La darrera novel·la publicada de Martí Domínguez, intitulada Ingrata pàtria, que l’autor situa junt amb La sega i L’esperit del temps, com a colofó d’una trilogia sobre el feixisme, m’ha interessant prou per l’assumpte, ara en voga, que anomenem de manera convencional memòria històrica .
Em sembla que en aquest context internacional en què revifa la ultradreta, molts ens preguntem com s’ha esdevingut això en l’esfera local? Molts sospitem que l’amnistia que tan generosament es van donar les classes dominants en l’anomenada Transición política, objectivada en la Constitución del 1978, hi té alguna cosa a veure.
Aquesta novel·la, que els recomano, es pot interpretar, exagerant una mica, com una impugnació de l’amnistia de la transició. La dreta recomana passar pàgina, l’esquerra incita a saber les coses indignes que s’esdevingueren en la dictadura .
Reflexionant és comprensible que l’amnistia fos considerada bona en aquell moment històric: quasi tots els republicans, homes i dones d’esquerra que visqueren la guerra civil i la repressió posterior o bé eren enterrats des de feia moltes dècades o eren a l’exili, oblidats .
Diverses generacions d’homes i dones foren exterminats sense contemplacions durant la guerra i la dictadura. No quedà ningú viu sinó els afectes al Movimiento i la Dictadura. Les autoritats franquistes s’abraonaren especialment sobre els homes amb estudis i formació universitària com ara Joan Baptista Peset, que pertanyia a una burgesia il·lustrada. La situació de València, que no permeté la fugida a l’exili francès o mexicà convertí la ciutat en una ratera on ningú pogué tocar el dos.
Ingrata pàtria és una d’aquelles novel·les que narra un fet general com és ara l’extermini deliberat i sistemàtic dels opositors a la dictadura després de la guerra civil, però exposa un matís concret: les delacions en l’ambient universitari. L’autor, doctor en biologia, i professor universitari ell mateix, creu que el cas de l’il·lustre metge i professor valencià anomenat Joan Baptista Peset i Aleixandre és greu per l’envergadura intel·lectual de l’ajusticiat, i mereix una reparació .
La novel·la, fent com qui no fa, va desgranant les raons i els fets. Crea un món carcerari inhabitable, amb els mots, els costums, les rutines, els silencis, els personatges que l’habiten. De facto, és un microcosmos cenyit en el temps i l’espai amb unes regles arbitràries particulars: una justícia de guerra, una indefensió completa, una raó militar.
Una relació aproximada de personatges ja dona el to d’aquest microcosmos: dos capellans, don José i Don Juan, el vigilant, àlies Zapatones, Manzanedo, el director de la presó i els altres presos en comparsa .
Ingrata pàtria és d’aquelles novel·les que reclamen a l’autor d’arremangar-se, perquè és un tema ingrat. Si em permeten la gosadia podríem afirmar que es tracta d’una novel·la cenyida, escarida, continguda. No és feina fàcil ni simple narrar l’afusellament apressat d’un professor. Més encara quan l’afusellat és un metge il·lustrat que ha estat rector de la Universitat de València. No és, doncs, com es diu, un mindundi, ni un pelacanyes, ni un arreplegat, ni un anarcosindicalista sec com un ascla. S’han de destriar matisos on només hi ha un femer d’ignomínia. S’ha d’esquitxar de sang i d’excrements. El novel·lista s’ha d’arremangar com el matador quan clava el ganivet a la gola del porc .
El novel·lista aposta per les mirades dels seus personatges que es mostren en un estil que, sovint en primera persona, reporta tots els seus pensaments i sensacions a un lector que va component el puzle molt a poc a poc, entre digressions, pinzellades d’humor i ironies amargues. És la manera d’aportar els matisos pertinents a una vesprada primaveral que té un aire d’òpera dramàtica improvisada i atrafegada. Sovint cada capítol acaba en una revelació condensada en la darrera frase.
El pes dramàtic i moral recau en un tinent metge que assisteix a la seua primera execució, amb el deure professional d’aixecar l’acta de defunció, i més a més, reconeix el seu professor.
Ingrata pàtria se sosté en la mirada atònita d’aquest metge tinent que ha d’adaptar-se a aquest nou temps de bàrbars. El lector veu aquestes mirades i veus i acaba component un sòrdid mural eixordador, un inici d’un temps de barbaritats.
