per la jove una profunda i bruta atracció sexual, quan la mira d’amagat, quan l’observa mentre dorm. Al cap de poc, la controla de totes totes, fins als detalls més imperceptibles.
A través de les pàgines de La salvatge ens endinsem en una història per moments claustrofòbica i brutal en què uns personatges al límit ens fan reflexionar sobre un tema malauradament de constant vigència: la violència exercida sobre les dones.
