Hi ha imatges que ens copsen i que no ens les podem llevar del mig. Imatges que, sense saber molt bé per què, s’enfonsen a dintre de la nostra ànima, com si foren el mirall d’allò que som o que ens mostren la força tel·lúrica de qui tenim davant. Això és el que li va passar a l’autora d’aquesta novel·la, Éncar Reig, quan ara fa uns anys va ensopegar amb la mirada magnètica i hipnòtica d’una xiqueta que la rebia protegida per les cames de sa mare. Fou només entrar a la pensió en què anava a allotjar-se durant alguns dies.
En el transcurs de la transformació personal per la qual travessa, converteix les experiències vitals viscudes en fragments d’una novel·la que esdevé aixopluc en tot moment per a ella.
Aquesta experiència vital, incontestable i llampegant, li va servir de motiu per encetar una òpera prima a l’àmbit de la novel·la, Aurèlia oculta. Per escriure aquesta història de fugides i de trobades i d’espectres del passat i del present, l’autora va prendre com a referència, també, alguns textos alquímics del segle XVII. Cal destacar que el títol del llibre ho va ser també d’un antic tractat d’alquímia incorporat al compendi Theatrum chimicum, on autors diversos van incloure els resultats de les seues investigacions, però també assajos, poemes, notes i escrits. A la novel·la, com a l’alquímia, la protagonista, Aurèlia, viu un moment de canvi, de recerca de si mateixa, un procés profund i complex d’experimentació i transformació.
Aurèlia oculta arranca amb una sentència que obligatòriament ens empeny a iniciar la lectura: “He matat l’home de la meua vida”, escriu. La prosa poètica —val a dir que l’autora abans d’aquest volum havia publicat el poemari Llibre de l’ànima i de les coses salvatges i havia format part d’antologies poètiques col·lectives com ara Verso a verso i Elles: constel·lació poètica— travessa de dalt a baix una novel·la en què ens presenta un mosaic humà dels que, per motius múltiples i antagònics, es troben i comparteixen el seu dia a dia en una pensió del barri de Russafa de València. Continent i contingut.
La casa que els allotja, de nom Victòria, esdevé un més dels personatges i és fonamental per entendre tot allò que té lloc a les planes de la novel·la. La seua veu, i la de Vita —la xiqueta que rep la protagonista a la seua arribada, amb la qual guarda una sorprenent semblança quan són fotografiades—, ens acompanyen al llarg d’un viatge màgic, místic i subtil on uns personatges —especialment ella, Aurèlia— es busquen per trobar-se, amb el rerefons d’un crim a l’espera de ser resolt. No és ella l’única a la pensió que es troba en un moment vital de trencament respecte a allò que havia sigut la seua vida fins aleshores.
A banda de presentar-nos aquest mosaic humà que de forma inesperada es congrega a la Pensió Victòria i que anirem coneixent com si l’observàrem per l’espiell d’una porta —fixeu-vos com d’aconseguida està la portada—, Aurèlia oculta és també un homenatge a la literatura i la música. Al llarg de les seues pàgines descobrirem com la protagonista dedica tot el seu temps i esforç a escriure el llibre de la seua vida, alhora que de fons sonen les melodies d’Enrique Morente, Sonic Youth, Pixies, Los Planetas o PJ Harvey.
Introdueix —i juga— amb els binomis que marquen el nostre pas pel món: les fugides i les trobades, la realitat i la ficció, la vida i la mort, la física i la metafísica, la llum i la foscor i la presència i l’absència, que certament marquen les nostres seqüències vitals.
Aurèlia escriu tancada a la seua habitació i és per això que davant els ulls de la resta dels inquilins la lletraferida és indesxifrable i impossible de dibuixar. En el transcurs de la transformació personal per la qual travessa, converteix les experiències vitals viscudes en fragments d’una novel·la que esdevé aixopluc en tot moment per a ella. Escriu: “L’impuls de crear, d’escriure, de posar en paraules el cant de les sirenes, és a dir, les arrels, la veu dels elements i també la música interior, i tot allò que té a veure amb la imaginació”.
Cal destacar així mateix que el text que ens presenta Éncar Reig —que viatja constantment entre l’espai i el temps— és precís, acurat i rítmic tothora i que, a sobre, està a l’abast de tothom. L’autora ens planteja ací els conflictes als quals hem de fer front al llarg de la nostra existència. Ho fa quan introdueix —i juga— amb els binomis que marquen el nostre pas pel món: les fugides i les trobades, la realitat i la ficció, la vida i la mort, la física i la metafísica, la llum i la foscor i la presència i l’absència, que certament marquen les nostres seqüències vitals.
Aurèlia oculta ens endinsa en nosaltres mateixos i ens enfronta amb qui som i amb la relació que mantenim amb aquells que tenim a l’abast de la mà. És el viatge personal de la protagonista, que ens acull també per fer-lo amb ella, en paral·lel, i, per tant, esdevé col·lectiu —de nou, el binomi. És a partir d’ací quan els personatges secundaris ens empenyen a traçar un camí que ens arrossega a nosaltres també i que va des de l’interior fins a l’exterior —el contingut i el continent que dèiem abans.
Sense cap dubte al respecte, no deixeu passar l’oportunitat d’endinsar-vos en la alquímia que ens proposa l’autora.
