Alba viu a Reykjavík, la capital d’Islàndia, el tercer país més ventós de la Terra, on neva encara al maig. Ha sigut dur viure-hi en el passat. Encara ho és.
Cada divendres mor una llengua. Aquesta pèrdua de diversitat cultural era el títol del discurs de benvinguda del darrer congrés sobre llengües en perill d’extinció a què assistirà l’Alba, lingüista i correctora i alhora protagonista i narradora d’Edèn. En són pocs, els assistents, ja que “cada dia neixen soldats i metges, però poetes i lingüistes no”.
Alba viu a Reykjavík, la capital d’Islàndia, el tercer país més ventós de la Terra, on neva encara al maig. Ha sigut dur viure-hi en el passat. Encara ho és. De fet, també en són pocs, els habitants d’aquella illa de l’Atlàntic Nord, amb hiverns gèlids i foscos, de vegades negres “com una mitjanit sense lluna”.
El setze de novembre és el dia de l’islandés. Tanmateix, l’anglés s’escampa pertot. És l’idioma del cinema i el de l’illa només dels subtítols. I als migrants de pas no els ix a compte aprendre’l.
La llengua islandesa, per tant, la parlen unes tres-centes mil persones, uns pocs més que els habitants d’Elx i uns pocs menys que els d’Alacant. És un dels idiomes oficials estatals amb menys parlants del planeta, però compta amb una riquesa sorprenent, com ara un “sistema flexiu complicat, que fa servir la mateixa paraula, skilja, per dir ‘comprendre una persona’ i ‘divorciar-se’n’” o “més de cent paraules per anomenar les borrasques, segons d’on bufa el vent i segon si és sec o humit, fred o tebi”. Diria que cap idioma internacional se li acosta per a poder descriure el mal temps.
El setze de novembre és el dia de l’islandés. Tanmateix, l’anglés s’escampa pertot. És l’idioma del cinema i el de l’illa només dels subtítols. I als migrants de pas no els ix a compte aprendre’l. Ella se’n lamenta: “no haurem d’esperar gaire perquè figuri a la llista de llengües en perill d’extinció”.
Alba treballava a la Universitat. Un alumne, poeta, s’enamora d’ella. “Un cos n’atreu un altre. No estava previst”. I li barra el pas a una institució que exigeix més puresa als professors que a la procedència de les fonts de finançament de recerca.
Alba treballava a la Universitat. Un alumne, poeta, s’enamora d’ella. “Un cos n’atreu un altre. No estava previst”. I li barra el pas a una institució que exigeix més puresa als professors que a la procedència de les fonts de finançament de recerca.
Així doncs, decideix –o s’hi veu impel·lida– a capgirar la vida. Ven el pis de la ciutat i compra una finca amb un refugi per a reformar, propietat d’una escriptora de novel·les negres. El planta tot d’arbres, per a compensar el carboni emès pel transport als congressos lingüístics. Una bogeria, a parer de més d’un, inclosa la germana, el personatge secundari que encarna el sentit comú, a diferència del pare, més comprensiu. Però Alba hi té una resposta, contundent, que resumeix Edèn: “les persones no van ser creades per comportar-se assenyadament, i cap ésser humà fa sempre el que li convé més”. No sempre surt malament la jugada esbojarrada.
A prop de la finca, hi ha un poblet, a penes unes cases, una comunitat diminuta, on tot se sap. Alba es desfà en la botiga dels llibres de lingüística, que generen un gran interés –deixe al lector descobrir per què. I acaba per fer classes d’islandés a un grup de migrants.
I acaba per fer classes d’islandés a un grup de migrants.
No només els ocells i fins i tot les plantes, amb el vent que transporta les llavors, migren. També hi ha humans que han d’escapar de la tirania o de la fam, de vegades amb resultats tràgics. “La mar no només escup balenes a les vostres costes, també escup persones”, afirma Álfur, un adolescent aïllat que ha viscut una travessia il·legal de la qual encara no s’ha recuperat. A poc a poc, observem com aspira a arrelar en una terra, segons com, inhòspita. No serà fàcil. Ell “cau molt bé a tothom, però un foraster serà sempre un foraster”, argumenta un oriünd. A mesura que avancen les pàgines, esperem el desenllaç lògic, la fugida a un altre lloc més confortable.
Els diàlegs, freqüents, curts, incisius, creen l’ambient de la novel·la i fan avançar la trama. Al cap i a la fi, “la llengua és l’eina més important de l’home en la lluita pel poder”. I en la pugna per la vida, s’hi podria afegir. Potser per això li sentim dir a Alba que “una sempre es troba al bell mig de la vida”. En qualsevol moment podem endreçar-la, de nou.
No només els ocells i fins i tot les plantes, amb el vent que transporta les llavors, migren. També hi ha humans que han d’escapar de la tirania o de la fam, de vegades amb resultats tràgics.
La traducció d’Edèn ha anat, revisada per Núria Martínez-Vernis, a càrrec del professor Macià Riutort. No el conec personalment. Si algú pot fer-li arribar aquest missatge, li ho agrairé: gràcies, Macià, moltes gràcies per acostar-nos aquesta joia d’una literatura minoritària –també ha traduït, de la mateixa autora, La veritat sobre la llum. I a Club Editor perquè està atent a les petites coses importants, com ara aquesta història tendra, de les que et reconcilia amb l’espècie.
Els humans, pel canvi climàtic, present tothora a la novel·la, estem tan amenaçats com la llengua islandesa. I per a fugir de l’extinció, Ólafsdóttir proposa una eixida compartida. Ben mirat, “és tan poc el que pot fer un ésser humà tot sol”.
Edèn és moltes coses, en definitiva. També dues declaracions d’amor d’Alba, a la seua llengua i a l’Álfur, a l’alteritat esdevinguda família. “L’abraço. Tot s’arreglarà, li dic. Tot anirà bé”. Les paraules no sols comuniquen. De vegades, també escalfen. I la calor humana és, precisament, l’edèn que cerca cada personatge d’aquesta història.
