La seua estimada Iugoslàvia desaparegué a còpia d’odis i de violència en la dècada dels noranta del segle passat. Ella, croata, es posicionà en contra de la independència de Croàcia, durant la guerra.
L’exili és un drama que es repeteix. No poder tornar al teu territori genera sentiments profunds, com ara la nostàlgia permanent. Evocar carrers, camps o persones amb els quals hem crescut i que no tornarem a veure, o que tardarem a fer-ho, és una experiència colpidora.
El desarrelament forçós, matèria primera de la inspiració, ha proporcionat bones pàgines a la literatura. Alguns autors han excel·lit a mostrar-ne la cruesa, com ara Theodor Kallifatides. La Veu dels Llibres n’ha publicat diverses ressenyes. A casa nostra, per exemple, el dramaturg Manuel Molins ha mostrat la tragèdia d’un sensepapers en Abú Magrib (Bromera, 2007). També es pot esmentar l’obra de Max Aub i la de molts altres que han creat personatges exiliats, que oscil·len entre la persona que ja no és, i potser idealitza, i el que no mai serà, sempre foraster.
Es fan servir els àlbums de velles fotografies com a metàfora: “la vida no és més que un àlbum de fotos. Només el que hi ha a l’àlbum existeix. Allò que no és a l’àlbum no ha existit mai”.
Però què ocorre quan te’n vas i el país desapareix? Com tornar-hi? Només és possible retornar… al passat. Quina malenconia és aquesta? Més intensa? Encara més desolada? Dubravka Ugrešić (1949-2023) n’escriu a El Museu de la Rendició Incondicional. La seua estimada Iugoslàvia desaparegué a còpia d’odis i de violència en la dècada dels noranta del segle passat.
Ella, croata, es posicionà en contra de la independència de Croàcia, durant la guerra. I fou blasmada, com a traïdora, com a enemiga. El 1993 abandonà el país i s’establí a Amsterdam. En parlà a assaigs, de manera monogràfica, però aquesta trencadissa també ressorgeix en la novel·la. Esmenta, per posar-ne un cas, la neteja ètnica, cruel, d’aquelles guerres:
“els primers havien destruït les cases, els segons havien massacrat qui hi havia dintre, els tercers s’havien endut els mobles, els quarts la resta de coses, els cinquens havien mirat amb interès, els sisens amb fàstic, els setens s’havien tapat els ulls, els vuitens no hi eren per veure-ho”.
Què és el passat i de quin disposen els exiliats? A El Museu de la Rendició Incondicional es fan servir els àlbums de velles fotografies com a metàfora: “la vida no és més que un àlbum de fotos. Només el que hi ha a l’àlbum existeix. Allò que no és a l’àlbum no ha existit mai”. Molta vida, doncs, s’esvaeix perquè ningú l’ha retratada. La memòria tan sols són píndoles, de vegades aleatòries, rescatades de l’oblit. Què en resta del romanç amb l’António, al Bairro Alto de Lisboa?
La idea de la vida com a fotografies funciona també com a estructura narrativa. Així, enllaça fragments en aparença inconnexos, com si foren petits cubs tallats de peces que només cap al final el lector entendrà com a mosaic.
La idea de la vida com a fotografies funciona també com a estructura narrativa. Així, enllaça fragments en aparença inconnexos, com si foren petits cubs tallats de peces que només cap al final el lector entendrà com a mosaic. L’escriptora ho adverteix al principi: “si fa l’efecte que entre els capítols no hi ha lligams lògics i forts, que tingui paciència [el lector], els lligams s’establiran a poc a poc”. No debades, la història comença amb l’enumeració d’objectes diversos que trobaren a la panxa d’un elefant marí, conservats a una vitrina del zoològic de Berlín. Els museus també són una altra gran metàfora del llibre: “tots nosaltres som peces de museu errants”.
Així, els àlbums són conjunts de moments salvats de la destrucció perpetrada pel dimoni que fa oblidar: “l’àlbum i l’autobiografia són activitats fetes per l’àngel invisible de la nostàlgia”. L’àngel és potser la tercera gran metàfora que hi apareix i que deixaré que descobrisca el lector.
El resultat de tot plegat és un tel de pessimisme, de tristesa, que amera el lector, com la fotografia de la coberta, en blanc i negre, d’unes banyistes que a penes esbossen un somrís: “tots els que tenen una mica de cervell, en temps foscos com els actuals, canvien de pell, es creen una cuirassa, esdevenen nous exemplars humans, mutants, amb la superfície del cor reduïda i els ullals desenvolupats”. Ser exiliada, al capdavall, és esgotador. Cal començar, de nou. I ja és tard per a segons quines coses. No és casualitat que la primera part del llibre porte per títol Ich bin müde –Estic cansada. Aquest és un cansament físic i, sobretot, espiritual, que prové de terres movedisses, del neguit de la incertesa. Wo bin ich? On soc?, es pregunta de manera recurrent gairebé qualsevol migrant.
La història comença amb l’enumeració d’objectes diversos que trobaren a la panxa d’un elefant marí, conservats a una vitrina del zoològic de Berlín. Els museus també són una altra gran metàfora del llibre: “tots nosaltres som peces de museu errants”.
L’ofici de traductor obri mons als lectors. La traducció d’El Museu de la Rendició Incondicional ha anat a càrrec del poeta valencià Pau Sanchis, un pont directe per a acostar-nos a les literatures serbocroates, és a dir, a la croata, sèrbia, bosniana i montenegrina. L’art, ja se sap, no és independent de la política. A banda de l’italià, pel que fa al serbocroat, Sanchis compta amb una trajectòria que cal agrair. Ha traduït de Zoran Malkoč El cementiri dels reis menors (Raig Verd, 2016); de Lana Bastašić, Atrapa la llebre (Periscopi, 2020) i Dents de llet (2022) i de Predrag Matvejević, L’altra Venècia (La Breu Edicions, 2024). I també els poemaris Blasfèmia (Edicions 96, 2011), de Janko Polić Kamov, i Les maletes de Jim Jarmusch (Edicions del Despropòsit, 2013), de Petar Matovic.
El Museu de la Rendició Incondicional, que dona nom a la novel·la, era un gabinet de curiositats soviètic de la victòria a Berlín sobre el III Reich. Aquest museu desaparegué pocs anys després de la caiguda del Mur i de la República, dita democràtica, d’Alemanya. De tot allò, només romanen alguns records, cada vegada més esparsos… i la història i la literatura. “El mur de Berlín ha caigut, però se n’ha erigit un de nou, a les nostres ànimes”, unes ànimes colpides per la lectura d’Ugrešić.
