En un moment la dècada del 1990, en els llargs caps de setmana que un grup de joves de les Terres de l’Ebre passen en les discoteques valencianes de l’anomenada “Ruta del Bakalao”.
De Laia Viñas (Xerta, Baix Ebre, 1997), una de les irrupcions literàries més notables dels darrers temps, criden poderosament l’atenció les tries temàtiques i formals de les dues novel·les que ha publicat fins ara. Arran de la publicació del seu primer llibre, Les closques (L’Altra Editorial, 2021), Premi Documenta del 2020, l’escriptora deia en una entrevista que l’edat “no ha d’impedir escriure el que et doni la gana”. Una afirmació menys òbvia del que sembla: sobtava en un sentit positiu que una autora de només 23 anys haguera lliurat una obra densa, amb salts temporals i de narrador, sobre la història d’una nissaga al llarg del temps, amb influències reconegudes de Mercè Rodoreda o Montserrat Roig.
Les closques no era una novel·la absolutament redona, hi havia alguns desajustos en l’aposta per la desfragmentació, però encertava el jurat del Documenta en ressaltar “la maduresa literària i la complexitat narrativa” d’una obra que, a més, desplegava una estranya saviesa en el dibuix dels personatges i vestia tota la narració d’un clima dramàtic, tibant, fosc i suggeridor, afavorit per la decisió d’integrar els diàlegs en la narració.
Allò que atorga sentit a agafar el cotxe i desplaçar-se lluny de casa. Tot i que també abunden els detalls menys amables: les bronques producte de la testosterona i les substàncies, les situacions de risc, les males baixades. El sentiment de culpa, els dubtes.
Amb el seu segon llibre, Aquí baix, publicat enguany, Viñas torna a sorprendre amb una novel·la radicalment diferent, un retrat generacional d’aquells que li podríem suposar a una escriptora jove. Llevat que el retrat és de la generació anterior, la dels seus pares. I no és una manera de parlar: la coberta s’il·lustra amb una fotografia de joventut i festa dels progenitors de l’autora.
De fet, el llibre s’ambienta en un moment la dècada del 1990, en els llargs caps de setmana que un grup de joves de les Terres de l’Ebre passen en les discoteques valencianes de l’anomenada “Ruta del Bakalao”, quan aquell itinerari, nascut com una escena underground i creativa, es va empantanar en una llarga decadència estètica i en una estigmatització amb una part de fonament i una certa hipocresia, també. Fonamentada en el fet que aquells anys, indubtablement, deixaren víctimes; hipòcrita perquè la nit valenciana no tenia l’exclusiva a l’Estat del consum de drogues ni monopolitzava la llista de baixes.
Una hàbil primera persona és l’agulla que cus la història d’Aquí baix, una novel·la que relata com uns joves desfoguen les magres perspectives de futur i un present laboral dissuasiu de discoteca en discoteca, consumint alcohol i les drogues del moment. “No som aquí pels trenta quilòmetres farcits de clubs (…). Venim per xuclar un bitxet i poder arribar al dilluns amb la sensació que hi ha una alternativa, un altre univers que encara no podem palpar però que fa suportable la idea d’una cita al banc a les nou del matí”, argumenta la protagonista.
Escenaris i ambients que Viñas dibuixa amb precisió, com si haguera estat allí. Perquè, per als que visquérem aquelles nits, més que fora de manera tangencial o tardana, tot ens resulta proper i familiar.
Una narradora, part implicada, que mostra el vessant hedonista i escapista de tot plegat. Allò que atorga sentit a agafar el cotxe i desplaçar-se lluny de casa. Tot i que també abunden els detalls menys amables: les bronques producte de la testosterona i les substàncies, les situacions de risc, les males baixades. El sentiment de culpa, els dubtes. “No és que tingui por però trobo que tot ha d’explotar en un moment o altre. És difícil de dir amb paraules però crec que ser tan feliç al final és dolent i em sent com si fes trampes”, es confessa. “Només sé que els diumenges m’agafa mania i bec tres litres d’aigua per anar-ho traient i quedar-me neta per a la setmana”, dirà la narradora en un altre moment.
Amb tot, no hi ha moralina, no hi ha lliçons a aprendre, tan sols una certa consciència del perill que pesa menys que l’arcàdia escapista i feliç de la ruta, el seu ambient estrany i dens de germanor i violència latent. Escenaris i ambients que Viñas dibuixa amb precisió, com si haguera estat allí. Perquè, per als que visquérem aquelles nits, més que fora de manera tangencial o tardana, tot ens resulta proper i familiar. Versemblant. Viñas potser es nodreix del que li han contat. I és cert que les matinades de disbauxa, d’ara i de fa trenta anys, comparteixen rituals i penitències. No per això la lectura és menys sorprenent i l’escriptura menys meritòria.
Un encert del llibre, de fet, és la combinació dels episodis d’hedonisme amb la vida quotidiana de les Terres de l’Ebre, el contrast que contextualitza la necessitat de supurar adrenalina.
Formalment, a més, l’autora és capaç de trobar-li al llibre, com en la novel·la anterior, el to just i escaient. La relativa solemnitat i aspror de Les closques es transforma en Aquí baix en una narrativa desimbolta, àgil, esquitxada de bonics dialectalismes i de la particular cosmovisió i la sornegueria ebrenca. Un encert del llibre, de fet, és la combinació dels episodis d’hedonisme amb la vida quotidiana de les Terres de l’Ebre, el contrast que contextualitza la necessitat de supurar adrenalina. De viure, de respirar. Sense dogmes ni pressuposicions.
Aquí baix és l’antítesi de les històries deterministes de joves arrossegats per l’hedonisme a un destí de fatalitat. Més aviat, és el retrat, bastant encertat al meu parer, d’una època, una col·lecció d’estampes d’uns personatges que, amb les seues singularitats, representen una generació que va voler viure xafant l’accelerador. Que, d’alguna manera, aprenia a viure mentre ho feia, com a part d’un procés. Aquesta novel·la no és la primera que en parla, però que haja estat una persona d’una generació posterior atorga al retrat un punt de distància, un plus d’interés sociològic. Uns valors sostinguts a més per una bastida literària sòlida, plenament satisfactòria. Un altre pas endavant.
