La darrera novel·la de Lahuerta. Un escriptor consolidat, un home madur que mira anys enrere i troba l’ànima del jove que fou, on hi havia la llavor de l’escriptor que és avui.
A la València dels vuitanta, un jove dolgut i esmaperdut recorre els carrers de la ciutat a peu i en bicicleta. Solitari, no encaixa en cap grup ni colla, alça una barrera davant dels altres. Coneix bé la ciutat, se l’estima. Els carrers són un bàlsam, una pau i una companyia que no troba enlloc. Malda per obrir-se al món, però li costa. Desitja passar-hi inadvertit, ser invisible. És una mica maldestre i brusc, o se’n passa o no hi arriba. No té habilitats socials ni sembla que li importe massa.
Aquest jove és la veu narradora de La promesa dels divendres, la darrera novel·la de Rafa Lahuerta. Un escriptor consolidat, un home madur que mira anys enrere i troba l’ànima del jove que fou, on hi havia la llavor de l’escriptor que és avui:
“Encara no tinc moto i transite la ciutat buida amb bici una i mil vegades. Administre el llegat de les absències. No tinc por a ficar-me en llocs on la meua presència genera estranyesa. Vaig brut, sempre sol, el meu aspecte inspira distància i confusió. Puc semblar policia, puc semblar un boig, ningú diria que vull escriure. Observe molt. Prenc notes. No escolte veus del més enllà. Encara és millor. Els morts m’ensenyen directament la ruta. La Neni, mon pare, la ciutat en ruïnes, la ciutat inacabada de la perifèria. Em pose a la faena. Escric. Ho faig de mil maneres distintes: poemes en valencià, relats en castellà, històries que acabaré cremant un dia del 2004. Tot eixe material inflamat i solemne em genera tanta frustració com impotència. No val res, em costa molt trobar la meua veu. Apareix, com passa sempre, quan ja no l’espere, quan ja no és una vertadera necessitat”.
No soc l’única lectora que ha agafat La promesa dels divendres entre les mans amb una mena de nerviosisme, impacient, poregosa. I si no m’agrada la segona novel·la de Lahuerta?
Han passat quatre anys des que Lahuerta va publicar Noruega, una novel·la que ha connectat amb milers de lectors, molts d’ells ni tan sols lectors habituals en valencià. I quan un escriptor irromp en l’escena literària amb aquest ímpetu, després es fa un silenci amenaçador amb un: i ara què, què vindrà ara? Segurament que no soc l’única lectora que ha agafat La promesa dels divendres entre les mans amb una mena de nerviosisme, impacient, poregosa. I si no m’agrada la segona novel·la de Lahuerta?
No ha estat així. Rafa Lahuerta ha agafat impuls i ha tornat amb una històriaintensa i crua on parlen les absències i el silenci i on la veu descarnada, però serena i tendra, d’un escriptor madur es retroba amb un jove totalment perdut i dislocat. La promesa dels divendres és un exercici d’autoconeixement, la confirmació que Lahuerta és un gran escriptor.
No ha estat així. Rafa Lahuerta ha agafat impuls i ha tornat amb una història intensa i crua on parlen les absències i el silenci.
Entremig, entre aquell jove esquinçat i un home tranquil i en pau amb ell mateix, la paciència, la tenacitat, i trenta-cinc anys per trobar la seua veu. Però finalment ha brollat i després de la història trepidant que corria per les venes de Noruega, Lahuerta ha fet literatura sobre uns anys dolorosos, decisius, plens d’absències, silencis i incomprensions, sobre el final de la infantesa i l’adolescència: “Hi ha poques veritats, però esta és una d’elles: no hi ha infàncies felices quan la malaltia es cola per la finestra de casa”.
Una història crua, punyent, però optimista, teixida sobre records en forma de capítols breus i frases sincopades que ajuden a mantenir el ritme i la tensió narrativa. Amb un llenguatge polit, directe, senzill, però profund. Una prosa lacònica i un ímpetu narratiu que tomba de tos. Lahuerta ens fa divagar al seu costat, com si fórem la seua ombra. Ens fa retrobar-nos amb aquell jove tan salvatgement perdut i ens recorda que molts de nosaltres també hem estat perduts alguna vegada en un caos. I ho fa sense artificis, amb autenticitat.
Una història crua, punyent, però optimista, teixida sobre records en forma de capítols breus i frases sincopades que ajuden a mantenir el ritme i la tensió narrativa. Amb un llenguatge polit, directe, senzill, però profund. Una prosa lacònica i un ímpetu narratiu que tomba de tos.
Conscient que ens està contant una història lacrimògena, però lluitant per transformar-la en literatura, en bona literatura. “La bona escriptura –escriu Gornick– es caracteritza per dues coses: és viva sobre la pàgina i el lector està convençut que l’autor es troba en ple viatge de descoberta”. No trobe res millor que puga definir La promesa dels divendres.
Lahuerta gestiona els escenaris de la ciutat en la vida i en la literatura, els habita i ens deixa habitar-los, hi troba el seu espai, força i refugi. Des de ben jove és algú que observa i escolta, té aquest do, diu que li ve da sa mare: és reservat, no parla molt, però està atent a tot allò que ocorre al seu voltant: “em considere un caçador d’anècdotes, escolte, mire, visc molt a peu de carrer, tinc habilitat per copsar els estats d’ànim de la gent”. I la primera lliçó per a ser un bon escriptor és observar, escoltar i dosificar les paraules, dir molt amb poc, i això Lahuerta ho sap i ho exerceix:
“La meua València era, sobretot, una ciutat de perifèries desarrelades que s’entrellaçaven amb l’horta i la intempèrie, una novetat sense nom que augmentava la sensació de fragilitat i anarquia. La ciutat i jo compartíem una simptomatologia comuna: érem fràgils i vulnerables. La llum i el caos provocaven miratges de difícil digestió narrativa”.
En el fons aquell jove estava destinat a ser qui és avui, un escriptor valencià que guanya lectors i admiració ací i allà. La València de Lahuerta no és només seua ni nostra, és autèntica i universal, perquè no amaga misèries ni exhibeix glòries. És una ciutat viscuda, engolida, acaronada, evocada, narrada, posada en escena amb veu pròpia:
“¿Com no estar foll d’amor per esta ciutat si van ser els seus carrers els únics que van saber estar a l’altura del meu turment i la meua ràbia, els únics que em van oferir consol i poesia, els únics que em van proporcionar les claus per anar eixint, a poc a poc, d’aquell forat negre de pena i ofuscació?”.
Llegiu-la, ens fa vibrar i plorar, com la vida mateixa.
