Obra disruptiva, avantguardista i plena de tensió literària, que recull sis històries absolutament independents.
A pesar que Isabel-Clara Simó és més reputada per novel·lista, no hi ha dubte que la importància de la seua obra de narrativa breu la posa al mateix nivell d’altres contistes en llengua catalana considerats ja clàssics. Llibres com ara Històries perverses (1992), Dones (1997) i Homes (2000), així ho demostren.
Alcoi-Nova York fou el seté llibre de l’autora, que va publicar-se el setembre de 1987. Ara, ha sigut Bromera qui ha recuperat aquest recull que estava exhaurit. En aquesta nova edició, la coberta no podia ser més encertada. Un quadre del pintor i escultor alcoià, Antoni Miró, dona la benvinguda als sis relats que s’hi inclouen.
Estem davant d’una obra disruptiva, avantguardista i plena de tensió literària, que recull sis històries absolutament independents. Cal destacar-hi l’original narrativa, la riquesa lingüística, la ironia i la crítica sempre present, així com tota una sèrie de referències en què trobem l’empremta de l’autora, principalment, a través dels seus interessos i compromisos i de la presència d’una petjada personal, de vegades, oculta.
Ha de discernir entre la realitat i la ficció —com ella diu al conte entre “la ‘jo’ i la ‘jo’ de veritat”— al llarg d’un viatge personal en què travessa les fases de la negació, la ràbia, la tristesa i l’acceptació.
El primer dels relats inclosos dona títol al llibre. S’emmarca en el gènere del realisme màgic i és per això que la protagonista, Pilar, se sent atònita per una realitat que, de moment, no sap interpretar. “Aquestes coses només passen en la fantasia dels contes”, afirma. Després d’haver sigut atropellada per un camió, ha de discernir entre la realitat i la ficció —com ella diu al conte entre “la ‘jo’ i la ‘jo’ de veritat”— al llarg d’un viatge personal en què travessa les fases de la negació, la ràbia, la tristesa i l’acceptació d’allò que viu.
Estem davant d’un relat en què l’autora experimenta amb la seqüència temporal —passat i present—, condueix la narració a un lloc indeterminat de l’espai-temps i, finalment, situa la ficció de què ací parla en un itinerari d’eixida i tornada a Alcoi, amb estacions de parada a Barcelona i Nova York.
El segon relat del llibre, “El professor de gramàtica” narra com un jove professor de nom Coltell arriba un bon matí a classe per tal de substituir el titular de gramàtica. La baixa del professor és conseqüència d’una depressió fruit de les situacions viscudes a l’aula. Simó aprofundeix en aquest relat en les relacions entre el professorat i l’alumnat, atés que Coltell haurà d’enfrontar-se a un de dotze anys, ben saberut i pedantesc, que li farà la vida impossible. El relat és així mateix —i per damunt de tot— un retrat irònic d’una classe de gramàtica.
El senyor Joan és aparentment inofensiu, però gaudeix d’una superioritat sobre Mercè que li atorga una posició de privilegi. Ella és submisa, i en dona gràcies.
Amb un títol satíric i mordaç, el tercer conte, “La bona persona del senyor Joan”, s’emmarca en la condició de la dona. El senyor Joan vesteix sempre ben mudat, coneix tothom al poble i tothom el coneix a ell. Regenta un comerç en què atén qui ho necessita amb educació i atenció. Per la seua banda, Mercè és una dona també estimada, respectada i reconeguda, que treballa i estalvia, que es desviu pel negoci i la família, amb modèstia i sense demanar res a canvi. Tots dos conformen un matrimoni ben avingut i envejat, però, ara bé, no tot allò que llueix és or. El senyor Joan és aparentment inofensiu, però gaudeix d’una superioritat sobre Mercè que li atorga una posició de privilegi. Ella és submisa, i en dona gràcies.
“Carona de verge” és el quart relat del recull. Es tracta d’una història que avança des de la racionalitat fins a la irracionalitat per narrar l’enamorament que viu Eladi per una imatge de l’artista Giovanni Bellini que descobreix a Venècia. Quan el protagonista perd el cap per la madonna és quan comença a sentir-se defallir en tots els sentits. Està ferit d’amor i desig per ella i no pot pensar en res més. Amb la tornada a Barcelona, res canvia i decideix fer realitat el seu somni engegant un pla morbós. L’autora inclou ací una sèrie de pinzellades sobre la salut mental i els trastorns psicològics.
Un recull de plena actualitat, on la crítica davant les injustícies i els excessos de la societat majoritària es manifesta en uns textos plens de raons, i on trobem, a més, els trets principals de la literatura de l’alcoiana.
El cinqué relat del llibre, “Tu sí que m’estime, oi que sí?”, tracta la crueltat que pateix una mare, Rosa, davant les contínues agressions físiques per part del marit, i com el fill —Marc, de sis anys— viu la situació per què travessa sa mare i com això l’ofega a ell mateix. És, també, una víctima. Però un matí de diumenge, Marc aconsegueix trobar una solució a la situació en què es troben, una eixida que posarà tothom contra les cordes. Ací trobem el compromís de l’autora amb el feminisme, i on també reflexiona sobre la veu callada de les persones que coneixen uns fets aborronadors i hi guarden silenci.
La condició de dona hi és novament al sisé i últim relat del llibre, “Plaer de dona”, una descripció del desig on la veu femenina pren la paraula. Escrit amb una prosa poètica admirable on la riquesa lèxica, retòrica i literària és excel·lent, representa un profund diàleg interior a través del qual Rebeca raona i pren consciència sobre el plaer de sentir i gaudir de la sexualitat amb una mateixa, lluny de la immediatesa dels homes. L’autora tracta ací l’alliberament sexual i la consciència de ser dona.
És sorprenent que a pesar d’haver estat originalment publicat el 1987, Alcoi-Nova York és un recull de plena actualitat, on la crítica davant les injustícies i els excessos de la societat majoritària es manifesta en uns textos plens de raons, i on trobem, a més, els trets principals de la literatura de l’alcoiana.
