A finals de març del 2021, Joan Borja i Víctor Labrado van conversar amb Silvestre Vilaplana. La trobada entre els tres escriptors es va llençar a través de les xarxes socials i ha quedat publicada a La Veu dels Llibres. Preguntat pel motiu que li feia escriure històries fosques atapeïdes d’assassinats, l’autor alcoià establia que “necessite, d’una certa manera, explicar o explicar-me en quin món vivim i quines circumstàncies hi ha, i potser l’única venjança que ens queda —l’única manera de contar la realitat— és a través de la novel·la negra”.
Vilaplana és un dels autors valencians més guardonats. S’ha dedicat amb força al llarg de la seua trajectòria literària a la poesia, la novel·la històrica, la narrativa juvenil i, així mateix, la novel·la negra, amb el reconeixement del públic i dels crítics.
S’ha dedicat amb força al llarg de la seua trajectòria literària a la poesia, la novel·la històrica, la narrativa juvenil i, així mateix, la novel·la negra, amb el reconeixement del públic i dels crítics.
Amb Dones sense nom (2020) va iniciar una trilogia en què la inspectora Araceli Lavila havia de fer front a una sèrie de casos a resoldre. En aquell primer episodi, calia descobrir els responsables d’haver matat una jove el cos sense identificar de la qual havia aparegut a l’extraradi de València. Li havien tallat les falanges dels dits i tot apuntava que l’episodi formava part d’un cas de robatoris de xiquets emparat per l’Església.
Dos anys després es va publicar Suburbis del paradís (2022). En aquesta ocasió, Araceli Lavila s’enfrontava a un cas que li tocava de ben a prop: la brutal mort de son pare. Per a resoldre’l, havia d’enfrontar-se al seu passat i a les implicacions polítiques del progenitor amb els grups de l’extrema dreta valenciana.
El final d’aquesta segona novel·la va donar pas a la darrera entrega de la saga, Àngels de la mort (2023). Fins al recer de la inspectora arriba un vídeo en el qual es mostra la violació d’una jove, Alika. La inspectora té les mans nugades i no pot fer-lo públic, però el periodista i amic, Roger Casafont, l’ajudarà. Tot i que intenten impedir la publicació, les xarxes socials seran el canal en què es difondrà la filmació. Ara, la inspectora ha de plantar cara a un assassí que ha decidit matar els implicats en l’enregistrament, els quals formen part d’una xarxa d’explotació sexual de joves procedents d’un centre de menors.
Tot i que intenten impedir la publicació, les xarxes socials seran el canal en què es difondrà la filmació. Ara, la inspectora ha de plantar cara a un assassí que ha decidit matar els implicats en l’enregistrament.
Silvestre Vilaplana enfoca Àngels de la mort amb dos trames estructurades en quatre parts i 70 capítols curts trenats, com sempre, magistralment. D’una banda, en la primera, trobarem l’aparició dels cossos dels implicats en la violació d’Alika, a qui han destrossat la vida a més no poder. En el cas està implicat Alexis Solano, un polític d’ultra-dreta, corrupte i cocaïnòman, el poder del qual abasta tots els indrets.
D’altra banda, l’autor ens mostra en la segona trama un assassí en sèrie pertorbat sobre manera, que considera les seues accions obra de la divinitat. Ell és un “àngel de la mort”, és a dir, un assassí que no sent cap culpa a l’hora de matar. Té la consciència tranquil·la atès que considera que ajuda les seues víctimes a fer front a l’immens dolor que les angoixa i matant-les aconsegueix alliberar-les d’aquest patiment infinit.
La inspectora, ja jubilada, també està malalta, terminal, però farà front al cas fins a les darreres conseqüències. Aquesta vegada, haurà de bregar amb una trama on la corrupció política i policíaca ho envaeix tot, i que serà descoberta gràcies al periodista.
Haurà de bregar amb una trama on la corrupció política i policíaca ho envaeix tot, i que serà descoberta gràcies al periodista.
Entre referències a Màrius Torres, Joan Margarit, René Daumal, Ewa Lipska i Josep Maria Fonollosa, l’autor ens condueix ininterrompudament cap a un final únic i trepidant, on els esdeveniments s’acceleren una cosa de no dir. Silvestre Vilaplana ha aconseguit novament amb Àngels de la mort fer realitat allò que destacava d’ell Isabel-Clara Simó: “Ell fa literatura. Et fica en ambients tèrbols, sufocants i plens d’angoixa. Perquè et posa la condició humana davant la cara i et quedes sense respiració”.
Les tres publicacions s’emmarquen en la literatura de denúncia social. Tal com establia a la conversa a què fèiem referència al principi, a través d’aquesta saga Vilaplana explica als lectors una sèrie de casos funestos on la corrupció i els abusos de poder estan al centre de tot plegat. Els robatoris de xiquets sota una trama organitzada per l’Església, la violència i els interessos econòmics dels grups de l’extrema dreta valenciana, i l’existència d’una xarxa de pornografia i d’explotació sexual que exerceix una violència feroç contra les menors amb menys recursos, són el que pren com a referència ací. En definitiva, el lletraferit s’ha enfrontat a través de la sèrie a allò que no li agrada de la societat —la corrupció, el creixement del feixisme i la violència contra les dones— i empra la novel·la negra per a venjar-se d’aquells que exerceixen aquests abusos de força.
