Lola Ivorra Maestre naix a Petrer el 1960 i actualment viu a Agost (l’Alacantí). Ha dedicat la seua vida a l’ensenyament del valencià a les comarques del sud. Ara fa el que sempre ha desitjat: llegir i, sobretot, escriure. Aquesta és la seua última novel·la: una obra que denuncia un fet històric pertorbador: el colp d’estat del 23 de febrer de 1981 i que reivindica la capacitat resolutiva de les dones per a tirar endavant malgrat els infortunis.
la necessitat de recordar i denunciar un esdeveniment històric del passat segle XX: el colp d’estat del 23 de febrer del 1981. Aquest dia, arreplegat als llibres d’història actuals, forma part de les circumstàncies vitals de l’autora als vint anys
Un dilluns de febrer no respon d’entrada a un dilluns qualsevol del calendari. Admirant la il·lustració de la portada d’aquesta narració, descobrim la silueta d’una dona jove que amb un gest nostàlgic i reflexiu mira un sol naixent. Des d’aquest perfil jovenívol naix la necessitat de recordar i denunciar un esdeveniment històric del passat segle XX: el colp d’estat del 23 de febrer del 1981. Aquest dia, arreplegat als llibres d’història actuals, forma part de les circumstàncies vitals de l’autora als vint anys.
Quan ens endinsem en aquesta trama narrativa trobem de seguida un conjunt de fotografies de color sèpia que ens mostren la vida d’una ciutat: Alacant. L’autora narra, amb perícia, les vivències particulars de la seua gent, d’uns personatges creats per a convertir en literatura la vida de cadascun d’ells, en un dia ben singular. I ho fa mitjançant una tasca d’investigació, escorcollant arxius històrics del panorama polític, cultural i social del moment. El seu esperit, força combatiu i ple de curiositat, l’ha menada a obrir una capsa de records testimonials diversos; amb aquests retrats ens convida a conéixer i viure les seues reaccions en assabentar-se del colp d’estat, ara fa 42 anys i escaig.
Els preparatius d’aquest alçament militar no són gens fortuïts. Tot forma part d’una trama que es gesta a poc a poc, amb queixes plenes de malestar, de ràbia, de violència i dolor, amb tremolors i frases masclistes, amb menyspreus i desqualificacions d’un dels protagonistes, l’Ernest, cap a la seua dona, l’Alexandra. Ernest apareix des del primer moment com un dels senyals d’aquest assalt al govern democràtic. És obvi el símil que hi ha entre el seu comportament agressiu –engelosit i obsessiu, tens i vigilant a tothora, ple de ressentiment– i els preparatius del colp militar. Tota una olla a pressió que bull amb força al llarg d’aquest dia i que esclatarà de vesprada al Congrés dels Diputats.
el ban de Milans del Bosch i les marxes militars ens traslladaran a la tristor del passat –el bombardeig de les huit hores i els tres-cents morts al Mercat Central d’Alacant… Els anys de la Guerra Civil i de la postguerra bruta i fosca hi suren evocats amb terror
La temor d’aqueixa nit permetrà obrir tot un ventall de veus testimonials que envolten la vida d’Alexandra i Ernest. I en el seu ressò trobarem bocins d’una lliçó d’història que convé rememorar: el ban de Milans del Bosch i les marxes militars ens traslladaran a la tristor del passat –el bombardeig de les huit hores i els tres-cents morts al Mercat Central d’Alacant… Els anys de la Guerra Civil i de la postguerra bruta i fosca hi suren evocats amb terror per Ximo i Doloretes, la senyora Pepita i la seua germana Maria, per Andreu i Lluís –advocats sindicalistes–, per Don Tomás –el notari–, per Don Carlos, per Paco i Neus, Joan i Irene, Maribel i Jordi… entre altres.
Però, per sort, la tristor d’aquest passat torbador es dissipa a poc a poc. La por minva de matinada perquè les ordres militars fan fallida i els tancs d’Alcoi i de València tornen a les casernes. L’insomni d’aqueixa llarga nit comença a omplir-se d’esperança a trenc d’alba. Els partidaris de l’antic règim no aconsegueixen el seu objectiu perquè, per ventura, triomfa la democràcia.
El nom de la protagonista –Alexandra– tampoc és fruit de l’atzar. Es desperta expectant al costat del seu company, però de manera resolutiva decideix fer valdre el coratge per a tirar endavant malgrat les blaüres. El seu somriure atent li serveix de protecció per a animar els clients de La Marea, la cafeteria on treballa. Des d’ací, l’autora ens convida a fer un passeig pels barris alacantins –el Raval Roig, Santa Creu i San Anton, Benalua, els Àngels, Sant Gabriel…– i rodalies –Elx, Petrer, Xixona, Sant Vicent del Raspeig, el Palamó…–; en començar un nou dia, tornem a reviure les escenes quotidianes dels seus veïns. Les converses s’ameren d’èxits musicals –Camilo Sesto, Freddie Mercury…– i cinematogràfics –La vida de Brian, Hiroshima mon amour…– del moment. Les olors de salobre del passeig marítim de la platja del Postiguet es confonen amb els sorolls i els costums d’aquesta ciutat plaent.
Un dilluns de febrer és una novel·la que captiva fàcilment amb un timbre planer, entenedora i vindicativa des del primer moment. Hi ha l’evocació del passat però amb la intenció d’admirar les llibertats que hem aconseguit des de l’època de la Transició. Un exemple d’aquest triomf és sens dubte l’homenatge que Lola Ivorra fa a les cigarreres, i a les aparadores del calçat d’Elx… Elles han estat les protagonistes de les conquestes socials de la dona en el món laboral. Elles ens han permés veure com són d’importants les il·lusions per a aconseguir sobreviure en un entorn patriarcal i ser autònomes. Elles, perseguint uns objectius ben clars d’igualtat, són un gran estendard, la llum d’aquell sol naixent que apareix en la portada i que ens esperona i serveix de guia, cada dia. Tot un exemple de sororitat.
