L’editorial Sembra Llibres va publicar ara fa deu anys dues obres d’interés per conéixer la figura i trajectòria del cantant, actor, poeta i rapsode Ovidi Montllor. El primer fou l’assaig Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula i el segon fou aquest Com un record d’infantesa. Aquell any es commemorava el 20é aniversari de l’inici de les vacances de l’alcoià –ai cabàs, si ha donat de si aquest vers de l’Ovidi.
Narra la història d’un jove dibuixant de còmics xilé, Víctor, la mare i els avis del qual van haver de fugir del País Valencià quan va tenir lloc el colp militar del general Franco.
Enguany fa 30 anys del seu traspàs a l’altre “món millor que ens diuen” i és per això que cal recuperar publicacions com aquesta, obra del també cantant i autor de cançons xativí, Feliu Ventura, que es va introduir a l’àmbit de la narrativa amb aquesta primera –i fins ara única– novel·la.
Com un record d’infantesa és un acte profund d’amor per la reivindicació de la memòria –individual i col·lectiva. Il·lustrat per Daniel Olmo, narra la història d’un jove dibuixant de còmics xilé, Víctor, la mare i els avis del qual van haver de fugir del País Valencià quan va tenir lloc el colp militar del general Franco i van arribar a aquest país llatinoamericà, que els va acollir amb els braços oberts, però que, malauradament, va patir un colp similar amb l’aixecament i l’inici de la dictadura de Pinochet algunes dècades després.
De la mà de les cançons de Víctor Jara i Violeta Parra, passegem per la història de Xile a través de les planes del llibre, per un país que va fer seua la proposta de la Unidad Popular de Salvador Allende –qui va guanyar les eleccions el 1970–, un país que va evolucionar a correcuita i que va patir una aturada descomunal amb l’arribada al poder –per les armes i no pels vots– de Pinochet.
Ha mort l’avi i ha de complir amb la darrera voluntat: dipositar les seues cendres a Alcoi. Li ho ha deixat tot a ell: diners en dos comptes bancaris, un pis a Santiago i una carta amb un missatge ocult que li permetrà conéixer les seues arrels.
Feliu Ventura ens endinsa en cos i ànima en el particular univers del país llatinoamericà. De la seua mà, transitem pels carrers de Santiago, descobrim la Nueva Canción Chilena, escoltem les composicions de Jara, Parra i Chico Trujillo, coneixem l’existència de la llengua del poble Maputxe i de publicacions mítiques com la revista Trauko, atés que Ventura és un avesat al país, al qual va dedicar la cançó “Estadi Xile” –inclosa al disc Estels de tela (2000)– i on va rodar el documental La memòria de la música (2012).
Quan tan sols era un xiquet indefens que encara duia bolquers, Víctor –qui rep nom pel cantautor xilé– va perdre els pares en un accident de trànsit i és per això que va haver de créixer sota la figura dels avis materns. Ara s’ha quedat a soles. Ha mort l’avi i ha de complir amb la darrera voluntat: dipositar les seues cendres a Alcoi. Li ho ha deixat tot a ell: diners en dos comptes bancaris, un pis a Santiago i una carta amb un missatge ocult que li permetrà conéixer les seues arrels.
Disposat a complit la comesa, inicia un viatge a terres valencianes en què Martina –la més íntima amiga de sa mare i una destacada militant revolucionària–, el seu exmarit, Gaspar, i la filla d’ambdós, Violeta, l’ajuden a resseguir el fil familiar per assabentar-se d’un passat amagat per complet i que canvia de soca-rel la seua vida. Víctor farà aquest trajecte vital acompanyat per les cançons d’Ovidi Montllor, de qui té com a projecte fer un còmic.
Assabentar-se d’un passat amagat per complet i que canvia de soca-rel la seua vida. Víctor farà aquest trajecte vital acompanyat per les cançons d’Ovidi Montllor, de qui té com a projecte fer un còmic.
Fins ara, el jove havia seguit de reüll la història del seu Xile natal. La indignació generalitzada amb la posada en llibertat de Pinochet després d’haver sigut detingut l’any 2000 ha estat una burla a la justícia i els carrers de Santiago són l’escenari de les manifestacions de les famílies dels desapareguts sota la dominació del terror del dictador. Seguint el proverbi maputxe amb què Ventura obre la novel·la, “No podem saber on anem si no sabem d’on venim”, Víctor inicia un viatge personal i interior en què camina decididament cap a si mateix, tal com escriu l’autor.
Atordit pel canvi horari, aterra a València, on el reben amb els braços oberts Martina, Gaspar i Violeta –qui rep el nom de la cantautora xilena, Violeta Parra. A poc a poc, de la seua mà coneix un passat familiar que el deixa en xoc, uns precedents que venen acompanyats d’una capsa farcida de documents que posen de manifest la violència que va haver de patir la família. A més, la visita a Alcoi per dipositar les cendres de l’avi li serveix en safata una història impressionant i colpidora que l’avi va amagar a tota la família i que revela el motiu pel qual mai va deixar Xile, arribada la dictadura, per tornar a un Alcoi que donava la mà a la democràcia.
Escolta per primera vegada alguns dels grups que van marcar un temps vital de canvis al País Valencià, entre d’altres, Obrint Pas, Urbàlia Rurana i Ska Band Malajunça.
És a terres valencianes on descobreix l’obra i la trajectòria d’Ovidi Montllor, des d’on viatja als anys de la Nova Cançó de la mà de Samuel –un músic xilé assentat a Xàtiva i que va col·laborar amb Montllor– per saber dels noms de Raimon, Maria del Mar Bonet i Guillem d’Efak, recorre els carrers d’un Alcoi que “té costeres i ponts, música de telers” i escolta per primera vegada alguns dels grups que van marcar un temps vital de canvis al País Valencià, entre d’altres, Obrint Pas, Urbàlia Rurana i Ska Band Malajunça. I per si això no fos prou, descobreix també un amor amb aroma d’“espígol, mel i gingebre” al si del grup d’amics que fa a terres valencianes, amb qui comparteix nits d’estiu i de concerts.
Com un record d’infantesa és un viatge profund a les nostres arrels, a la memòria individual, però també col·lectiva, un recorregut en què Víctor es trenca el cor per complet i en què descendeix a la foscor dels secrets millor guardats per la família. Estem davant d’una història en què el jove s’enfronta a un silenci que obre cicatrius mai tancades, que dona pas a una obscuritat absoluta i que transita d’una peça cap a la llum.
Ventura ens proposa un diàleg profund amb nosaltres mateixos, una conversa que manifesta com de necessari i útil és mantenir la memòria viva.
