Una construcció literària complexa i ben definida, comparable a l’arquitectura d’un edifici, on cada element té la seua importància, a la manera de la forma en què Baudelaire entenia la poesia moderna.
Aquest és un llibre que sorprèn. Quan va guanyar els Premis d’Octubre, concretament el Vicent Andrés Estellés de 2021, els jurats van dir: “Es tracta d’un llibre colpidor i estremidor construït amb poemes que indaguen la brutalitat del suïcidi” amb una escriptura que diuen que “connecta la literatura catalana amb els corrents europeus dels segle XXI”. A través del mite del Fènix, el llibre encarna l’ideari de renovació constant i de perseverança, oferint un reflex sobre la vida i la capacitat de reinvenció davant l’adversitat.
Ripoll s’allunya de la poesia romàntica tradicional, que sovint es limitava a la mera recollida d’inspiracions atzaroses. La seua obra apel·la a una “proesia” que fusiona la prosa i la poesia, explorant temes profunds com són el desig, l’angoixa i la llum que pot dissoldre les ombres d’una existència marcada per la desesperança. El llibre esdevé un instrument de reflexió sobre la lluita contra l’spleen contemporani, que representa la desil·lusió i la buidor existencial.
“Un dia, no saps per què, ja no tens ganes de caminar no sents cap desig, ni t’interessen els mots que en altres temps, t’assenyalaven el camí. Res ja no t’importa. Els llibres han quedat arraconats, com fèretres d’una inòpia que no controles”.
Com tots els llibres d’aquest autor, es presenta com una construcció literària complexa i ben definida, comparable a l’arquitectura d’un edifici, on cada element té la seua importància, a la manera de la forma en què Baudelaire entenia la poesia moderna. Baudelaire en Les Fleurs du Mal va construir un edifici arquitectònic que marcava una distància molt clara amb el romanticisme, els llibres lírics del qual eren meres recopilacions que no feien més que repetir l’atzar de la inspiració.
A Fènix totes les peces encaixen en una estructura molt treballada en què cada part de l’obra juga el seu paper. En la dedicatòria múltiple de “Fènix” —a figures com ara Joan Fuster, els pares, els fills i la companya de vida de Ripoll— hi reflecteix un reconeixement profund dels vincles que han contribuït a la seua formació artística i personal. Això infon a l’obra un sentiment de comunitat i continuïtat, per elevar-la més enllà d’una mera expressió individual.
El “Pretext” és on el lector descobreix les raons per als moviments següents, per a les tres parts del llibre: “Un dia, no saps per què, ja no tens ganes de caminar no sents cap desig, ni t’interessen els mots que en altres temps, t’assenyalaven el camí. Res ja no t’importa. Els llibres han quedat arraconats, com fèretres d’una inòpia que no controles”. N’obris un: Un home que dorm de Georges Perec per esbrinar la causa de tanta desídia. Perquè us feu una idea del llibre de Perec, us en deixe un fragment:
“Aquesta és la teua vida. Això és el que tens. Pots fer l’inventari exacte de la teua escassa fortuna, el balanç precís del teu primer quart de segle. Tens vint-i-cinc anys i vint-i-nou dents, tres camises i vuit mitjons, alguns llibres que ja no llegeixes, alguns discs que ja no escoltes. No tens ganes de recordar-te de res, ni de la teua família, ni dels teus estudis, ni dels teus amors, ni dels teus amics, ni de les teues vacances, ni dels teus projectes…”.
En definitiva, et sents buit, abandonat: l’spleen. Però, malgrat tot, camines i construeixes el teu niu en tres moviments –buscant l’ideal.
La “proesia”, una fusió entre la prosa i la poesia, com Biel Mesquida amb “amort” que fusiona Eros i Tanatos. “Encertar la veu. Saber trobar els mots estrangers de la pròpia llengua per esborrar distàncies i oferir el món amb la paraula. Encertar la paraula…”
El llibre es divideix en tres parts, que corresponen als tres moviments, cadascun dels quals explora diverses facetes de la condició humana. En el primer moviment, el poeta ens convida a contemplar l’infinit, i realitza un viatge íntim a través d’un recorregut d’una dotzena de poemes en prosa de tall confessional, directe, gairebé com un dietari, que revelen la vulnerabilitat i la necessitat de trobar paraules que anhelen l’alliberament i la comprensió.
L’estil enllaça amb una de les certeses de Ripoll, que té una fe cega en la “proesia”, una fusió entre la prosa i la poesia, com Biel Mesquida amb “amort” que fusiona Eros i Tanatos. “Encertar la veu. Saber trobar els mots estrangers de la pròpia llengua per esborrar distàncies i oferir el món amb la paraula. Encertar la paraula…”
El segon moviment és un conjunt de catorze poemes, onze en vers i tres en prosa, que aprofundeixen en l’experiència del dolor i la pèrdua, amb una progressió emocional que culmina en la possibilitat d’un renaixement a través de la interiorització del paisatge. En els versos, brillants, Ripoll aconsegueix expressar la bellesa que pot nàixer del sofriment, transformant el dolor en art i esperança. Amb versos tan bells com:
“Han tornat les hores toves a les platges de l’oblit
La marea deixa un mot que encara no entenc
I a la sorra el teu cos és la barca i la fugida.”
Finalment, el tercer moviment es converteix en un clam de resistència i llibertat, manifestat a través de disset quartets de versos alexandrins que ens recorden la importància de lluitar contra les adversitats, de plorar i de no rendir-se:
“Cremar el fanatisme amb el foc del no-res
Retallar la distància entre el tu i el caos
Caminar durant hores per trobar el nou ritme
Esquinçar el firmament amb qualsevol carícia.”
Fènix tanca amb un post scriptum que homenatja aquells que van intentar trobar l’infinit i que el van trobar amb una eixida tràgica, en el suïcidi. Com ara Albert Camus, que va escriure que només existia un problema filosòfic seriós: el del suïcidi.
