El poeta Jaume Subirana (Barcelona, 1963) acaba de publicar el llibre Una hora curta – poemes escollits, un petit volum de seixanta poemes, un per a cada minut, per celebrar els seus seixanta anys. Una selecció extreta de la relectura, tria i reorganització del tot publicat fins ara. Però que en realitat, més que una antologia, acaba per representar un llibre nou. El criteri selectiu ha estat, en primer lloc, el gust propi; després les referències inexcusables i finalment l’interès per deixar constància d’aquells poemes més celebrats. Curiosament, l’ordre de col·locació s’ha definit de forma alfabètica, fet que podria donar peu a pensar que Subirana vol evitar qualsevol mena de compromís temàtic o de cronologia. No ho sé, però aquesta seqüència tan poc original acaba sent molt positiva perquè posa de manifest la uniformitat d’estil de tota l’obra de Subirana, ja que poemes escrits amb anys de diferència encaixen amb els més recents sense grinyolar. Fins i tot l’autor ha canviat el títol d’alguns d’ells per tal de facilitar aquest fluir. I un petit detall: el volum inclou un poema inèdit, Solsticial, i una traducció.
una recreació del procés creatiu que va portar el “príncep inútil”, tal com irònicament l’anomena, a escriure el seu poema més mític, Nabí. Un poema llarg el de Subirana que porta per títol “Jonàs a la Garona”
Jaume Subirana és professor de literatura de la UPF i ho va ser de la UOC, on va posar en marxa el portal Lletra. De 2004 a 2006 va ser director de la Institució de les Lletres Catalanes i entre 2018 i 2022, vicepresident del PEN Català. Ha publicat set llibres en quaranta anys, el primer el 1985, Pel viure extrem, i el darrer el 2020, La hac. L’any 1988 obtingué el Premi Carles Riba de poesia amb Final de festa, i el 2011 el Premi Gabriel Ferrater-Sant Cugat amb Una pedra sura. Ha publicat diversos llibres d’assaig, el darrer, Cafarnaüm. Ha traduït poesia de Billy Collins, Ted Kooser, Seamus Heaney, Berta Piñán, Gary Snyder, entre altres, i novel·les de Ray Bradbury i de Marguerite Duras. També ha adaptat poesia infantil de Leire Bilbao, Ovidi Montllor i Adrià Puntí. Tot un bagatge literari que aporta expertesa al poeta per fer versions d’altri –en el sentit d’interpretació, de represa. Perquè traduir és la pràctica de transcriure, descodificar i fer-se seu el que altres han viscut abans que tu, per això llegim a Una hora curta l’aforisme: “Només comença allò ja començat”. I Subirana experimenta aquest coneixement escrivint versos a partir de la contemplació d’una pintura de Fra Angèlico o de Caravaggio: “el quadre parla amb mi”, a partir d’un viatge a Venècia, com si fos la “fondamenta dels somnis”, o inspirant-se en un vers d’Emily Dickinson: “hi ha una pausa muda com la hac de l’hivern”.
Jaume Subirana va obtenir el doctorat en Filologia Catalana amb la tesi sobre l’exili de Josep Carner. És pertinent, per tant, que incorpori a l’antologia una recreació del procés creatiu que va portar el “príncep inútil”, tal com irònicament l’anomena, a escriure el seu poema més mític, Nabí. Un poema llarg el de Subirana que porta per títol “Jonàs a la Garona”, situat l’any 1933 en una contrada del sud de França, i on llegim un vers que sembla marcar el punt de partida de l’imaginari carnerià: “li va semblar que veia un peix més gran al riu movent-se sota el pont”.
En Una hora curta hi ha un discórrer com d’aigua que avança calmosa i transparent, “a dins del riu / passo com l’aigua / dins un peix viu…”. Un traçat molt suau que s’inicia en la contemplació serena de qui “busca en l’espera grans de raïm”, i que acaba traslladant aquesta llavor sensorial al paper, “suro en la calma de qui m’escriu”. No ens és d’estranyar, doncs, que per dibuixar aquest trànsit utilitzi de forma recurrent paraules com ara aigua, peix o llum, “libem un sacrament de llum i de silenci”. Així s’entén, també, que el seu interessant blog porti per títol Flux, una paraula que remet a allò que es mou en una direcció determinada. I és que “l’enigma és donar forma a l’aigua, a la paraula”.
escriu imatges molt intuïtives amb un llenguatge del tot planer. Adjectiva a la perfecció sentiments com ara la soledat, “hi ha carrers, quan em sento estranger, com budells en la nit…”
A Una hora curta, Jaume Subirana escriu imatges molt intuïtives amb un llenguatge del tot planer. Adjectiva a la perfecció sentiments com ara la soledat, “hi ha carrers, quan em sento estranger, com budells en la nit…”. Excel·leix en epifonemes sorprenents, com aquest de “la neu ens fa callar”, i escriu curioses sinestèsies, “un tret de llum als peus”. Un poeta que de la senzillesa en fa matèria, i ho personifica dient que li agradaria “ser branca de la nit i res més, ara”.
Llegiu Una hora curta, us passarà volant!
I aquí podeu escoltar el poema “Per immersió” en la veu de la rapsoda Berta Giraut:
