La mentida, sí, és entesa com quelcom oposat a la veritat, però d’aquesta, de la veritat, es té una concepció ontològica i no semàntica: la veritat és el que hi ha, el món, la realitat, i no el que se’n diu.
Josep Torres Tribó fou un mestre anarquista català que va ser assassinat pels nazis en una cambra de gas a Alkoven el 1941. Autor d’un únic llibre, Elogi de la mentida (1928), ha estat ara objecte d’interés per part de dos joves entusiastes, Edwin Evangelista i Max Pérez, fins al punt de fer possible la reedició de l’obra.
El text original ve precedit d’una biografia del personatge –de la qual són autors els joves referits i Alba Padrós– i d’un estudi introductori de Max Pérez titulat “La filosofia de Josep Torres Tribó, el màrtir de la mentida”, que, com el títol indica, vol ser una exposició o anàlisi de la filosofia de Torres Tribó, la que es conté en el llibre. Aquest estudi fa la ben apreciable tasca de sistematitzar i fer coherent aquesta “filosofia”. Tant, que sovint hom té la impressió que s’hi mostra un autor amb idees més sòlides i amb un saber filosòfic més gran dels que una lectura de l’obra no guiada per aquest estudi deixa capir.
Torres Tribó és nietzscheà: algú que pensa, amb Nietzsche, que les paraules no són més que metàfores, mentides que mai no poden reproduir la realitat.
L’Elogi de la mentida és un conjunt d’anotacions diverses –agrupades sota més de cent epígrafs–; sovint amb forma aforística, i d’aforismes que pretenen sorprendre, crear un impacte amb la cerca de la paradoxa i de fer raonable la inversemblança. Al cap i a la fi, com es diu a l’estudi introductori, Torres Tribó “defensava la substitució de la filosofia tradicional per una nova lírica del pensament”. El fil vertebrador de totes aquestes anotacions, amb més èxit unes vegades que altres, és, justament, l’elogi de la mentida; llevat que ací per “mentida” no s’entén l’asseveració del que es creu fals feta amb la voluntat d’enganyar.
La mentida, sí, és entesa com quelcom oposat a la veritat, però d’aquesta, de la veritat, es té una concepció ontològica i no semàntica: la veritat és el que hi ha, el món, la realitat, i no el que se’n diu. La veritat, el que hi ha, és lleig, la veritat és bruta i cruel, a més “veritat seria principi i no fi”, el material a partir del qual construir la mentida.
La mentida és l’art, la il·lusió, l’emoció, la creació humana que transforma o cobreix la realitat –més aviat transforma la nostra imatge de la realitat, caldria dir.
Torres Tribó és nietzscheà: algú que pensa, amb Nietzsche, que les paraules no són més que metàfores, mentides que mai no poden reproduir la realitat. Si som conscients, doncs, d’això, el que cal és fer d’aquest artifici que és el llenguatge un instrument embellidor. Diguem-ne que el problema és que a través del llenguatge i les paraules no podem tenir una imatge encertada de la realitat i prendre-les com a representacions correctes és una errada fatal.
La mentida, en canvi, “és una mena d’errada conscient, cultivada, creada”, que “redimeix la vida; la fa simpàtica, amable, digna i bella. Inquieta, sempre jove i nova”. La mentida és l’artifici, l’adornament, la ficció, allò que vesteix i embelleix la lletjor del que hi ha. La mentida és l’art, la il·lusió, l’emoció, la creació humana que transforma o cobreix la realitat –més aviat transforma la nostra imatge de la realitat, caldria dir.
I així, tot el llibre és una lloa de l’artificial per sobre del natural i real, que cal adornar, disfressar, modificar, amagar. Es defensen les innovacions i els artificis, el motor de combustió, els aparadors de les tendes, els vestits, el maquillatge… També el paper d’aquella mentida com a element civilitzador, introductor de civisme i sofisticació, enfront de l’animalitat més primitiva i natural.
la recuperació d’aquest llibre em sembla que és un encert. És un text original, ple d’intuïcions i consideracions encara suggeridores i que inviten a la reconsideració de molts llocs comuns. Ah!, i d’una qualitat literària gens negligible.
La pregunta rellevant és per a mi aquesta: Què vol Torres Tribó amb la mentida-art, canviar la realitat o només la nostra concepció –autoenganyada– de la realitat? Per desgràcia, en aquesta obra sembla inclinar-se més sovint per la segona opció. I així, ens aconsella coses com: “crear-nos una vida falsa, de novel·la, una vida d’engany, suggestionar-nos, viure aquell engany”. Sabem, però, que la seua vida desmenteix aquest aspecte més frívol. Va ser un anarcosindicalista compromés a qui les idees, d’una manera més o menys directa, li van costar la presó i la vida.
De tota manera, la recuperació d’aquest llibre em sembla que és un encert. És un text original, ple d’intuïcions i consideracions encara suggeridores i que inviten a la reconsideració de molts llocs comuns. Ah!, i d’una qualitat literària gens negligible.
