La història del primer viatge a Nova York d’una jove valenciana, qui s’allotjarà en casa d’un amic de sa mare, Lluís, un professor de literatura en la Universitat de Columbia.
Guillermo Colomer (Alzira, 1966), notari i escriptor, torna a la narrativa en valencià després de l’apreciable impacte d’una primera novel·la en la nostra llengua, L’últim dels valencians (Drassana, 2019), la segona obra premiada per uns, aleshores, incipients premis Lletraferit, que han aconseguit en poc temps articular un catàleg apreciable que, més enllà d’uns altres encerts, conté la molt reeixida Noruega, l’extraordinària obra de Rafa Lahuerta.
Colomer, un nom fins fa poc desconegut en l’àmbit literari valencià, és una de les referències que enriqueixen sense dubte la col·lecció narrativa de Drassana. De la torrencial L’últim dels valencians, podríem discutir si era del tot redó l’intent de recuperar i modernitzar un cert naturalisme de la narrativa valenciana del segle XX, amb possibles referents, com es va escriure en el seu moment, com ara Martí Domínguez –avi–, Enric Valor o Blasco Ibáñez.
Un gens dissimulat homenatge a la ciutat dels gratacels, que recorre els racons i les històries de Nova York. Algunes de més conegudes, unes altres, no tant.
Personalment, no vaig acabar d’entrar en la proposta, la qual cosa no és necessàriament imputable a l’autor o la novel·la. Però el que no es podia negar, de cap manera, era l’enorme ambició narrativa del llibre i, més important encara, que tot allò vinguera acompanyat d’una prosa igualment substancial, intencional. Amb voluntat literària. Potser darrere de L’últim dels valencians no hi havia una novel·la catedralícia, a l’altura de l’ambició que desplegava, però hi havia un escriptor.
L’escriptura revela estats d’ànim, però la lectura és igualment un exercici anímic. Tal vegada sota la influència d’un recent viatge a Nova York em vaig agafar amb ganes i bona disposició Aura en Manhattan, una novel·la més continguda pel que fa a l’extensió i les pretensions narratives, però tal vegada per això més esfèrica.
La relació ambivalent de Lluís amb la ciutat, entre la sensació de ser un cos estrany –encara, molts anys després d’aterrar en Nova York– i un fort sentiment de pertinença i vinculació.
Aura en Manhattan conta la història del primer viatge a Nova York d’una jove valenciana, qui s’allotjarà en casa d’un amic de sa mare, Lluís, un professor de literatura en la Universitat de Columbia casat amb Margaret, una enigmàtica nord-americana. Prompte ens assabentarem a través de Lluís, el personatge-narrador, que molts anys enrere el protagonista havia mantingut una relació sentimental amb la mare d’Aura. Sobre aquest plantejament, la novel·la desenvolupa un doble plànol narratiu. D’una banda, seguint el fil dels itineraris que la jove fa de la mà del seu cicerone, assistim a un gens dissimulat homenatge a la ciutat dels gratacels, que recorre els racons i les històries de Nova York. Algunes de més conegudes, unes altres, no tant.
Colomer enriqueix el relat amb multitud de referències literàries, cinèfiles, polítiques o socials, connectant Nova York amb les vivències de viatgers il·lustres com ara Josep Pla o Federico García Lorca. Alhora, no desaprofita l’oportunitat de traçar les connexions valencianes, enriquint per exemple els coneixements esquemàtics que sovint tenim sobre figures com ara l’arquitecte valencià Rafael Guastavino i la brutal petjada que hi va deixar.
L’altre plànol narratiu, salts enrere per contar una història de la joventut de Lluís, uns fets ocorreguts a Xàbia que Colomer va administrant. Un fil sobre una relació post-adolescent.
L’autor, en tot cas, sorteja el perill que la novel·la esdevinga una mena de sofisticada guia turística traçant hàbilment un interessant mapa relacional. De primeres, trobem la relació ambivalent de Lluís amb la ciutat, entre la sensació de ser un cos estrany –encara, molts anys després d’aterrar en Nova York– i un fort sentiment de pertinença i vinculació, amagant en el calaix el tòpic que els valencians no canviaríem res per la terra d’origen. Alhora, hi ha la relació amb Margaret, un matrimoni que no està lliure de l’erosió, dels perillosos implícits semiocults en els silencis i els gestos. Un personatge fascinant, el de Margaret, del qual potser Colomer no extrau tota la substància. Potser perquè el focus està centrat en l’enlluernadora presència d’Aura, una jove bella i intel·ligent que impressiona Lluís i, alhora, remou fets del passat.
Tot just aquestes remembrances amb Sonia, la mare d’Aura, configuren l’altre plànol narratiu, salts enrere per contar una història de la joventut de Lluís, uns fets ocorreguts a Xàbia que Colomer va administrant. Un fil sobre una relació post-adolescent que, al principi, entrebanca la lectura plaent del relat d’Aura i el seu viatge. En la mesura que el llibre avança, tanmateix, la trama de la Marina adopta uns perfils més inquietants. I fa que el llibre incorpore un punt de misteri i complexitat narrativa, una trama que per atenció als futurs lectors no podem desenvolupar més, però que que complementa una novel·la que és una mica més que una elegant i cosmopolita narració sobre personatges benestants amb vinculació a Nova York.
En la mesura que el llibre avança, tanmateix, la trama de la Marina adopta uns perfils més inquietants. I fa que el llibre incorpore un punt de misteri i complexitat narrativa.
Resumint, Aura en Manhattan compleix amb solvència l’objectiu de bastir un sincer, elegant i llegidor homenatge a la ciutat amb claus personals i familiars, com es desprén de la dedicatòria, “Als meus fills, que tant s’estimen Nova York”. I també aconsegueix en paral·lel articular una narració atractiva, amb una vigorosa evolució que va de la jovenívola història iniciàtica –i una mica tòpica– del jove mascle tímid fascinat per una femella efervescent i inconscient a un relat amb perfils molt més foscos i inquietants.
Indicadors sobre l’existència d’un autor llegit, sòlid i versàtil. Que no treballa a la lleugera els seus materials narratius, sinó des de la consciència i la reflexió.
