Deu capítols que se solen centrar en un llibre o en un autor, tot i que sovint hi van apareixent connexions amb altres obres.
Crec que ja he exposat en algun altre lloc les meves prevencions particulars sobre la relectura de llibres. Amb tot, després de llegir Comptes pendents. Apunts d’una relectora crònica, de Vivian Gornick, em sembla que me les repensaré.
El que ens ofereix Vivian Gornick en aquest llibre és l’anàlisi d’una sèrie d’obres a partir de la relectura o de les relectures que n’ha anat fent al llarg de la vida i com les diferents circumstàncies i les diferents experiències vitals han anat modificant la recepció que n’ha tingut en cada moment.
Són deu capítols que se solen centrar en un llibre o en un autor, tot i que sovint hi van apareixent connexions amb altres obres. Bé, no tots els capítols. Per començar pel final diré que en el breu capítol deu, l’únic en què només ens parla d’un llibre, ens amaga de quin es tracta. Ara bé, això li serveix gairebé per a categoritzar l’experiència de la relectura. M’agradaria reproduir-lo complet —només són dues pàgines— però em limitaré a donar-vos-en unes pinzellades parafrasejadores.
Hi parla tant dels llibres com de si mateixa —potser més de si mateixa— i ho fa d’una manera valenta, parlant-nos dels seus matrimonis, dels seus divorcis, de les seves relacions sexuals…, de les seves gates.
A partir d’una pregunta que algú li fa sobre un detall d’un llibre que fa anys que ha llegit i que no sap contestar, Gornick el fulleja i es troba una frase que havia subratllat quaranta anys enrere: no és capaç de saber per què l’havia subratllada, quin interès li havia despertat aquella frase. S’adona, tot d’una, que en la pàgina següent hi ha frases que sí que li resulten interessants i que en la primera lectura no va subratllar. Es pregunta per què i al capdavall descobreix en aquells subratllats el seu “jo de joventut”. Decideix rellegir tot el llibre i subratllar-lo amb un color diferent. La conclusió final, que és potser la conclusió final del llibre i que em permeto d’avançar-vos, és aquesta: “Espero poder viure prou per llegir-me’l una altra vegada, amb un bolígraf d’un tercer color a la mà”.
Dit d’una altra manera, en Comptes pendents, Vivian Gornick hi parla tant dels llibres com de si mateixa —potser més de si mateixa— i ho fa d’una manera valenta, parlant-nos dels seus matrimonis, dels seus divorcis, de les seves relacions sexuals…, de les seves gates —“Després de set anys juntes, encara es llepen, es mosseguen i es persegueixen cada dia amb el mateix interès i ganes que si s’acabessin de conèixer”: hi he vist Romeu i Julieta, els meus gats. És tan valenta que no es permet la més mínima concessió a l’hora de descriure’s: “Quan xerrava amb algú, era seca i buscabregues; a les trobades familiars, avorrida i despectiva; a la feina, egoista fins a dir prou”.
Sons and lovers, de D. H. Lawrence; La vagabonde i L’entrave, de Colette; L’amant, de Marguerite Duras; The heat of the day, d’Elisabeth Bowen; The word is a wedding, de Delmore Schwartz; La meva vocació, de Natalia Ginzburg; A month in the country, de J. L. Carr.
És una aproximació molt més habitual en el món angloamericà que no pas en el nostre. Ací, aquest tipus d’anàlisi textual sol caure en l’àmbit de l’acadèmia i, per tant, s’hi exigeix tot un aparat crític que, tot i ser útil per a un lector especialitzat —un altre acadèmic, vull dir—, potser l’allunya del gran públic, que, òbviament, no és ni millor ni pitjor. A més a més, amb la voluntat de dotar l’anàlisi de cientificitat es tendeix a mostrar-la d’una manera tan extremadament objectiva que acaba per amagar les opinions personals, fruit de lectures que desperten sentiments —per no dir que la fa, en general, ben tediosa.
Segurament, hi té molt a veure, també, la manera en què estudiem literatura a l’escola, als instituts o a les universitats: a la Gran Bretanya, per exemple, seria inconcebible que un alumne no digués la seva sobre una obra literària, sovint per escrit, a partir d’una lectura ben conscient; ací es pot assolir qualsevol nivell educatiu només repetint allò que el professor ha dit a classe —de fet, la major part de les vegades és això el que el professor espera. Pensar de manera autònoma no sol tenir-hi espai.
Gornick ara s’identifica amb un dels personatges i adés amb un altre; troba en una novel·la la representació exacta d’algú amb qui ha conviscut, o, senzillament, veu que una obra ja no li agrada o que, per contra, la va llegir en un moment en què no hi estava preparada.
Imagino que us agradarà saber algunes de les obres i els autors que us trobareu en Comptes pendents: Sons and lovers, de D. H. Lawrence; La vagabonde i L’entrave, de Colette; L’amant, de Marguerite Duras; The heat of the day, d’Elisabeth Bowen; The word is a wedding, de Delmore Schwartz; La meva vocació, de Natalia Ginzburg; A month in the country, de J. L. Carri Regeneration, de Pat Barker; Particularly cats, de Doris Lessing; Jude l’obscur, de Thomas Hardy.
I aquests en són només un tast, perquè, òbviament, les connexions amb altres obres dels mateixos autors o d’altres es multipliquen. Com també es multipliquen les percepcions: Gornick ara s’identifica amb un dels personatges i adés amb un altre; troba en una novel·la la representació exacta d’algú amb qui ha conviscut, o, senzillament, veu que una obra ja no li agrada o que, per contra, la va llegir en un moment en què no hi estava preparada:
“Ah, la receptivitat! També coneguda com a bona disposició. Responsable de totes les connexions amb èxit entre llibre i lector —i entre persones—, la bona disposició emocional és un dels misteris humans més fondos: la forma que agafa cada vida en depèn del tot. Com de perversament circumstancial ens pot semblar la vida quan considerem l’aleatorietat aparent amb què rebem amb els braços oberts o rebutgem del tot el que acabaran sent —o el que podrien haver estat— les relacions més importants de les nostres vides. Quantes vegades amics de l’ànima o amants han tremolat de pensar: «Si t’hagués conegut en qualsevol altra època…» Passa el mateix entre un lector i un llibre que es torna amic íntim i per poc no et troba amb ganes perquè no estàs d’humor; és a dir, predisposat.”
Tota una lliçó de vida: i els llibres, com la vida, de vegades ens ofereixen segones oportunitats que no hauríem de deixar passar. El bagatge cultural de Gornick és excepcional; la seva capacitat per a recordar sensacions, extraordinària. Tot plegat fa que llegir Comptes pendents sigui un regal. A més a més, m’ha acabat convencent que en rellegir-lo d’ací a uns anys m’obsequiarà amb noves maneres de sentir.
