Ell, un escriptor d’èxit, inaccessible i petulant, que vivia una vida regalada, corulla de reconeixements i lloances, havia renunciat al món de les vanitats, fins i tot a l’escriptura, des del dia que havia conegut Maria.
“Soc X., supervivent de l’enfonsament del transatlàntic Z. Per voler de Déu he arribat a una illa fins ara deserta i des d’ara intensament poblada per mi. Envio aquest missatge perquè ningú no em cerqui car soc, certament, un nàufrag feliç”.
El fragment que acabeu de llegir forma part de la faula breu que fa de pròleg d’aquest “Petit Plaer” de Folch i Camarasa. Una història d’amor d’aparença ingènua, que a més d’un li tocarà el voraviu.
En una relliscada fortuïta al carrer, el protagonista s’hi trenca el canell. Quan es fa visitar pel seu metge, després d’anys de no haver-hi tingut cap contacte, li nota els retrets per haver fet aquell canvi i haver desaparegut de la vida social. Un home com ell, amb tant de futur!
Molt senzill, per no dir simple, està ple de moments deliciosos, d’un humor blanc de somriure agraït. És un d’aquells textos que es llegeixen amablement, amb aquella aparent lleugeresa que et fan sentir bé. O no.
La incomprensió hostil del metge, amb l’afegit dels dies ociosos de repòs obligatori, fan d’espurna perquè recorde els darrers anys de la seua vida i com va començar tot: Maria. Ell, un escriptor d’èxit, inaccessible i petulant, que vivia una vida regalada, corulla de reconeixements i lloances, havia renunciat al món de les vanitats, fins i tot a l’escriptura, des del dia que havia conegut Maria, el gran amor de la seua vida. Maria és un esperit lliure, naïf, molt naïf. Meravellosament feliç i, millor encara, que sap fer feliços els altres.
Tot i que narrativament el relat és molt senzill, per no dir simple, està ple de moments deliciosos, d’un humor blanc de somriure agraït. És un d’aquells textos que es llegeixen amablement, amb aquella aparent lleugeresa que et fan sentir bé. O no.
Quan han passat unes hores o uns dies des de la lectura, un corcó invisible ens ha quedat a dins. Una força nova, a penes perceptible, però tenaç, que incita a revisar, cadascú en la seua escala de vanitats, els reconeixements, les glòries o les misèries aconseguides.
El nàufrag feliç té un efecte retard, avise. Ja durant la lectura, si inicialment es fàcil, lògic, sensat i tot, posicionar-se amb el metge i pensar que és una bogeria l’actitud del protagonista, a mesura que avança la narració les certeses passen a ser dubtes i la complicitat més aviat s’inclina cap als enamorats. Una complicitat inofensiva, literària.
El mal és quan han passat unes hores o uns dies des de la lectura. Un corcó invisible ens ha quedat a dins. Una força nova, a penes perceptible, però tenaç, que incita a revisar, cadascú en la seua escala de vanitats, els reconeixements, les glòries o les misèries aconseguides. I, fins i tot quan el balanç és positiu o, almenys, digne, encara haureu de defugir durant un temps incert la gran pregunta: “Ho he encertat, soc jo feliç?”.
Potser caldria vincular-ho a les semblances de l’esperit d’El nàufrag feliç amb el moviment de la Gran Renúncia en què la gent abandona les carreres professionals, encara en ascensió, a canvi de millorar la qualitat de vida?
Aquest llibre de Folch i Camarasa em va arribar recomanat per una jove universitària, de ciències, a qui prèviament li n’havien parlat unes companyes de filologia catalana. Són unes joves compromeses, militants en el feminisme, la identitat de gènere i tots el moviments socials que us puguen vindre al cap. Són just el tipus de lectora a qui els meus prejudicis no haurien recomanat de cap manera aquesta novel·la, publicada per primera vegada el 1959. Haurien trobat la història d’amor fada –per no dir directament fava– i el comportament del protagonista d’una resignació cristiana indigna, pensava jo. Els fets m’han demostrat que anava ben equivocada.
Potser caldria vincular-ho a les semblances de l’esperit d’El nàufrag feliç amb el moviment de la Gran Renúncia –The Big Quit o The Great Resignation– en què la gent abandona les carreres professionals, encara en ascensió, a canvi de millorar la qualitat de vida? O potser la joventut d’ara, o almenys una part, no són uns éssers estrafolàriament consumistes com nosaltres i han descobert que la felicitat va per un altre camí?
Només un retret, senyor Folch i Camarasa: el gos. Ai, el gos!
