La institució Alfons el Magnànim –amb l’ajut de la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València, i de l’Ajuntament de Sueca– acaba d’editar Josep Palàcios, home de lletres, ampliació de les actes de la jornada homònima celebrada a Sueca el 2024.
El llibre ha estat treballat pel seu “deixeble tipògraf i dissenyador Pep Aranda” i inclou il·lustracions de Manolo Boix. Salvador Ortells és l’autor del pròleg –amb Carme Gregori– i ha coordinat els estudis d’alguns i algunes dels més insignes “palacistes” –per dir-ho a la manera d’Adrià Pujol. Enfront de l’adjectiu majoritari “palatí”, Maria Dasca preferix “palacià”, divergència benvinguda, com totes, a ca Palàcios.
El llibre s’obri i es tanca amb dues exhaustives aproximacions a la vida i a la bibliografia de Palàcios (1938-2025) a cura d’Antoni Furió, de consulta obligatòria. Ens assabentem, per exemple, que Fuster i Palàcios compartiren casa i habitació de naixement, i que resta inèdita no només la novel·la maleïda Crònica d’una mort, de Palàcios, sinó també, entre d’altres, les Dues narracions, un misteriós Cant d’estrangers i fins i tot una traducció del Pentateuc.
En canvi, sembla que no es conserva la traducció –esmentada per Francesca Cerdà– que Palàcios feu del Suburbi de Benguerel. Els i les amants del safareig poden cercar l’arbre genealògic de Palàcios –dins el treball de Furió–, com atresorà joies bibliòfiles –amb Martí Domínguez–, com es forjà l’amistat amb Boix –de la mà d’Abel Guarinos– i què opinava Palàcios de Pedrolo –anotat per Ortells– i de Josep Pla –segons Domínguez.
Joan Todó analitza brillantment el “disseny paratextual” –les cobertes, els decasíl·labs que s’hi inclouen…– dels dos volums que divideixen/uneixen La imatge. Todó fa una lectura lúcida del doble en l’obra de Palàcios a partir de Lévinas. Segons Todó el doble de Palàcios és asimètric, i cal evitar “la confusió entre empatia i identitat”.
Ortells –de la mà de Genette– analitza pregonament l’autoreescriptura de Palàcios, majoritàriament feta per ampliació i no per reducció com és habitual. Todó afirma que el suecà opera per “aprofundiment i retorçament”, Guarinos defén que Palàcios i Boix opten per “enlairar-se en espiral cap amunt” i Ortells empra els termes “addició i disgregació a fi de generar multiplicitats interpretatives”. Ortells insinua que potser la tasca de traductor menà Palàcios a una concepció reescriptural essencialment anticanònica. Gràcies a Ortells sabem que Alfabet i UN/NU han estat els títols més reescrits pel suecà, mentre que segons Guarinos La serp, el riu és l’únic text que mai no retocà.
Jaume Pons Alorda és el que més arrisca en les seues conclusions, ben justificades. Suggereix que Palàcios “podria ser un dels nostres escriptors més sud-americans”; afirma que és un escriptor deïcida segons la taxonomia vargasllosiana –també ho esmenta Ortells– i que la seua obra és associable a la dels “postmoderns”; també reivindica el paper de l’humor en l’obra palatina. Pons Alorda aprofita l’article per criticar el sistema literari actual per “etiquetador” de gèneres i crematístic –coincidix en açò amb Pujol– i ataca un cert “vell” jovent carnerià.
Adrià Pujol escriu: “Mai no he sabut dir-me si Josep Palàcios és un escriptor estrenu, un clàssic, literatura de brocanter o de modernet malcriat […] JP comença i s’acaba en ell mateix.” Pujol ens ofereix unes meritòries i esforçades traduccions de l’Alfabet al castellà que mantenen l’estil de la prosa “percudida” de Palàcios; llegiu a les pàgines 215/216 com descriu creativament l’estil palatí.
Maria Dasca analitza Alfabet després de relacionar-lo amb Bauçà, Sarsanedas, Borges i Kafka. Conte a conte, lletra a lletra, Dasca classifica i estudia temàticament i estilística el llibre segons el contingut –animals o hibridació animal, el doble i el poder– i la forma –gènesi bíblica i d’altre tipus, metaliteratura i la segona persona del singular– sense escapçar, és clar, ni llurs vasos comunicants ni l’obertura a interpretacions diferents.
Francesca Cerdà tracta les traduccions de Palàcios amb o a l’ombra de Fuster. D’aquest darrer afirma que no tenia “ni la vocació ni la paciència” per ser traductor professional. A partir d’una exhaustiva consulta als arxius i sobretot a les cartes dels diferents agents implicats –els dos suecans i els diferents editors– podem resseguir les dificultats d’aquell ofici durant els anys de postguerra, sobretot per culpa de la censura.
Martí Domínguez ens narra una visita en cotxe a ca Palàcios. En un tràveling circular el veiem creuar amb cotxe els arrossars negats, pujar a la casa i conversar amb Palàcios sobre els seus llibres de bibliòfil –encara que diu que a Palàcios no li agrada el mot– i obrir-los i gaudir-los, i després eixir de Sueca pels camins entre arrossars. La prosa de Domínguez manté, com sempre, l’equilibri entre els apunts savis, l’amenitat en la narració i l’agilitat en el diàleg.
Abel Guarinos ressegueix amb deteniment la relació entre Palàcios i el pintor Manolo Boix mitjançant llibres, catàlegs i fins i tot cartells; un d’aquests, del 1979, per a un aplec d’estudiants de BUP de la Ribera, té un lema actualment impensable en nom de la correcció política: “Pervertiu-vos: feu-vos lliures i generosos (ad ephebs. [efesis o no])”. Entre altres aspectes interessants, Guarinos qualifica El laberint i les nostres ombres en el mur com “un dels majors nus –i, en certa manera, nusos– de JP”.
En conclusió, no dubteu a córrer a la vostra llibreria de referència per llegir aquest Josep Palàcios. Home de lletres. Vos servirà per ser més savis i sàvies, per consultar dades i sobretot per picar-vos la curiositat sobre l’escriptor més nu i alhora menys exhibicionista de la literatura catalana. Vos servirà de porta d’entrada a llibres com Alfabet, per gaudir de nou o descobrir la seua obra i, per què no, potser per animar-vos a estudiar-lo en un futur proper. El llibre és impecable per fora i també per dins, ja que a la prosa acadèmica –çò és, rigorosa i precisa– dels estudiosos i estudioses de Palàcios s’hi afegix llur estil creatiu i poètic, imatgístic, mentre s’enfronten a una obra tan rica i valuosa. No us el perdeu.
