Fa molts i molts anys vaig treballar als serveis informatius de Canal 9. De fet, va ser la meva primera feina si deixo de banda els milers d’hores passades al camp amb mon pare entre tarongers, meloneres i carxoferes —un dels majors regals que m’ha fet la vida— i les tres veremes que vaig fer a França els anys previs a aquell 1989 en què va començar a caminar la Radiotelevisió Valenciana —algun dia n’hauré d’escriure amb calma, fer una crònica reflexiva, i si pot ser no apassionada, sobre aquells temps. Com que era dels més joves —el més jove, de fet— dels assessors lingüístics, feia les vacances els dies que la resta de companys, la majoria amb obligacions familiars, em deixaven lliures. El resultat era que jo —acompanyat d’algun altre jovenàs— cobria els mesos d’estiu, cosa que, d’altra banda, ja m’anava bé: em permetia tenir vacances en altres èpoques de l’any i podia dedicar-les a les meves obligacions discents. Tot això ho feia fingint una profunda cara de resignació, la mateixa que feia quan havia de treballar els dies de Nadal o de Cap d’Any o els caps de setmana o a les nits…
entre altres coses, recordo l’obsessió dels editors per omplir els trenta minuts escassos que durava un informatiu estival. Perquè les notícies notícies s’acabaven tot d’una
El cas és que, entre altres coses, recordo l’obsessió dels editors per omplir els trenta minuts escassos que durava un informatiu estival. Perquè les notícies notícies s’acabaven tot d’una. No hi havia activitat parlamentària i els polítics donaven poc de joc, més enllà d’algun sopar de germanor de partit, amb declaracions més aviat intranscendents. No hi havia lliga de futbol ni de bàsquet i els periodistes sabien que l’atletisme, més estiuenc, tampoc no aixecava grans passions. Hi havia, sí, els incendis forestals —això pràcticament no ha canviat, malauradament—, les operacions sortida de principi de mes… De tant en tant, un accident de trànsit salvava l’edició. De fet, recordo que un periodista, ben autocrític en veure les imatges que emetíem d’un motorista que havia mort a la pista de Silla, va comentar l’entrada de María Consuelo Reyna a la redacció de Las Provincias al crit de “pareu les màquines, un accident d’avió ens ha salvat l’edició”; hi havien mort tota la tripulació i tot el passatge.
Em pregunto si no passa una cosa similar si traslladem la situació a la premsa escrita i, en certa manera, a la creació literària i, fins i tot, a la lectura. Llegim els mateixos llibres a l’estiu o busquem textos més relaxats?
Per tot això, la cultura ocupava molt més espai de l’habitual, sia l’alta cultura sia la cultura popular. Per exemple, dedicàvem amplíssims reportatges a exposicions artístiques, de pintura, d’escultura, de fotografia, que no hauríem considerat durant la resta de l’any o que, a tot estirar, haurien tingut un petit espai en un informatiu de cap de setmana. M’encantaven els que feia Lídia Arenós. Els acompanyava sempre amb una suau música de fons i a mi em semblaven preciosos, tot i que no entenia pràcticament res del que hi deia: els quadres tenien grans càrregues matèriques, els volums de les escultures ocupaven espais impossibles i la llum de les fotografies en blanc i negre assolia profunditats inimaginables… Donàvem notícia d’una campanya arqueològica en algun jaciment, revisitàvem algun monument i, sobretot, sobretot, les càmeres recorrien pobles i pobles de tot el país per explicar-ne les festes patronals fins al detall més insignificant, amb entrevistes a totes les reines de les festes, a tots els alcaldes i als veïns més entusiastes que podien tenir el seu wharholià minut de glòria —Wharhol parlava de quinze minuts, però en la televisió quinze minuts eren i són una eternitat.
Gentes pasadas por agua, un conjunt de set articles que Fuster va publicar en espanyol en el diari La Vanguardia els dies 17, 20, 22, 23, 24, 28 i 29 d’agost de 1969 i que posteriorment va incorporar a l’obra completa traduïts —Gents passades per aigua—, d’acord amb el seu criteri de tenir una pervivència literària exclusivament en català
Em pregunto si no passa una cosa similar si traslladem la situació a la premsa escrita i, en certa manera, a la creació literària i, fins i tot, a la lectura. Llegim els mateixos llibres a l’estiu o busquem textos més relaxats? Una ullada a la premsa escrita, del passat i del present, ens hi pot donar unes quantes pistes. Els que encara llegiu premsa en paper us deveu adonar que un diari d’agost té moltes menys pàgines que un diari d’abril. Però, a més a més, algunes de les pàgines, sovint en forma de suplements centrals, són textos d’autors més o menys coneguts que solen respondre a pulsions més pròximes a la literatura, fins i tot en els casos d’aquells que durant l’any s’han dedicat a ocupar les columnes d’opinió.
Un cas ben paradigmàtic és el de Joan Fuster. Com tothom sap o deu saber, Fuster va escriure centenars, milers d’articles per a la premsa periòdica: vivia d’això. Molts d’aquests articles eren reflexions sobre temes d’estricta actualitat, sovint amb càrrega política —la que permetia la dictadura durant la major part de la seva existència com a opinador. Doncs bé, arribat l’estiu, Fuster també es relaxava. Hi ha, en concret, una sèrie que trobo deliciosa. Es tracta de Gentes pasadas por agua, un conjunt de set articles que Fuster va publicar en espanyol en el diari La Vanguardia els dies 17, 20, 22, 23, 24, 28 i 29 d’agost de 1969 i que posteriorment va incorporar a l’obra completa traduïts —Gents passades per aigua—, d’acord amb el seu criteri de tenir una pervivència literària exclusivament en català. En el primer article de la sèrie hi ha uns mots introductoris dels editors del diari que no em puc estar de reproduir-vos:
Hoy comienza a colaborar en nuestras páginas Joan Fuster, quien seguramente no necesita presentación alguna porque es, sin duda, uno de los escritores de más claro talento, de más gracioso ingenio, de más independiente y aguda intención que poseemos, en castellano y en catalán.
Ha escrito para los lectores de la vanguardia una serie de artículos que contienen sus observaciones y reflexiones durante un viaje a ras de tierra por la encendida orilla levantina, que Fuster tanto conoce y ama. He aquí el primer trabajo de la serie que, desdichadamente, sólo consta de siete capítulos.
En general, aquest grup d’articles són una reflexió força relaxada, però alhora profunda i irònica, sobre el fenomen del turisme, amb un gran nombre de referències literàries: des de la Divina comèdia a Jacint Verdaguer, Riba, Mallarmé, Lope de Vega, Cervantes o Gabriel Miró…, i un element molt poc habitual en els textos fusterians, els passatges narratius, en què Fuster —contràriament a la seva obsessió per presentar-se com un escriptor amb escasses capacitats inventives— es mostra com un narrador ben hàbil, com en aquest que us ofereixo, ara sí, en català, provinent del primer dels articles, “A Dénia, per començar”, en el qual el suecà, és també un dels personatges:
Seiem a la terrassa d’un cafè, i demanem la beguda local: “carnot”. El cambrer sembla una mica sorprès. “Dos carnots, sí”, insisteix el meu amic. I explica: “En aquests establiments amb clientela de turistes, ja gairebé mai no en serveixen. Al cap i a la fi, és una beguda de pobres. En diuen ‘el whisky dels pobres’, i si vas a qualsevol taverna no sofisticada, basta que diguis ‘whisky’ perquè et donin carnot. La broma amb el nom és tot un costum…” El joc irònic, evidentment, resulta justificat: pel color, sens dubte, la confusió seria possible. El líquid té la consistència daurada i transparent del més acreditat scotch.
El meu acompanyant, salvant l’incís, continua amb el seu tema:
—I Dénia era una excepció. En tot el litoral valencià, aquest era l’únic poble que escapava a la pura fatalitat agrària. València i Alacant són casos a part, és clar. En les grans ciutats tot és distint, encara que en les d’ací no ho sigui massa. Només Dénia. Potser Borriana podria comptar-se com un cas similar. No ho sé. Crec que algú ha escrit un paper sobre això. El recordo molt vagament…
El primer glop de carnot decepciona. És el clàssic beuratge confeccionat amb alcohol i herbes de la muntanya més pròxima.
Com podeu comprovar, el fragment és com un conte breu, amb els elements habituals de la narració, una localització espacial al principi, descripció, diàleg… Malgrat això, el missatge no deixa de ser molt fusterià, i la reflexió que hi ha al darrere, també. Podríem dir, doncs, que és com un conte d’essència assagística, o un assaig d’essència narrativa. Fuster continua essent Fuster, però alleugereix les formes per oferir una lectura més tranquil·la, menys exigent, més adequada a un moment de l’any en què les altes temperatures fan que els cervells humans funcionin a un ritme més pausat. Us recomano que busqueu aquests articles en la seva obra completa o que els localitzeu en l’hemeroteca de La Vanguardia si els voleu llegir en l’espanyol brillant en què els va escriure inicialment —perquè deixeu-me dir-ho ben clar i ben alt: Fuster escrivia molt bé, també en espanyol. Passareu una estona d’allò més agradable.
Dos apunts finals. El primer: faig una anàlisi molt més acadèmica —menys estiuenca, per tant— d’aquests articles fusterians en el meu llibre El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori i aprofito per fer-ne publicitat: crec, sincerament, que no podeu passar un estiu més sense llegir-lo. El segon, estic intentant convèncer l’editor de la veu dels llibres que hauríem d’incorporar una secció més literària, més creativa, a la publicació i que l’estiu és un bon moment per mirar de provar si funciona, si té bona acceptació entre el públic lector. Estic convençut que puc confiar en vosaltres i que m’ajudareu a fer-li veure què és una idea magnífica.
