“No podia imaginar quina periodista havia estat, l’únic que sabia d’ella era que no n’havia parlat mai, que aquella etapa no la recordava ningú i que ella se n’havia ocupat prou bé, d’aquell oblit.”
Mercè Ibarz ha editat aquest llibre sorprenent sobre la Mercè Rodoreda periodista, gràcies a un treball exhaustiu de recerca, en què ens descobreix l’escriptora com una aguda entrevistadora i articulista en temps de la Segona República a Catalunya. L’escriptora de vint-i-pocs anys es fonia així en un ventall de diverses formes de periodisme que abastaven des de la crítica literària o política a l’humor i la sàtira en aquella transició després d’una asfixiant dictadura. Per a Mercè Ibarz: “No podia imaginar quina periodista havia estat, l’únic que sabia d’ella era que no n’havia parlat mai, que aquella etapa no la recordava ningú i que ella se n’havia ocupat prou bé, d’aquell oblit.”
Aquella jove plena d’energia en aquells dies revolts, per això allò de la pistola Browning i els gàngsters, critica tradicions tan poc catalanes com la representació del Tenorio per Tots Sants a Barcelona, any rere any. Retrata com pocs la imatge de la modernitat d’aquella època, com ara quan parla a “Vampiresses d’ahir i d’avui” de la intel·ligència de Marlene Dietrich, la fabricació totèmica de la Garbo o la bellesa felina de Brigitte Helm, la seua preferida.
El 1934 Rodoreda abandonaria definitivament el periodisme per la literatura.
S’hi havia iniciat el 1932 a Mirador, La Rambla i La Publicitat per passar a ser una peça clau a la revista Clarisme, durant el Bienni Negre, sobretot a les seccions d’humor, fins que va tancar el juny de 1934. Alhora publica tres novel·les: Soc una dona honrada? (1932) i el 1934 Del que hom no pot fugir i Un dia en la vida d’un home… i prepara una obra de teatre. Va traure la seua quarta novel·la el 1936, Crim, abans de la insurrecció feixista i, ja durant la guerra, escriurà Aloma, tenyida d’humor esguitat de les tonalitats negres del moment col·lectiu que es vivia aleshores.
S’havia iniciat el 1932 a Mirador, La Rambla i La Publicitat per passar a ser una peça clau a la revista Clarisme, durant el Bienni Negre, sobretot a les seccions d’humor, fins que va tancar el juny de 1934.
Aquella jove periodista comença fent entrevistes en les quals, de vegades només escriu les respostes. Un estil nou, el seu estil. Escriu també amb pseudònims: Bolic, quan escriu de cine; Just d’Esvern, quan fa crítica literària. I de vegades redacta cròniques més atrevides amb un pseudònim col·lectiu del reduït equip de Clarisme, en què Rodoreda és una peça clau. Signa com a Hari-Hara i a les seccions d’humor d’Anti-Be i Ta-Bola.
Quan entrevista la soprano Mercè Plantada, diu d’ella: “Sorolla, si l’hagués coneguda, l’hauria vestida de valenciana, amb una faldilla florejada, un pom de tarongina al pit i un raig de sol llampant acaronant-la. Zuloaga, amb un mantell de Manila.”
Entrevista l’escriptor de Sant Carles de la Ràpita (Montsià) Sebastià Juan Arbó, autor de Terres de l’Ebre, i li pregunta: “Què en penseu de les dones que escriuen?” I Juan Arbó li contesta, mentre ella es manté erta i impertèrrita: “Que no m’agrada. Tot i que escriure és força femení; però jo, per la meva manera de pensar, no crec que la dona hagi de fer-ho. La dona em plau molt femenina: res de política, res que pugui desviar-la del que naturalment ha d’ésser. M’és desagradable aquesta igualtat que fica la dona a les universitats i tota aquesta llibertat…”
Critica amb acidesa Salvador Dalí, que no suportava bé les crítiques: “Pere pelleringa…/ Dalí, bon xicot / si no fossis ximple / ja t’haurien mort.” Recomana l’últim llibre de Josep Pla i explica de l’autor de Coses Vistes que Madrid és l’únic lloc al món on no té res a fer. Madrid l’avorreix i com que l’avorreix allí és on més pot escriure, perquè no té res a fer!
A la novel·lista i periodista Rosa Maria Arquimbau la valora, però li clava una punxa sobre el seu llibre Història d’una noia i vint braçalets: “Voldríem més emoció, més de realitat o, si més no, més gràcia. Rosa Maria Arquimbau té el defecte d’escriure amb por!”
“Parlaràs el valencià / a tot el qui te l’entenga / i a qui no te’l ben comprenga / que després t’ho agrairà”. I en acabant afegirà: “Si és que sou valencians, solteu la llengua i les mans.”
El març de 1934 visita València en falles en un llarg viatge en tren. Li agrada València: “No és possible d’imaginar la bellesa d’aqueixa horta valenciana amb les seues barraques blanques, amb la mar remorosa als seus peus i l’esclat pictòric de les taronges.” I explica la festa en la seua crònica, mentre llegeix els versets a peu de falla: “Parlaràs el valencià / a tot el qui te l’entenga / i a qui no te’l ben comprenga / que després t’ho agrairà”. I en acabant afegirà: “Si és que sou valencians, solteu la llengua i les mans.”
Descriu la ciutat amb ulls ben oberts i sorpresos: “el Micalet i el Mercado de Flores de la plaça d’Emilio Castelar (…) Si les flors són valencianes, per què no… ‘Mercat de Flors’?”
Recomana fugir de la “Crosta castellanista” i observa i critica que els señoritos de la ciutat parlen castellà a la mínima que se’ls presenta. Va als bous, per primera i –diu– última vegada, una correguda de vuit bous on el cavall ix desbudellat com un Picasso. Allà Rodoreda fa acte de fe: “No sento ni la bravura ni la majeza espanyoles!” Contempla la Cremà de les falles darrere d’un llaurador a qui espolsa les volves ardents de la brusa negra. Es veu amb Carles Salvador i se’n va enamoriscada de València.
Aquesta Mercè Rodoreda, periodista, és polièdrica i polifacètica… com un trencadís gaudinià. El llibre, un descobriment, una meravella sorprenent i joiosa.
