Cal dir-ho d’entrada: amb aquest llibre, Vicent Alonso culmina un treball importantíssim per a la literatura catalana —la traducció íntegra de Montaigne—, empresa sostinguda al llarg de molts anys, amb la versió integra dels Assaigs, i que ara es completa amb aquest Diari de viatge i Cartes. No és un apèndix menor, sinó la peça que acaba de perfilar el retrat d’un autor fonamental, traduït amb un català de matís valencià: precís, dúctil i sense afectació.
Llegir el volum que recull el Diari de viatge i les Cartes de Michel de Montaigne no és obrir un llibre vell per a nostàlgics de la grandesa literària: és caure —i cal perdre-s’hi— en un laberint humà fet de fang, suor, carn, dubtes, rialles i cartes que arriben amb la tinta tremolosa després d’una posta de sol amb pluja. Fins i tot entre hostals humils i carrers polsosos, Montaigne ens obliga a qüestionar què entenem per saviesa, per bellesa, per veritat interior.
Quan lliges aquestes pàgines no esperes frases de gran retòrica renaixentista —i encara menys, pentinades amb pompa—: hi trobes gent anònima, pedres, camins relliscosos, mals de ventre inesperats, rostres estrangers en fondes fumoses, llengües inintel·ligibles i la por persistent de ser foraster en un món inhòspit. I, al mateix temps, un diàleg constant amb si mateix i amb el món: una escriptura que no pretén seduir amb ornaments, sinó incomodar amb honestedat.
El viatge a Itàlia, aquell 1580-1581 que molts moderns associarien —dos segles després— amb Goethe, va ser per a Montaigne un tall radical: abans, filosofia de biblioteca; després, assaig fet de pols, de peus cansats, de camins errats i contratemps, però amb una lucidesa que cap toga no podria conferir.
El motiu inicial era tan prosaic com humà: la recerca de remeis per a les pedres renals que l’afligien. I, tanmateix, el que hi troba és molt més que una cura: és el descobriment del cos com a matèria d’escriptura. És com si, de sobte, l’“assaig” acceptara el seu cos: malalties, vòmits, fred, estómacs que no suporten el vi dubtós, paraules que tremolen, silencis que espanten. Escriure-ho no és negar-ho: és convertir-ho en matèria viva, amb cicatrius, pudor, plors i complicitat. Montaigne no vol encisar-te; vol que respongues.
Aquest diari —escrit sobretot en francès i en italià, amb una forta empremta gascona, i en bona part dictat al seu secretari fins al febrer de 1581— no és un record ornamentat. Vicent Alonso hi incorpora, a més del text del viatge, un conjunt de cartes i documents que permeten resseguir algunes de les zones més delicades i reveladores de la vida i del pensament de Montaigne: la relació amb la seua dona, sovint llegida de manera simplista; el vincle intel·lectual i vital amb La Boétie; i els textos que mostren com l’autor negocia l’amistat, el matrimoni i la pròpia identitat.
Alonso no presenta les cartes com un simple complement biogràfic, sinó com un espai de tensió i de lectura crítica, on les paraules de Montaigne —iròniques, desviades, plenes de bifurcacions— obliguen el lector a avançar amb la mateixa prudència que en els Assaigs. El resultat és una polifonia fràgil i fascinant, feta de papers dispersos, d’afirmacions que es contradiuen i de silencis que pesen tant com les paraules.
El viatge no es limita a Itàlia: travessa Suïssa i Alemanya, observa costums, impostos, rituals, institucions i maneres de governar. A Roma, Montaigne rep privilegis singulars —com ara el permís per llegir alguns llibres prohibits— i deixa constància de la burocràcia, les audiències i els cerimonials.
El diari, redescobert al segle XVIII i publicat per primera vegada el 1774–1775, és també una font valuosíssima per a la història de la medicina renaixentista: banys termals, dietes, remeis, diagnòstics i una observació minuciosa del propi cos que anticipa una manera moderna d’escriure la malaltia.
Els crítics han assenyalat aquest volum com un antecedent clar de la literatura de viatges moderna, de les memòries íntimes i del dietari subjectiu i capriciós, però també com una expressió precoç del “jo reflexiu”: un jo vacil·lant, que es qüestiona a si mateix, que insisteix en la fragilitat, en l’observació de costums estranys i en la confrontació amb la diferència cultural. Aquesta tensió —allò universal que emergeix de la singularitat— és l’eix sobre el qual girarà bona part de l’assaig posterior. L’estranger és record, por, fascinació i pregunta constant.
Sí, hi ha pàgines que poden avorrir: descripcions de mals corporals, referències a la brutícia de les fondes, queixes, retards, la rigidesa del cos humà en viatge. Pot semblar que Montaigne s’obsessiona amb detalls trivials o miserables. Però aquesta és precisament la seua força: no ven glòria, ven realitat. I en aquesta realitat hi ha dignitat, humor, contradicció i humanitat.
Aquesta honestedat crua —tan atractiva per a un lector cansat de filtres, de xarxes socials i de retòriques buides— fa que el llibre no siga només una joia per a especialistes, sinó també una arma contra la frivolitat. Llegir Montaigne avui és com seure al voltant d’una foguera en una nit fosca i entendre que els grans canvis no arriben amb declaracions solemnes, sinó amb renúncies menudes, caminades insegures i el reconeixement de la pròpia vulnerabilitat. L’assaig no necessita castells intel·lectuals: necessita pols, por, cos i conversa honesta.
Per això, si vols llegir un llibre que no et reconforte sinó que et sacsege, que no t’adule sinó que t’obligue a mirar, aquest Diari de viatge i Cartes és un dels pocs tasts literaris que realment valen la pena. I si tu, lector modern —amb el mòbil a la mà i l’ego ple de filtres—, et sents incòmode en aquestes pàgines, felicita’t: potser has retrobat alguna cosa essencial que ja havies perdut.
